Benvingudes, benvinguts...

Gràcies per arribar fins aquest bloc.
Són les meves dèries, diari personal... necessito buidar el pap!
També algunes cerques que faig i enllaços que trobo interessants. De tant en tant, fins i tot opino!

N'hi ha blocs molt originals i creatius. Aquest darrerament tendeix a ser un diari personal, abans es basava en el famós "retalla i enganxa", base de més del 50% dels blocs d'internet.
Google m'avisa de que hi haurà galetes i tot això... bé, les sucarem en llet!

Thanks for reading my blog.
This blog is about my thinkings, my diary, searchings that I do and some interesting links.
Google says something about cookies. I'm sorry! I prefer cookies with milk and coffee

dilluns, 28 de març del 2011

La Consellera i la moda

Ara va d'uniformes... 
La Consellera Irenen Rigau proposa que els pares, mares i mestres pensem en la conveniència o no de l'uniforme escolar. Per una banda eliminaria la tonteria de les marques i ensenyar tanga o calçotets. Per una altra banda queda un xic elitista. Quan vaig anar d'intercanvi a England, a l'escola de la Wendy calia dur uniforme. No era gaire bonic, era un vestit verd i una jaqueta verd fosc... 
Caldria però que les escoles i els tallers tèxtils es possessin d'acord per no fer uns uniformes excessivament cars, ja que les famílies no ho podríen pagar... amb el que costa que duguin la bata! I sobretot, que vinguessin amb un espai ben gros per posar el nom de l'infant. Si ara es perden peces de roba, amb uniforme no m'ho vull ni imaginar!

DIARI ARA.CAT, 28 DE MARÇ

Rigau demana a les escoles que reflexionin sobre la possibilitat d'introduir uniformes

La consellera proposa obrir un debat sobre la conveniència de vestir de determinades maneres en l'àmbit educatiu. Deixa l'última paraula als centres educatius
La consellera Irene Rigau durant la visita a una aula d'informàtica del nou CEIP Parc de les Aigües de Figueres. La consellera Irene Rigau durant la visita a una aula d'informàtica del nou CEIP Parc de les Aigües de Figueres. ACN
Cal recuperar l'uniforme a l'escola o, si més no, establir unes normes de vestimenta més igualitàries? Aquesta és la pregunta que la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, trasllada als consells escolars de cada centre de Catalunya, amb la voluntat d'obrir un debat per "reflexionar sobre la conveniència de vestir de determinades maneres en un ambient de treball". En declaracions a l'agència ACN, Rigau s'ha mostrat preocupada per "l'obsessió dels alumnes de saber cada dia què es posen, de canviar, certa competència i vinculació immediata amb les modes". De moment, però, el Govern no té previst emetre cap norma relativa als codis de vestimenta dels escolars.
Rigau puntualitza que des d'Ensenyament els sembla "oportú" fer un debat tot i que l'última paraula "la tenen els centres". "No es tracta només de parlar de vel sí o vel no", matisa. I és que, des del seu punt de vista, cal discutir i posar sobre la taula "si és més recomanable o no una forma més pràctica de vestir, més igualitària, perquè de vegades les diferències són molt evidents". Unes diferències, posa d'evidència, que s'alleugen quan els alumnes es posen una bata o un uniforme.

La consellera creu adient que els alumnes vesteixin d'una manera que concordi amb un ambient de treball. "Quan fas esport vesteixes d'una manera, quan vas a una festa vesteixes d'una altra", posa com a exemple. I és que "hi ha qüestions que no són només estètiques", diu Rigau, que es mostra preocupada pel fet que hi hagi alumnes que entrin en competència en funció de la roba que portin o que segueixin la moda de forma extrema.
Una pràctica minoritària
Actualment, a Catalunya, la utilització dels uniformes és minoritària i s'usa només en centres privats, moltes vegades religiosos. Els defensors de l'uniforme al·leguen que fomenta valors d'igualtat i disciplina i que a més suposa un estalvi per a les famílies. Els seus detractors sostenen que els uniformes són conservadors.
El president de la Federació de Pares i Mares d'Escoles Lliures (Fapel), José Manuel Prats, s'ha mostrat favorable a poder estudiar la possibilitat que les escoles instaurin la utilització d'uniformes tot i que ha reconegut que no és prioritari. Prats considera que és "molt més pràctic" per als pares tenir un o dos uniformes per als seus fills i que tant progenitors com nens sàpiguen quina és la roba que han de dur els dies d'escola. També ha dit que a nivell econòmic també seria positiu, ja que la despesa de les famílies en roba per als escolars es reduiria.
La Federació d'Associacions de Pares i Mares de Catalunya (Fapac) no ha volgut valorar les declaracions de la consellera perquè considera que hi ha altres temes més importants que s'han de tractar.

dilluns, 21 de març del 2011

Dislèxia- Un reportatge de "EL PAÏS"

¿Tal vez tu hijo es disléxico y nadie lo sabe?

