FACEBOOK DE PAGAMENT?

Facebook es planteja fer pagar als seus usuaris 3'95 euros mensuals a partir de l'1 de juliol

L'èxit indiscutible que ha tingut Facebook (amb més de 400 milions de persones registrades) no s'està traduïnt de moment en beneficis importants per a l'empresa. En tan sols un any, la xarxa social creada per Mark Zuckerberg ha guanyat 200 milions d'usuaris, la qual cosa implica gestionar els perfils d'un nombre impensable de gent en el moment de la seva creació. Segons explica la publicació Business Week, els servidors que necessita Facebook tenen un valor de 100 milions de dòlars, una quantitat que Zuckerberg ha demanat com a préstec i que ha de tornar escrupulosament als bancs.Per aquest motiu, segons publica el diari americà LA Times, els directius d'aquesta xarxa social s'estan plantejant molt seriosament fer pagar una quantitat mensual als usuaris que vulguin continuar registrats. Alguns rumors a la xarxa afirmen que la quantitat a pagar podria ser de 3'95 euros al mes, una tarifa que es començaria a aplicar a partir de l'1 de juliol. Si tots els usuaris registrats actualment a Facebook abonessin mensualment aquests 3'95 euros, els problemes econòmics de Zuckerberg s'acabarien definitivament, perquè suposaria una font d'ingressos de 1.600 milions d'euros mensuals. La xarxa, però, ja s'ha començat a mobilitzar en contra d'aquesta decisió. De moment, ja hi ha un grup a Facebook anomenat “No volem pagar 3'95 euros per fer servir Feisbuc”, que protesta en contra d'aquesta idea.

Doncs ens donem de baixa i punt. A veure qui en perd més. Apa. I ens anem a una altra xarxa. Potser és una de les típiques boles d'internet.

Més coses de Reis Mags

Aquest conte es va publicar a El Periòdico de Catalunya, el 5/1/10. Llegir-lo i veure després en directe la Cavalcada, no té preu.

La cavalcada

L’autor relata com viu la desfilada dels Reis Mags un nen a qui li toca fer el recorregut a la falda de Baltasar. La seva emoció inicial no triga a convertir-se en sorpresa.

MARÍA TITOS

JORGE M. REVERTE

Miguel té set anys i un munt de sort. Li ha tocat acompanyar els Reis Mags a la carrossa, que recorrerà el poble sencer. Va ben preparat per a l’ocasió, amb botes forrades, pantalons de pana i una gruixuda jaqueta condicionada per resistir la pluja i el fred. Per descomptat, una gorra de pell d’algun animal que la seva mare es va emportar d’un viatge a Hongria i que es corda sota la barbeta tapant-li gairebé tota la cara. En lloc de guants porta unes manyoples de llana que li dificulten una mica la tasca de llançar caramels als altres nens que, des de les voreres, aplaudeixen i victoregen els reis. I a ell, segur que també a ell.

Miguel està absort, concentrat en la seva feina de distribució. Els sons se li barregen al cervell fins al punt que es converteixen en un estrèpit uniforme. La seva emoció de protagonista de la nit li ha fet oblidar per un moment la descàrrega d’adrenalina que ha agitat el seu menut cos al saludar ses majestats quan el seu pare, que és regidor de Cultura, l’ha enfilat a la carrossa.

–¿Qui t’estimes més, Melcior, Gaspar o Baltasar? –li ha preguntat un dels patges, que s’assembla sospitosament al veí de dalt, però que no pot ser el veí, perquè els patges dels reis són només patges.

I Miguel ha dubtat molt poc. El fill de l’alcalde s’ha quedat amb Melcior, i Baltasar ha quedat lliure per a ell. El fill de l’escombriaire s’ha de conformar amb Gaspar. Al Miguel li ha fet una mica de pena el rei gris, perquè ningú vol anar assegut sobre els seus genolls, però, si cedís a un impuls generós, ¿quan podria seure una altra vegada sobre el monarca negre?

I vet aquí Miguel a sobre de Baltasar, tirant caramels a discreció, sense sentir el fred de la serra.

–¡Vés amb compte, Baraka, que te’n carregaràs algun!

La veu prové de Melcior, que renya Baltasar perquè tira amb massa impuls les llaminadures.

–¡Fica’t la llengua on et càpiga, cap de fava!

Amb la frase, al Miguel li arriba una intensa olor d’anís, la mateixa que impregna el bar La Estrella, al qual acompanya a esmorzar el seu pare els diumenges. I Miguel s’espanta. ¿Com pot ser que els reis es parlin així l’un a l’altre?

Hi ha una breu treva que Miguel, una mica espantat pel que ha sentit, sobretot pel to que han fet servir els reis, aprofita per recuperar-se. Es concentra en el llançament de caramels, però afluixa la força amb què els tira, curant-se en salut, no fos cas que Melcior li cridi també a ell l’atenció.

Però és Baltasar qui li esmena la plana:

–Vinga, nen, que estàs tirant els caramels al peu de la carrossa, ¿què et donen per menjar a casa que no tens força? ¡A veure si em sortiràs un cagat!

L’onada d’anís és encara més intensa que l’anterior. Deu estar relacionada amb l’ampolla amb un mico pintat que el rei es treu de la butxaca de la túnica vermella i es posa a la boca cada dos per tres.

I Miguel torna a dedicar-se a la feina en cos i ànima. Els caramels li surten de la mà a tota velocitat. Alguns arriben fins a la segona fila dels entusiastes companys de generació que li reclamen mentre aplaudeixen.

–¡Tira-n’hi a aquest, al de la gorreta!

Baltasar li assenyala un nen obès a qui els seus pares han tingut el detall de col·locar un passamuntanyes coronat per una boleta de diversos colors. El nen és, realment, un blanc atractiu. I Miguel s’esforça per tocar-lo.

–¿Has vist el cabró del nen com tira?

–li diu Baltasar a Melcior.

–El meu és millor. En deixarà algun borni. Aquest any acabarem a la comissaria

–s’esgargamella enmig de riallades Gaspar, que bressola sense reserves el fill de l’escombriaire–, aquest xaval serà collonut.

–Doncs aquest és un estirat. Un senyoret, però el faré passar per l’adreçador

–diu Melcior clavant-li una clatellada al fill de l’alcalde.

–¿Un xupito d’anís? –li ofereix Baltasar a Miguel, que no sap què fer i es limita a encongir les espatlles.

Una hora i mitja de cavalcada és suficient perquè Miguel estableixi una dura pugna amb els altres nens i acabi cedint un parell de vegades als oferiments del seu rei negre. Quan el fan baixar de la carrossa el seu alè no desmereix el de Baltasar.

–¿Què tal t’ho has passat, fill, estàs content? –li pregunta la seva mare emocionada.

–¡De puta mare! –respon Miguel, que rep una bufetada del seu pare abans d’acabar la frase.

Encara li crema la galta quan, tres dies després, torna al col·legi. El seu millor amic el porta a un apart per fer-li una confidència decisiva:

–Els reis són els pares.

–¡Una merda –diu Miguel–, els reis són uns enrotllats!

Qui són els Reis?

Va de Reis... Qui són? d'on vénen? cap a on van? Forma part d'un correu que sovint m'arriba per Nadal... (m'estic fent la reina, del retalla i còpia, jejeje)