El trastorno es casi clandestino en muchos colegios - La dislexia puede alcanzar a casi el 10% de la población y está plenamente diagnosticada en EE UU y Reino Unido

MARUXA RUIZ DEL ÁRBOL 13/03/2008

 
Si Bill Gates hubiera estado escolarizado en España el mundo tal vez no conocería Windows. Es disléxico. Y mientras el sistema escolar de EE UU detecta y cuida de manera precoz al 10% de personas que, de forma leve o severa padecen este trastorno, en España los profesores no reciben formación específica para aprender a guiarse frente a un alumno que no consigue plasmar en nuestro alfabeto las ideas, a lo mejor brillantes, que bullen en su cabeza.
El Brot de Barcelona es el único colegio especializado en dislexia de España
Einstein y Pablo Picasso fueron disléxicos. También Boris Izaguirre
Daniel Ottman pasó por tres depresiones antes de saber, a los 17, que era disléxico
En la Universidad de Oxford, 500 disléxicos reciben becas y ayudas
Las asociaciones, jóvenes y con escasa ayuda, dan la voz de alarma. Reconocen que la Ley Orgánica de Educación (LOE) fue la primera ley que, en 2006, desveló en un papel oficial la existencia de este mal silencioso. A pesar del avance, en el día a día de unos centros educativos gestionados por las comunidades autónomas, miles de niños no encuentran el apoyo necesario para adaptar el caos creativo de su cabeza a la rigidez de los planes escolares que están obligados a seguir. Sumidos en la clandestinidad de su enfermedad son fácil pasto del fracaso escolar y se les hace pasar por vagos e ignorantes.
No hay estudios fiables en España sobre el número de personas que padecen este trastorno de aprendizaje. La Federación Española de Disléxicos (FEDIS) basa sus cifras las de la Unión Europea, que estima en 38 millones los ciudadanos del Viejo Continente que sufren esta patología. Proyectando el cálculo, entre un 10% y un 15% de los españoles padecería en algún grado esta disfunción. Pero María Pàrraga, directora de la fundación que regenta el único colegio para disléxicos que hay en España, El Brot de Barcelona, hace una estimación distinta, calcula que el 3% de los fracasados escolares son disléxicos. La necesidad de recurrir a la cuenta de la vieja para hacer esta estimación es una buena prueba de la invisibilidad de los disléxicos en las aulas. "En todo caso son más de los que los colegios aciertan a reconocer" afirma el presidente de FEDIS, Iñaki Muñoz.
La logopeda Maribel Martín, del estudio Eduvoz, explica en lenguaje técnico las claves de la disfunción. La dislexia es "un trastorno neuronal en la lecto-escritura que dificulta en distintos grados la capacidad para distinguir y memorizar las letras o grupos de letras, el ritmo y orden de su colocación para formar las palabras y produce una mala estructuración de las frases, lo que afecta tanto a la lectura como a la escritura. Los disléxicos tienen dificultades para aprender a leer y a escribir, pero no padecen retraso mental ni carencias del entorno socioeducativo".
En el mundo de un disléxico, esta perorata científica se siente de otra manera: en la cabeza una mancha de color sangre y en la mano un lápiz inmóvil, incapaz de asociar el carmín con las letras R-O-J-O. Sucedió hace años, en la cabeza y en la mano de Alair, una niña que quiso escribir la dirección de su amiga María Rojo y no pudo. Fue sólo una anécdota más, un nuevo paso del torpe baile de imágenes, números y letras en el que vive. Para ella rojo (el color), rojo (el sonido) y rojo (la unión de letras y sílabas que describen en castellano la mancha bermellón que distingue en su cabeza), son conceptos separados. Le cuesta establecer la relación entre lo que ve, lo que pronuncia y lo que escribe. A veces no consigue asociarlos porque, aunque comprenda perfectamente el concepto, es incapaz de descifrar el lenguaje escrito. El mundo está codificado en un lenguaje que ella no puede entender.
Pàrraga dice que el mayor lastre de esta disfunción es su naturaleza introspectiva y silenciosa. "El disléxico no es un alumno espectacular. Tiene buen cociente intelectual y muchos son capaces de buscar recursos para salir adelante". Su discapacidad se esconde incluso a los ojos de quien la sufre porque la percepción de las cosas siempre ha sido igual. Para ellos es lo normal, el desorden de siempre. Ven las letras del revés, se les apelotonan ante la vista como una tormenta alfabética. Se concentran, pero no entienden. Se aburren, desconectan, se despistan, les regañan, se concentran, no entienden, se despistan, les regañan, no entienden...
Muchos personajes célebres han sido y son disléxicos: el que fue el primer ministro del Reino Unido, Winston Churchill, el pintor Pablo Picasso o Boris Izaguirre, el presentador de televisión que el año pasado quedó finalista al Premio Planeta...del mismísimo Albert Einstein sus profesores decían que "era lento mentalmente, poco sociable y divagaba constantemente en sus estúpidos sueños", según relató su hijo Hans Albert Einstein en una entrevista. Pero en la evolución de la vida del común de los disléxicos, la frontera entre el éxito y el fracaso es demasiado estrecha. Daniel Ottaman es Canario. Tiene 19 años, estudia biología y hace sólo tres le diagnosticaron dislexia. Aquella jornada fue la primera que oyó la palabra que daba una explicación a su calvario. "Había pasado por tres depresiones y por varios ataques de ansiedad y ese día entendí que todo lo que me sucedía tenía una explicación y que no era tonto", comenta.
María Pàrraga, afirma que los países anglosajones son un paraíso para las personas que sufren esta disfunción y un ejemplo para el resto. "Allí su tratamiento está normalizado hasta tal punto que los contenidos de las clases no sólo se guardan en libros sino también en soportes interactivos donde el conocimiento está explicado en clave de imagen". Tanto en Reino Unido como en EE UU la dislexia es considerada una discapacidad por lo que quienes la sufren tienen derecho a becas y ayudas. En la Universidad de Oxford, por ejemplo, hay 20.000 estudiantes. De ellos 1.020 son discapacitados, el 48% disléxicos. En cambio, en la Universidad Autónoma de Madrid tan sólo 115 de sus 28.000 estudiantes están registrados como minusválidos. Ninguno es disléxico porque en España no se contempla como discapacidad.
Igual que en las aulas, los disléxicos han sufrido las consecuencias de la clandestinidad de su dolencia en el marco legal español. La LOE reconoció por primera vez en 2006 la existencia de esta enfermedad silenciosa bajo el nombre de "Alumnado con necesidades educativas específicas". Las necesidades educativas especiales (niños discapacitados o con problemas de conducta) ya estaban recogidas en la anterior ley, la LOGSE.
Pero, según la FEDIS, los beneficios del reconocimiento no han llegado mucho más allá del papel. Uno de los redactores de la LOE, Juan López, subdirector general de Ordenación Académica del Ministerio Educación, defiende que la incorporación de la dislexia al ordenamiento ha sido un gran avance, aunque es consciente de que, desde 2006, no ha habido tiempo para recoger sus beneficios.
López remite a los artículos 71 y 72 donde se exige a las comunidades autónomas que dispongan de los medios y recursos necesarios "para que todo el alumnado alcance el máximo desarrollo personal, intelectual, social y emocional". La responsabilidad de su aplicación está transferida a las comunidades, pero, "en caso de que no se esté cumpliendo, los ciudadanos pueden poner una denuncia. Por ahora no hemos recibido ninguna".
A partir de la aprobación de la ley se ha establecido un sistema de detección distinto en primaria y en secundaria. Mientras en secundaria es obligatorio que haya un equipo de tres orientadores en cada centro, en primaria (el periodo donde se debería de detectar la dislexia) los llamados servicios de atención temprana, trabajan fuera del colegio. Visitan periódicamente "los 12 ó 13 centros de cada distrito". "Detectan los niños con necesidades especiales o específicas y, dependiendo sus características, la plantilla de profesores se refuerza con psicólogos, fisioterapeutas o logopedas".
Las islas son las autonomías pioneras en desarrollar los artículos 71 y 72. Baleares introdujo hace cuatro años, la Selectividad para disléxicos. Los alumnos tienen más tiempo para la prueba, los profesores leen las preguntas al alumno y en la corrección no cuentan la ortografía. De los 3.438 alumnos que se examinaron en 2007, ocho solicitaron esta prueba especial.
En Canarias, el 30 de enero se aprobó una resolución que exige este mismo tratamiento tanto en los exámenes de primaria como en los de secundaria. Además, pusieron en marcha hace un año cursos de formación en dislexia para cuarenta profesores en Las Palmas y otros tantos en Tenerife.
Dentro de la Península no existen normativas específicas. Desde la Consejería de Educación de la Comunidad de Madrid reconocen que no existe ninguna titulación que especialice al profesorado, pero matizan que 425 especialistas en educación y lenguaje trabajan en colegios públicos de la capital. En el País Vasco se está formando una comisión técnica para dar respuesta a la dislexia y a la disgrafía. La formarán representantes de la universidad, el departamento de Educación del Gobierno Vasco, la asociación de disléxicos Dislebi y miembros del Berritzegune, un órgano de asesores educativos.
El secretario general de la Federación de Enseñanza de CC OO, José Campo, manifiesta que, además, "es fundamental reducir el ratio alumno/profesor en las escuelas para garantizar la atención personalizada de este alumnado". En una clase donde hay un profesor y 30 alumnos "es difícil que el docente detecte y atienda los casos especiales".
Encarna Peyús, experta en dislexia del colegio Montserrat en el barrio de Orcasitas de Madrid, afirma que encontrar un colegio preparado para diagnosticar la disfunción es cuestión de suerte. "Si afirmamos que es crítico que el niño sea diagnosticado precozmente para poder ser tratado, su futuro queda supeditado a que la fortuna le permita ingresar en un colegio que disponga especialistas". Si no le toca esta lotería, sólo la sensibilidad y el dinero de sus padres pueden salvarle de un fracaso seguro.
Respecto al método a utilizar, Irene Herranz afirma que, "todos los niños disléxicos necesitan aprender a leer, pero cada uno a su ritmo, no hay que machacar más su debilidad sino enseñarles caminos alternativos para llegar al mismo sitio. Lo que necesitan es experimentar y manipular su entorno". Su inteligencia les aparta de los planes de educación especial, hace su problema invisible a los ojos de sus profesores y su incapacidad para leer en un sistema que se sostiene en la lectura les frustra y les margina. El silencio de la dislexia no perdona.