Els reis Mags són veritat Tot just el seu pare s'havia assegut a l'arribar a casa, disposat a escoltar-li com tots els dies el que la seva filla li explicava les seves activitats al col·legi, de sobte en veu una mica baixa, com amb por, li va dir: - Papà? - Sí, filla, diga'm. - Escolta, vull... que em diguis la veritat. - Es clar, filla. Sempre te la dic -va respondre el pare una mica sorprès. - És que... -va dubtar la Júlia. - Digues-me, filla, digues-me. - Papà, existeixen els Reis Mags? El pare de la Júlia es va quedar mut, va mirar a la seva dona, intentant descobrir l'origen d'aquella pregunta, però només va poder veure un rostre tan sorprès com el seu que el mirava igualment. - Les nenes diuen que són els pares. És veritat? La nova pregunta de la Júlia el va obligar a tornar la mirada cap a la nena i empassant-se saliva li va dir: - I tu a qui creus, filla? - Jo no sé papà, que sí i que no. D'una banda em sembla que si que existeixen , perquè tu no m'enganyes; però, com que les nenes diuen això. - Mira, filla, efectivament són els pares els que posen els regals però... - Llavors és veritat? -va tallar la nena amb els ulls humitejats-. M'heu enganyat! - No, mira, mai t'hem enganyat perquè els Reis Mags sí que existeixen -va respondre el pare agafant amb les seves dues mans la cara de la Júlia. - Llavors no ho entenc papà. - Aseu-te Julieta, i escolta aquesta història que et vaig a contar perquè ja ha arribat l'hora que puguis comprendre-la -va dir el pare, mentre assenyalava amb la mà el seient al seu costat. La Júlia es va asseure entre els seus pares ansiosa d'escoltar qualsevol cosa que la tragués del seu dubte, i el seu pare es va disposar a narrar el que per a ell era la veritable història dels Reis Mags: 'Quan el Nen Jesús va néixer, tres Reis que venien d'Orient guiats per una gran estrella es van apropar al Portal per a adorar-lo. Li van dur regals en prova d'amor i respecte, i el Nen es va posar tan content i semblava tan feliç que el més ancià dels Reis, Melcior, va dir: - És meravellós veure tan feliç a un nen! Hauríem de dur regals a tots els nens del món i veure el feliços que serien. - Oh, sí! -va exclamar Gaspar-. És una bona idea, però és molt difícil de fer. No serem capaços de poder dur regals a tants milions de nens com hi ha en el món. Baltasar, el tercer dels Reis, que estava escoltant als seus dos companys amb cara d'alegria, va comentar: - És veritat que seria fantàstic, però en Gaspar té raó i, encara que som mags, ja som ancians i ens resultaria molt difícil poder recórrer el món sencer lliurant regals a tots els nens. Però seria tan bonic. Els tres Reis es van posar molt tristos al pensar que no podrien realitzar el seu desig. I el Nen Jesús, que des del seu pobre llitet semblava escoltar-los molt atent, va somriure i la seva veu es va escoltar en el Portal: - Sou molt bons, volguts Reis Mags, i us agraeixo els vostres regals. Us ajudaré a realitzar el vostre bell desig. Digueu-me: què necessiteu per a poder dur regals a tots els nens? - Oh! necessitaríem milions i milions de patges, gairebé un per a cada nen que poguessin dur al mateix temps a cada casa els nostres regals, però no podem tenir tants patges., no n'existeixen tants. - No us preocupeu per això -va dir el Nen-. Jo us en donaré, no un sinó dos patges per a cada nen que hi ha al món. - Seria fantàstic! Però, com és possible? -van dir alhora els tres Reis Mags amb cara de sorpresa i admiració. - Digueu-me, no és veritat que els patges que us agradaria tenir han d'estimar molt als nens?. - Sí, es clar, això és fonamental - van afirmar els tres Reis. - I, no es cert que aquests patges haurien de conèixer molt bé els desitjos dels nens? - Sí, sí. Això és el que exigiríem a un patge -van respondre cada vegada més entusiasmats els tres. - Doncs digueu-me, volguts Reis: hi ha algú que estimi més als nens i els conegui millor que els seus propis pares? Els tres Reis es van mirar assentint i començant a comprendre el que el Nen Jesús estava planejant, quan la seva veu de nou es va tornar a escoltar: - Ja que així ho heu volgut i perquè en nom dels Tres Reis Mags d'Orient tots els nens del món rebin alguns regals, JO ordeno que per Nadal, commemorant aquests moments, tots els pares es converteixin en els vostres patges i que, en el vostre nom i de la vostra part, regalin als seus fills els regals que desitgin. També ordeno que, mentre els nens siguin petits, el lliurament de regals es faci com si ho fessin els propis Reis Mags. Però quan els nens siguin suficientment grans per a entendre això, els pares els explicaran aquesta història i a partir de llavors, cada Nadal, els nens faran també regals als seus pares en prova d'afecte. I recordaran que gràcies als Tres Reis Mags tots són més feliços. Quan el pare de la Júlia va haver acabat de contar aquesta història, la nena es va aixecar i fent un petó als seus pares va dir: - Ara sí que ho entenc tot papà. I estic molt contenta de saber que m'estimeu i que no m'heu enganyat. I corrent, es va dirigir a la seva habitació, tornant amb la seva guardiola a la mà mentre deia: - No sé si en tindré prou per a comprar-vos algun regal, però l'any que ve ja guardaré més diners. I tots es van abraçar mentre, des del Cel, tres Reis Mags contemplaven l'escena tremendament satisfets.

Carta als Reis Pedagogs

Un article de "El Periòdico" per reflexionar-hi...

És del 5 de gener de 2010

Carta als reis pedagogs

1. • Ha passat l’època de donar al nen tot el que demani; ara se li ha de demanar tot el que pugui donar
   

LEONARD BEARD

FABRICIO CAIVANO

S’anuncia un pacte sobre l’educació després de 40 anys de reformes educatives i de decennis de renovacions pedagògiques frustrades per les inèrcies polítiques. Els diagnòstics del sistema no són bons. Hem arribat fins al finis terrae d’un capitalisme salvatge amb la seva insana epidèmia del tenir més per ser més i les bombolles de mediocritat i anèmia moral. I ara ballem el narcòtic vals de la prosperitat il·limitada a només una onada del naufragi total; i l’ordre d’enrere a tota màquina consisteix a «canviar el model productiu». Seria d’agrair que expliquessin què volen dir amb aquesta expressió, en què canviarà la vida quotidiana i qui pagarà els plats trencats. Com l’alcalde de Villar del Río, aquell poble que esperava el miracle de Míster Marshall, ens deuen una explicació i l’explicació que ens deuen ens l’hauran de donar. El temps s’esgota i la paciència és una virtut que s’erosiona amb la fam.

Però aquesta conjuntura de crisi sistèmica és una gran oportunitat per a l’educació. També ha explotat la bombolla formativa i s’ha de canviar el model tradicional d’ensenyament transmissiu. No s’espantin: els canvis són tan de fons que gairebé ni s’han de notar en les formes. Primer avís: l’educació continua sent un dret, però el seu exercici ara va carregat de deures nous. El més urgent, i el més antic, és el d’esforçar-se cadascú a impulsar en el seu àmbit d’acció educadora un canvi d’hàbits i de mentalitat pedagògica. És el final de la llarga era de la concepció bancària(l’expressió és de Paulo Freire) d’una escola que concentra, empaqueta i transmet, gradualment i universalment, continguts, concedeix hipoteques cognitives, expedeix certificacions acadèmiques i, al final, col·loca tot fill en la feina que li correspon per a tota la vida. Aquest conte s’ha acabat malament: temporalitat, precarietat i un malbaratament de valor afegit generacional insostenible. La joventut, manipulada en els seus desitjos per un lent rentat de cervell, digereix malament l’ablació escolar de la seva impetuosa curiositat i el desig de saber; i no sol invertir-los malament: s’atreveix a saber, pensa i passa de la papilla made in Google.