Por qué en China hay menos disléxicos

No es casualidad que en China el número de disléxicos sea mucho menor que en España. Muchos de sus ideogramas son fáciles de entender con un poco de intuición. Expresan imágenes y no letras, formas inventadas y vacías de contenido por sí mismas como nuestro alfabeto.
Cuando un niño chino ve (ideograma, ver PDF) es capaz de interpretar “hombre” si cualquier adulto le ha explicado antes que ese signo es la simplificación del dibujo de una persona. Un poco de imaginación basta. Ese hombrecito, combinado con otros, adquiere distintos significados.
Por ejemplo, (ideograma, ver PDF), dos hombres, será “todo el mundo”. Al contrario que un niño chino, si a uno español se le dice “la casa está en la montaña”, él, en su sintaxis, traducirá algo como esto: (ideograma, ver PDF)
¿¿¿???. En “está” se habrá perdido porque esta palabra no tiene significado palpable cercano o real. “Está” no existe en su imaginario.
En 2001 un equipo internacional de científicos afirmaba que en todos los casos la base neurológica es la misma, pero se manifiesta de modo distinto según la ambigüedad ortográfica del idioma. El estudio, realizado entre niños de 10 años mostró, que el porcentaje de disléxicos es el doble en Estados Unidos que en Italia. En inglés The pen is on the table se pronunciaría "De pen is on de teibol", o sea, su pronunciación no tiene nada que ver con la grafía. En italiano la misma frase La penna é sul tavolo se pronuncia igual que se escribe, igual que en español: "El boli está sobre la mesa".
A, b, z, ñ, q, n, s, l, c, y, r,f ,s. .. Son signos vacíos y difíciles de entender para las cabezas que funcionan por imágenes.

Cómo se diagnostica

“Imagínate un reguero de hormiguitas que va por su camino y se topan con una piedra. La fila se deshace, las hormiguitas se despistan y los insectos acaban desperdigados de manera desordenada por donde no debieran. Nosotros los disléxicos tenemos huecos sin información en el hardware”.
Alfonso Callejas, presidente de la asociación madrileña Disléxicos sin Barreras, con sede en Alcorcón, habla en clave de imagen de la causa primera de cualquier dislexia: una disfunción neuronal que sucede durante la formación del feto. La metáfora de las hormiguitas se refiere al viaje que hacen las neuronas durante la formación del feto desde el tubo neural, donde están las células madre, a la corteza cerebral. En ese proceso de migración siempre se producen errores y por ese motivo cada persona desarrolla algunas habilidades con destreza y otras con torpeza.
En el caso de los disléxicos se podría decir que no todas las neuronas se sitúan en el lugar adecuado y las células mal colocadas no forman conexiones. En esa red de cables las zonas afectadas quedan como un nudo, cada uno de ellos se llama ectopia y permanecerá para siempre en el mismo estado. “Por eso la dislexia se supera, pero no se cura”, afirma Callejas. Su asociación desarrolla en su web, www.dislexiasinbarreras.com, esta teoría con un artículo del doctor Franck Ramus, del Laboratorio de Ciencias Cognitivas y Psicolingüísticas de París.
Es, además, una enfermedad congénita. En muchos casos se transmite de padres a hijos. Entre los Callejas no es él el único disléxico. Uno de sus dos hijos, Alberto, de 13 años, también la sufre. Hay más familias de disléxicos entre los miembros de la asociación. José Luis tiene cinco hijos, tres de ellos han heredado de él la enfermedad del baile de las letras y los dos hijos de Charo la padecen también. “Mi marido se enteró de que lo era a los 40. Cuando se la diagnosticaron a mis hijos ató cabos y se dio cuenta de que él también lo era. Antes no se sabía ni lo que era y a mi marido le tocó ser, sencillamente ‘un vago de la clase”.
Las claves más visibles para diagnosticar la dislexia son: retraso en el lenguaje, confusión de las palabras que tienen una pronunciación similar, dificultades expresivas, problemas para identificar las letras y los sonidos asociados, historia familiar con problemas de lectoescritura, inconvenientes para descodificar palabras aisladas, dificultades más importantes para leer palabras raras, lectura lenta, con errores y muy laboriosa y dificultades ortográficas y apuros a la hora de nombrar figuras.

currículum adaptat als alumnes?

Avui el "retalla i enganxa" ve del diari EL PUNT. Una motxilla a la mida de cada alumne. Un currículum a la mida de cada alumne... les propostes que s'indiquen ja s'apliquen en nombroses escoles (almenys de primària). Agrupaments flexibles ( no és sinònim de fer els grups segons el seu nivell, és FLEXIBLE!),  treballs individuals, en petit grup i en gran grup... agrupar els alumnes segons diferents ritmes d'aprenentatges... 
Aquí arriba l'opinió dels experts:

Una motxilla a mida de cada alumne

Els experts asseguren que la clau contra el fracàs és personalitzar l'aprenentatge

Adverteixen del perill de confondre la flexibilització amb la segregació d'alumnes