Augusto Monterroso deia que a les biblioteques pobres només hi ha llibres bons. A les bones escoles només hi hauria d’haver bons mestres i múltiples coses divertidament serioses a fer amb els altres. El mestre, el primer i el millor ciutadà, punt ineludible i costós. Caldrà encertar-la a l’hora d’elogiar la saviesa profunda d’allò que es pren per inútil a curt termini; seleccionar continguts sàviament i, sense funcionalismes mercantils miops ni corporativismes minifundistes; tornar a les poques, quatre o cinc com a màxim, competències bàsiques; i barrejar-les joiosament amb les mil i una habilitats digitals i àgores virtuals per a les quals la nostra infància està predisposada gairebé genèticament. I confiar en les bones iniciatives de tanta gent honrada castrada per una burocràcia premoderna. Per començar: formació del professorat, autonomia dels centres, responsabilitat social i avaluació pública de resultats.

El futur va començar fa 2.010 anys. És hora d’alçar la vista de la sordidesa del dia a dia i de mirar cap endavant amb esforç i sota l’exigència autoritzada dels millors mestres, siguin mestres morts –clàssics que ens parlen amb la seva paraula intemporal– o docents vius, mestres artesans que, com exigeix Richard Sennet, estiguin forjats de professionalitat i compromís. Conciliació laboral i de responsabilitats educatives: famílies sense temps que malcrien els seus fills i exigeixen al docent que els els fabriqui a la mesura de les seves frustracions; final dels absents del voler i dels funcionaris del saber. Ha passat l’època de donar al nen tot el que demani; ara se li ha de demanar tot el que pugui donar. I això és molt més del que suposem, sempre que alimentem els seus talents i predisposicions amb la fertilitat inesgotable de les velles tecnologies del saber: la conversa, el pensament i la compassió. Saber mirar, escoltar, parlar i escriure; saber discriminar, raonar, dissentir i assentir; fer seu el dolor i el plaer dels altres. Afegim-hi una cosa més en aquesta ingènua carta als reis: el ciutadà d’esperit crític. Entre tots l’hem matat i ell solet s’ha mort: consumisme, publicitat, hipoteques de temps i atordiments mediàtics.

Que moralista i antic sona tot això, ¿oi? I, no obstant, quina poderosa càrrega de futur comporta, precisament perquè mira cap enrere amb reconeixement i cap endavant sense ira. Posar rumb a un sistema educatiu lent i flexible, generós i exigent amb cadascú, capaç de fer de cada escola el centre del món, i del seu temps, la mesura exacta de la maduració íntegra de cada subjecte. Aquesta és la característica substantiva del que és públic: que, sent de tots, cadascú s’ho fa seu, ho sent com a propi i ho defensa pel que té de comú. El que és públic és global a escala reduïda, i viceversa. Els reis pedagogs vénen ben carregats; a veure què fem ara els ciutadans del regne.

* Periodista.

Ja surt el sol...

Aquest any passat vaig llegir que veure sortir el Sol, dóna energia positiva... realment és agradable veure'l sortir.

Aquesta sortida de sol, està feta al Penedès

Aquesta narració es va publicar a El Periódico de Catalunya el 27/12/09

On són les joguines?

L’autor relata l’accidentat viatge d’una caravana solidària en una missió a l’Àfrica. Els nens del lloc donen alguna sorpresa als expedicionaris occidentals.