gràfic Foto: C. C. / ARXIU.
Factors com ara el centre escolar; la relació del professor amb l'estudiant; el valor que la família atorga a l'educació; la classe social, i la condició d'immigrant incideixen en el risc de fracàs escolar d'un alumne. Així ho determina un informe del CTESC, el Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, que acompanya l'anàlisi de la situació amb una setantena de recomanacions per millorar el rendiment acadèmic a les escoles i els instituts.
Enmig de les diverses accions que es poden impulsar per pal·liar el fracàs a les aules, els experts consultats per aquest diari coincideixen que hi ha un concepte clau per millorar el sistema: personalitzar l'aprenentatge. Una de les fórmules és “combinar, a la mateixa aula, el treball individual i en grup per diferenciar alumnes de més i menys capacitats”, proposa Enric Roca, vicedegà de la Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador general d'Edu21. “Es tracta de treballar junts però amb ritmes diferents”, destaca.
Segons Raúl Manzano, president de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, és qüestió d'adequar l'educació a les necessitats de cada alumne. “És arribar a coneixements comuns per camins diferents”, subratlla. En aquest sentit, Rosa Sellarès, directora de la Fundació Presme (Pro Educació i Salut Mental), insisteix que cal vetllar perquè tot l'alumnat “tingui l'oportunitat d'accedir al coneixement i qui necessiti més suport, donar-li'n”.
L'informe del CTESC recull diverses recomanacions en aquest àmbit com “l'adaptació metodològica i curricular” a la diversitat de necessitats educatives a l'aula”, ja sigui per capacitats ja sigui per motivacions o interessos. També inclou una proposta perquè els criteris d'avaluació siguin “amplis” i s'adaptin “a les necessitats educatives diverses” de l'alumnat.
Des del Departament d'Ensenyament, el secretari de polítiques educatives, Lluís Font, explica que el pla contra el fracàs escolar –esbossat recentment per la consellera– té l'objectiu de “crear el context perquè cada alumne desenvolupi al màxim les seves capacitats”. Respecte al risc que una atenció individualitzada mal plantejada es tradueixi en la segregació de l'alumnat, Font considera que “la igualtat d'oportunitats és precisament afavorir que cadascú desenvolupi el potencial que té”.
Preservar l'equitat
Però hi ha experts que opinen que una de les mesures anunciades pel departament, com el quart d'ESO orientat a la formació professional, no afavoreixen l'equitat. “La flexibilització ha de ser en la manera d'acreditar el currículum, no en l'itinerari acadèmic”, assegura Jorge Calero, un dels ponents de l'informe del CTESC i expresident del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu.
“No fa falta que tothom aprengui el mateix però no cal separar l'alumne del grup de referència”, destaca Roca, que explica que ja hi ha centres que separen en diferents grups classe els estudiants en funció de les capacitats. “L'administració ha d'intervenir-hi”, insisteix.
Calero adverteix de les conseqüències de la segregació interna: “La interacció entre els alumnes és molt important en el sistema educatiu català i, per tant, hi ha més risc de fracàs si en l'entorn hi ha una alta proporció d'alumnes que corren el mateix perill”.
L'anomenat efecte company també es produeix quan la segregació és entre centres. “Aquí hi ha una col·lisió entre els drets dels pares d'escollir l'escola i l'obligació de l'administració de distribuir l'alumnat”, destaca Roca, que, no obstant això, considera que s'ha d'intervenir per evitar els desequilibris. En aquest sentit, Calero insisteix que “la política contra el fracàs implica la reducció de la segregació”.
Paral·lelament a incloure mesures que afavoreixen l'equitat i la integració, en les recomanacions consensuades pel CTESC també s'aposta per “estratègies a la secundària” perquè els menors de 16 anys puguin acostar-se a la vida laboral. En aquest sentit, Font destaca que el valor de l'informe del CTESC és que “ha arribat a posicions consensuades des de diferents perspectives”.
D'altra banda, un punt en què els experts no es posen d'acord és el cost de la lluita contra el fracàs escolar. Calero afirma que les bones polítiques “no són barates” i que els casos més difícils “són especialment cars”. En opinió de Roca, no és una qüestió de més recursos sinó de “distribuir-los de manera diferent”. Enmig s'hi situa Manzano, que considera que “una personalització de l'educació suposa recursos addicionals i buscar solucions diferents”.
L'informe del CTESC recull que la lluita contra els nivells actuals del risc de fracàs escolar “requereix un increment de recursos tant humans com materials”. En opinió del secretari de polítiques educatives, “l'abundància de recursos no garanteix la millora del rendiment”. No obstant això, afirma que el departament “combinarà els recursos econòmics, allà on siguin imprescindibles, amb els pedagògics”.
72 recomanacions
es proposen en l'informe sobre el fracàs escolar del Consell de Treball, Econòmic i Social (CTESC).
31,9
per cent
és la taxa de fracàs escolar a Catalunya, segons les dades del 2009. La mitjana europea és del 14,4%.
 
Què podem fer per reduir el fracàs escolar? El que està clar és que els polítics prometen combatre'l però sense posar gaires euros...
 

divendres, 18 de març del 2011

Hola holita, vecinito!!!

Hola!
Si voleu podeu opinar i deixar un missatge.

Hi!
If you want, you can write a message.

Hola!
Si quieres, puedes opinar y dejar un mensaje.

こんにちは
あなたメッセージを残しておく場合

Bonjour!
Si vous voulez laisser un message.

dimecres, 16 de març del 2011

1000 grues

1000 grues
Segons una llegenda japonesa per fer realitat un desig cal que et regalin 1000 grues (grulla en castellano, no grues de la construcció)
N'hi ha una noia japonesa resident a Madrid que ha engegat un projecte per recollir 1000 figuretes de grua fetes d'origami, però virtuals, enviades per internet. Possiblement també necessitin 1000 grues de construcció, però això no ho diu.
Dóna les instruccions de com fer-ne una, però jo, que sóc negada per a la papiroflèxia i sóc incapaç de recordar com es fa la famosa "pajarita", n'he trobat una web on s' allotja un vídeo per a inútils com jo.
Deixo l'enllaç de tot... tant de bo Japó superi el desastre nuclear que se li acosta... Hiroshima, Nagashaki, Fukushima... no pinta gens bé! 
El tsunami amb terratrèmol inclós és cosa de la geologia, el nostre planeta, Gaia, és un sistema viu. I els vius es mouen... a sant de què tindríem els Pirineus? o la zona volcànica de la Garrotxa? I crec, que, si no hagués estat pel desastre de les centrals nuclears, ho haguéssin arreglat ràpid. En això els japonesos són uns cracs.

L'enllaç de la noia japonesa...

L'enllaç del tutorial per megatorpes... ;)

diumenge, 13 de març del 2011

Japan - Japó

There are people that visit this page from Japan. I know it, becase the stadístics of blogger saw those numbers. 4 visits this week!  This message is for those japanese visitors. I'm with you. Cheers! I'm feeling sad about the earthquake and the atomic factory. Sorry about my english (my japanese is worse!)