XAVIER MORET

Els van avisar a la capital que la carretera de la selva estava en un estat pèssim, però tot i així van decidir seguir endavant. Els esperaven a Kogo i no era qüestió de renunciar a un viatge solidari amb ressò mediàtic. Jugava a favor seu el fet que formaven una caravana de vint flamants 4x4, amb l’única nota discordant d’un pick up brut en què viatjava un equip d’assistència contractat a la mateixa Guinea. Tots, excepte el pick up, perfectament equipats i conduïts per pilots experts. Al volant del 4x4 que obria la marxa hi anava ni més ni menys que un campió alemany de ral·lis («necessitem cares conegudes per tenir un plus de promoció», havia argumentat la cap de premsa) i un elenc de famosos televisius conduïa la resta de vehicles, amb l’excepció, és clar, del pick up, que pilotava un discret i canós guineà anomenat Modesto.
A la sortida de la ciutat la pista es va convertir en una llarga cicatriu, d’un intens color vermell, que s’obria pas entre dos alts murs d’exuberant vegetació. Els sots i els sotracs van anar augmentant a mesura que avançaven, alhora que es feia evident que les pluges recents havien format una infinitat de bassals i fangars que complicaven l’avanç. Al principi, els membres de la caravana somreien divertits davant l’exòtic escenari –fins i tot el fotògraf oficial i l’equip de televisió van parar per immortalitzar el moment–, però quan es va posar a ploure amb força els somriures van canviar per ganyotes de preocupació.
La caravana, malgrat tot, va continuar avançant enmig del diluvi, fins que el campió alemany es va quedar encallat en un revolt inundat de fang i aigua. Ho va provar tot per sortir del fang i del ridícul: arrencada suau, accelerades brusques, branques sota les rodes... però no ho va aconseguir. Quan ja havien passat un parell d’hores, Modesto, que s’estava en silenci al volant del seu pick up, va decidir actuar: es va obrir pas amb el seu vehicle, zigzaguejant pel costat de la pista que havia quedat lliure, i va arribar a l’altre costat del fang sense problemes. Després, davant la mirada atònita de la resta de participants, va treure una corda que va lligar al 4x4 del conductor estrella i el va arrossegar fins a la zona seca del camí. Després va fer el mateix amb els altres cotxes encallats.
–¡Són uns principiants! –va murmurar entre dents mentre recordava
els seus temps de pilot de camions carregats de fusta.
El següent incident va tenir lloc quan passaven per un poblat mínim de cases de fusta amb sostre de canya: va punxar un dels 4x4 i el cap de la caravana va ordenar una aturada que l’equip de televisió va decidir aprofitar per fer uns plans de farciment. Eren tres: un càmera ros d’ulls blaus a qui els nens del poblat van batejar com a Ulls de Nina, un tècnic de so de cabells castanys i un ajudant negre.
Van filmar els nens mentre jugaven a futbol amb una pilota de drap i, una vegada canviada la roda, van tornar tots als seus vehicles. Va ser quan els nens del poblat es van adonar que l’equip televisiu se n’anava sense deixar-los res que van engegar a córrer com a possessos darrere del cotxe.
–¿I on són les joguines? –va cridar un d’ells, desesperat.
–¿Quines joguines? –va preguntar Ulls de Nina.
–Llavors... –va dir el nen, sobtadament entristit–. ¿No sou els Reis
Mags?
Els televisius van trobar que l’anècdota era divertida i la van explicar, a través dels walkie-talkies, a la resta de la caravana. Tots van riure.
Al final van arribar a Kogo ja de nit, sis hores més tard del previst. Els hi esperaven l’alcalde i una banda de música que desafinava amb tenacitat. Mentre l’equip de televisió filmava l’entrega oficial de les tones de material solidari, Modesto es va fixar en uns nens despullats que havien agafat una ampolla de plàstic buida rebutjada per un dels expedicionaris, hi havien incorporat un parell d’eixos i quatre rodes fetes amb escorça d’arbre i, ignorant els discursos oficials, es divertien fent avançar el cotxe pel fang.
Uns minuts després, mentre el famós pilot alemany es feia unes fotos al davant de la caravana, Modesto va preguntar què era exactament el que portaven els 4x4.
–Joguines –li va respondre la cap de premsa.
–¿I per què no les reparteixen als
nens?
–De moment es queden en un magatzem. Les coses s’han de fer bé.
Modestó no va poder evitar un somriure amarg mentre es fixava en els nens que continuaven jugant amb el cotxe-ampolla. Va pensar que, amb sort, potser algun d’ells es convertiria en el futur en un bon conductor de camions carregats de fusta.