Hi ha persones que visiten aquesta plana des del Japó. Ho sé perquè així ho diuen les estadístiques del blogger. Quatre visitants d'aquell país aquesta setmana. Aquest missatge és per aquests visitants japonesos. Estic amb vosaltres. Ànims! Estic trista pel terratrèmol i per la central nuclear. Perdoneu pel meu anglès (el meu japonès és pitjor!)

dimarts, 8 de març del 2011

Més declaracions de la Consellera

Diari ARA, 8 de març 2011
EDUCACIÓ

Rigau proposa modernitzar les sancions als alumnes

"Però si els expulses tres dies i encara te'n demanen més", diu la consellera. La titular d'Ensenyament demana als professors que facin valer la seva autoritat i diu que hi ha una gran alarma perquè treure bones notes "no està de moda"
La conseller d'Ensenyament, Irene Rigau, ha pronunciat a Tribuna de Girona la conferència 'Per una tercera renovació pedagògica' Rigau, a Tribuna de Girona TAPIA, TANIA.
La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha fet una crida als professors i mestres perquè facin valer la seva autoritat a les aules i retornin l'alumnat a la "cultura de l'esforç". Per Rigau, cal exigir més als alumnes i no avaluar-los per la situació personal que viuen a casa o les dificultats que tenen per aprendre sinó pels resultats que obtinguin. "S'ha de tenir en compte el punt d'arribada i no tant el punt de sortida", ha manifestat en una conferència a Tribuna de Girona. Davant la pregunta d'un oient sobre com aixecar la moral del professorat, Rigau ha respost que, en un país amb 600.000 aturats, els mestres i professors "haurien de somriure 24 hores perquè tenen la feina assegurada". La consellera d'Ensenyament ha pronunciat la conferència "Per una tercera renovació pedagògica" al cicle que Tribuna de Girona dedica a l'ensenyament. Rigau ha iniciat el discurs amb la premissa que cal "canviar insatisfacció per satisfacció" i, per tant, ha demanat als mestres i professors que facin una lectura "serena i positiva" de la professió. Moltes de les idees del discurs de Rigau han anat dirigides a l'objectiu de reduir a la meitat el fracàs escolar en els pròxims vuit anys.

Davant el moment complicat que viu la societat i que, per tant, repercuteix en l'ensenyament, Rigau ha demanat "autocrítica" i també ha incitat als professors a obrir un debat "obert i sense tabús" del paper que han de tenir els ensenyants dins les aules. "Cal un diàleg pedagògic franc, lliure de censures i d'autojustificacions", ha declarat Rigau.

Per la consellera, el debat entorn l'autoritat que han de tenir mestres i professors és un dels problemes de l'ensenyament actual. Diferenciar nítidament la frontera entre escola i família és un dels reptes que la consellera ha posat sobre la taula. "La societat no ha d'esperar tant de l'escola, l'aula no és un perllongament de la família", ha manifestat Rigau que també ha demanat a les famílies que respectin les decisions que el professorat pren sobre els seus fills. "Que cadascú es cuidi del que li toca", ha demanat.

Exigència als alumnes


Bona part del discurs de la titular d'Ensenyament ha girat entorn l'exigència que s'ha de tenir també amb els alumnes. Sobre això, Rigau ha demanat que s'ha de trobar "el punt d'equilibri entre el punt de sortida i el punt d'arribada". Segons la consellera, actualment repercuteixen aspectes de la vida privada de l'alumne -com si els pares estan en atur o la mare és soltera, ha dit- o d'altres condicionats a l'hora d'avaluar els alumnes i que fan que se l'aprovi malgrat que no hagi assolit els objectius que s'havien marcat "en el punt d'arribada".

La consellera ha dit que existeix "una gran alarma" i és que, segons Rigau, treure bones notes "no està de moda". "Alguns alumnes per no ser diferents o no perdre els companys no s'esforcen tot el que podrien", ha explicat Rigau. Per això, creu que el professorat ha d'aconseguir motivar els alumnes per tal que l'esforç, el treball i la consecució d'objectius sigui un valor positiu entre els joves. És per això que ha defensat una mesura com els exàmens de setembre que el nou Govern ha tornat a introduir. D'aquesta manera, Rigau entén que els alumnes que no s'hagin esforçat prou durant el curs passaran l'estiu condicionats per les famílies.

Entorn als càstigs que han de tenir els alumnes que no es comporten als centres, Rigau aposta per "modernitzar les sancions". Per això, la consellera no veu amb bons ulls que un alumne conflictiu sigui penalitzat amb expulsions que comporten dies sense classes. "Però si els expulses tres dies i encara te'n demanen més!", ha lamentat.

diumenge, 6 de març del 2011

LA MÀQUINA O JO

Un joc del New York Times: pedra, paper o tisores... intenta demostrar que la màquina aprén dels nostres moviments i acaba gunayant.. o no.
L'enllaç aquí sota:
pedra-paper-tisores

La rebotiga de les xarxes socials

La rebotiga de les xarxes socials

PUBLICADA A EL PERIÓDICO EL 27 DE FEBRER | Connectats a la globalitat i a la individualitat

http://www.elperiodico.cat 

Facebook i altres webs socials són un colossal torrent de dades personals que cobegen els departaments de màrqueting de les empreses. `La xarxa social', que avui competeix als Oscars, mostra la gènesi del gegant de Zuckerberg.

Mark Zuckerberg va crear Facebook el 2004 amb la intenció que els estudiants de Harvard pengessin el seu perfil i airegessin la seva situació sentimental. L'invent ha acabat enganxant 600 milions de persones, ha proporcionat a Zuckerberg una fortuna superior als 5.000 milions d'euros, ha encès la revolució als països àrabs i ha donat peu a una pel·lícula, La xarxa social, de David Fincher, que parteix amb vuit nominacions en la carrera als Oscars en la sempre glamurosa cerimònia que se celebrarà aquesta nit al Teatre Kodak de Los Angeles.

Per sobre de l'èxit, la revolta i l'al-fombra vermella, Facebook ha canviat la forma de relacionar-nos. Mentre que als portals (Yahoo, Terra) i els buscadors (Google) entràvem de manera anònima, Facebook va obrir la comporta als stripteases en tota regla. Vam començar a ventilar amb embadaliment gustos, emocions, ocupació i amistats. Una fórmula d'autopropaganda que també anima altres xarxes socials com Twitter, Tuenti o Linkedin, i que ha anat desbancant les més discretes MySpace i Fotobloc. En l'últim any i mig, Espanya s'ha convertit en el segon país del món, després del Brasil, que més utilitza les xarxes socials, amb 13 dels 17,8 milions d'internautes connectats. Els analistes ofereixen una palmària explicació d'això: ens encanta socialitzar i ens va el morbo.
1.¿Són socials les xarxes socials?
Les xarxes socials han democratitzat la veu dels ciutadans, transformant la comunicació, sí. Però la festa de l'intercanvi d'informació i coneixements té la seva rebotiga. Javier Celaya, fundador de l'observatori de tendències Dosdoce i membre de l'Associació Espanyola de l'Economia Digital, adverteix que es venen com a promotores de socialització però la immensa majoria d'usuaris són «belles dorments», gent que s'ha donat d'alta per ser-hi però que no aporta cap contingut d'interès. «Només l'1% dels continguts que circulen a les xarxes socials són originals -diu-, la resta és un retalla i enganxa, una borsa d'intercanvi de senyals cap a continguts fabricats fora de la xarxa social».
Els amants de les teories conspiratòries veuen en aquest entreteniment global un experiment de manipulació impulsat per la CIA. Més científic, Celaya està convençut que estem enmig d'un tsunami digital que ho arrossega tot i que s'emportarà allò que no aporti valor. Al final, vaticina, Facebook serà irrellevant per al sector cultural i Twitter, un proveïdor de fonts.
Mentrestant, les xarxes socials són excel·lents xarxes comercials. I no només perquè, a través del sistema «fes-te fan de», marques com Maltesers, Nike i la cadena de botigues de moda Blanco han pujat al podi dels anunciants de Facebook a Espanya, segons un informe de Socialbakers.com, sinó perquè en aquest febril acte de penjar fotografies i mis satges de tota mena a les xarxes, els usuaris cedeixen una impressionant quantitat de dades personals cobejades per les empreses. Juan Varela, que és director de Mediathink Consultores i autor del bloc Periodistas 21, afirma que «en les dades dels usuaris està el bé més buscat per part de la publicitat i el comerç electrònic per atrapar i seguir els clients i el públic el que pot arribar a través de les seves relacions». La filosofia seria: sigues lliure per dir el que vulguis, sempre que no t'importi ser bombardejat per publicitat.
Això que ja passava en l'innocent Hotmail -quan acceptes les condicions generals, estàs firmant un document de 16 pàgines que explica que permets registrar, emmagatzemar i veure els correus personals durant 18 mesos-, ha cobrat vigor en les xarxes socials i les webs unides als mòbils i a la ubiqüitat de la banda ampla. «Assumim que Hisenda ho sàpiga tot de nosaltres perquè el garant és l¿Estat, però la cosa canvia quan són les empreses privades les que tenen coneixement de les teves inquietuds, els teus gustos o les teves inclinacions sexuals», apunta Celaya. A això Varela afegeix: «Significa que la gestió dels comptes, continguts i dades dels usuaris no té control social». És realment inquietant però no il·lícit, «perquè la tecnologia va per davant de les lleis».
2. ¿Algú ens està espiant?
¿Per què interessen tant aquestes dades? Perquè els anunciants ja no volen pagar per aparèixer a les pàgines web, sinó per arribar directament a les persones. I l'única manera d'aconseguir-ho és saber què volen exactament. Segons una investigació portada a terme pel Wall Street Journal, l'espionatge als internautes marxa a tota màquina. Va començar als 90 amb l¿enviament de cookies que es limitaven a recordar foteses com el contingut dels carros de la compra a les botigues virtuals, però avui existeixen sofisticades aplicacions que pentinen la xarxa en temps real i són capaces de detectar la localització, ingressos, interessos de compra i fins i tot l'expedient mèdic dels usuaris. S¿etiqueta la informació amb un codi numèric i es ven a les companyies interessades en una espècie de mercat de valors paral·lel. L'empresa Lotame Solutions Inc. de Nova York, per exemple, usa una peça de software que reconeix què tecleja el navegant a la seva pantalla, ja sigui una sèrie de televisió, un aperitiu, un destí turístic o qualsevol altra dada impagable per proposar una oferta publicitària a mida.

El diari ha estudiat les 50 webs més visitades dels EUA -que representen el 40% del total de les consultes -i ha observat que s'havien introduït 3.180 arxius de rastreig, dels quals 2.224 van ser instal·lats per 131 empreses, moltes de les quals buscaven crear bases de dades de perfils de consumidors. Naturalment, ningú consulta l'incaut que navega sol a casa. A més, el diari va poder identificar 100 companyies intermediàries, entre empreses de rastreig, processadors de dades i consultors de publicitat. Un exemple il·luminador és el del Dictionary.com: cada visita al diccionari on line suposa la descàrrega de més de 259 arxius de rastreig.

La cosa empitjora si es fan servir dispositius mòbils -telèfons i tauletes- on els tallafoc i els sistemes d'eliminació de rastrejadors no funcionen com al PC. Estem vigilats i la nova economia assegura, no sense cert desvergonyiment, que «si un anunci es dirigeix de manera apropiada, deixa de ser anunci per ser una informació».
3. ¿Negociaran amb les emocions?
 La cosa no sembla que s'hagi d'aturar aquí, ja que els analistes de tendències alerten que els nostres perfils s'aniran afinant cada vegada més. D'aquí al 2020, creixeran les tecnologies sensorials. Els mòbils i tauletes incorporaran sensors que detectaran el nostre estat d'ànim i la seva relació amb el consum. «Depenent de si estem tristos, alegres o cansats, el sistema de recomanació de la nostra plataforma ens suggerirà veure un tipus de pel·lícula, escoltar una cançó o llegir un poema», anuncia Celaya.
La filosofia de la nova societat 3.0, aquella que ens comunicarà amb màquines i objectes, és entendre el nostre comportament i «evitar que perdem el temps en tedioses recerques». Com la tecnologia detectarà el que hem llegit, subratllat, vist, guardat i reutilitzat, la previsió per a aquesta dècada és que l'usuari s'acostumi ràpidament a no anar als continguts sinó que els continguts vagin a ell. Una versió depurada del Gran Germà orwel·lià que en certa mesura aprimarà, de passada, allò que els anglesos anomenen serendipity, el descobriment fortuït d'alguna cosa bella o interessant.
4. ¿Ens podem protegir?
La recomanació dels experts és que s¿ha d¿estar present a les xarxes, però no en totes i a qualsevol preu. «Quan les fronteres entre la privacitat i el que és públic es difuminen, és imprescindible ser conscient de què es publica, què es comparteix i fins on deixem entrar els robots que burxen en la nostra identitat i comportament», diu Varela. De moment, sembla que les dones s¿han avançat a la receptada prudència. «Si es tecleja a Google Imatges la paraula ceo (chief executive officer, president), els deu primers resultats en femení mostren imatges de Barbie -explica Celaya-. Això vol dir que la gran majoria de dones són geloses de la seva intimitat i no pengen alegrement les seves fotos, mentre que els homes solen aparèixer al costat del seu cotxe, el seu gos o la seva televisió de plasma».

Aquesta presa de consciència digital no serà la tònica general i tindrà conseqüències. «Si la moneda de canvi en el món digital són les dades personals, hi haurà una part de la societat amb poder adquisitiu que accedirà a la cultura i al coneixement salvaguardant la seva intimitat i evitant la publicitat, mentre que un nombre molt ampli de persones pagaran car l¿accés a continguts de manera gratuïta», adverteix Celaya. Es crearà una nova bretxa, diferent de la que ja exiteix ara entre els natius i immigrants digitals (els que van néixer en l'època del paper i s'han adaptat), i els analfabets digitals.

I després hi ha el problema del monopoli de la informació i de l¿oferta de continguts. En l¿actualitat Google, Apple, Amazon i Facebook es reparteixen el pastís, cosa que va simbolitzar el sopar que Obama va oferir als seus líders a la Casa Blanca. «Actualment en xarxa només hi ha lloc per a un: per a un portal (Google), per a una xarxa social (Facebook), per a una llibreria (Amazon) i aquest monopoli serà difícil de desfer», alerta Celaya, preocupat pel fet que el 99% dels espa­nyols entrin per la mateixa porta, Google, que dóna una sèrie de resultats ordenats amb uns criteris que no qüestiona ningú. A més a més, «l'estadística diu que només un 8% dels espanyols passen a la segona pàgina del buscador», afegeix l'analista.

¿Quines conseqüències té això? En el món analògic, el ciutadà construïa el seu criteri llegint entre línies la informació que li arribava des de diferents capçaleres de premsa, i de la ràdio i la televisió. Sabia quina ideologia hi havia al dar­rere de cadascuna d'elles i qui firmava cadascuna de les informacions. Ara entrem per les mateixes portes, consultem les mateixes fonts i ens agrupem al voltant de persones amb les nostres mateixes afinitats. Davant d'això, «a les escoles s'hauria d'ensenyar als nens a no donar per vàlid res del que aparegui en els primers 10 resultats d'un buscador, de la mateixa manera que abans els explicàvem que no s¿havien de creure tot el que deien a la tele», diu Celaya. «S'ha d'educar per qüestionar-ho tot i enfortir l'esperit crític».
5. ¿Qui controlarà el Far West digital?

La gran assignatura d¿aquest intens primer quart del segle XXI serà moderar els atropellaments de tots els que s'escudin en el dret a la llibertat d'expressió per enriquir-se. Però, ¿qui? «L'Estat, per més que s'entestin a dir que ja no té sentit en la societat global, ha de jugar un paper en la regulació del Far West d'internet i garantir unes regles de mercat i competència», acaba dient Javier Celaya. El que és local torna a cobrar sentit.