Benvingudes, benvinguts...

Gràcies per arribar fins aquest bloc.
Són les meves dèries, diari personal... necessito buidar el pap!
També algunes cerques que faig i enllaços que trobo interessants. De tant en tant, fins i tot opino!

N'hi ha blocs molt originals i creatius. Aquest darrerament tendeix a ser un diari personal, abans es basava en el famós "retalla i enganxa", base de més del 50% dels blocs d'internet.
Google m'avisa de que hi haurà galetes i tot això... bé, les sucarem en llet!

Thanks for reading my blog.
This blog is about my thinkings, my diary, searchings that I do and some interesting links.
Google says something about cookies. I'm sorry! I prefer cookies with milk and coffee

dissabte, 19 de novembre del 2011

DGAIA i atenció als infants

7.000 nens i adolescents viuen sota la tutela de la Generalitat

El Govern català insisteix a reclamar a la societat que augmenti el nombre de famílies d'acollida

Gairebé 3.000 dels menors s'estan amb familiars que no són els seus pares, i 2.700, en centres

Dissabte, 19 de novembre del 2011 

TONI SUST
BARCELONA
La imatge inquietant d'un orfenat només pot ser cine o literatura a Catalunya. «No hi ha cap nen al carrer esperant que la Generalitat actuï», diu el director de la Direcció General d'Atenció a la Infància i a l'Adolescència (DGAIA), Josep Lluís Ortuño. «Hem avançat molt en l'atenció a la infància», subratlla un veterà d'aquest camp, Jaume Clupés, president de la Federació d'Entitats d'Atenció i d'Educació a la Infància i Adolescència (FEDAIA).


Informació publicada en la página 42 de la secció de cv Sociedad de l'edició impresa del dia 19 de novembre de 2011 
Actualment, la Generalitat, més concretament la DGAIA, té la tutela de 7.219 menors. D'aquests, 2.944 viuen amb familiars que no són els seus pares; 2.033, en centres residencials; i 555, en centres d'acollida, el primer lloc on va a raure un menor apartat de la seva família. 70 més viuen en pisos assistits. I, en un altre marc, 951 nens i adolescents catalans viuen amb famílies d'acollida, mentre que 666 ho fan amb famílies preadoptives, és a dir, famílies en tràmits d'aconseguir-ne l'adopció i, per tant, la tutela.
Les xifres no han variat ostensiblement, tot i que algunes previsions van apuntar que la crisi hi influiria. En realitat, hi ha hagut alguna variació a la baixa per dos motius. El primer és el descens en l'arribada d'immigrants magribins i de nens d'aquest origen. El segon respon a un canvi legislatiu recent: fins al 2010 es contemplava que menors amb la tutela assumida per la DGAIA seguissin amb les seves famílies. Aquesta opció ja no hi és: o es retira els menors de la família o aquesta en manté la tutela.
Les dades no canvien gaire i els reptes continuen sent els mateixos dels últims anys. D'entrada, anar cap a una situació en què augmenti de manera significativa el nombre de famílies d'acollida per a menors. L'Executiu català ho considera un repte prioritari i admet que les campanyes institucionals fins ara realitzades no han aconseguit l'efecte pretès. El conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, va anunciar setmanes enrere l'objectiu d'aconseguir que entre els zero i els sis anys tots els nens tutelats per la DGAIA visquin amb famílies. Es començarà la batalla amb especial atenció als menors d'entre zero i tres anys, precisa Ortuño. Les barreres detectades entre les famílies són la por que el menor sigui conflictiu i el temor emocional que suposa saber que l'acollida és temporal i que un s'haurà de separar tard o d'hora del nen o l'adolescent.
Un altre repte és acabar amb la mala imatge dels CRAE, els centres residencials d'atenció educativa. Un CRAE no serà mai exactament igual que una família, coincideixen les parts. També és cert, diu Clupés, que no hi ha veritats absolutes: «Hi ha joves que no voldran anar mai amb una família». El cas és aconseguir que la gent entengui que un CRAE no serà exactament una família, però pot ser una llar.

divendres, 29 de juliol del 2011

regal a la vida (Mare Teresa de Calcuta)

Carai, veient el darrer post veig que m'he posat trascendental... serà que el meu cap ho necessita!
Un altre poema , aquest cop de la Mare Teresa, que buscant una altra cosa, he trobat i , per descomptat, m'ha agradat.
Bon estiu.

COMO REGALO A LA VIDA TE OFREZCO ESTA POESÍA

La vida es una oportunidad, aprovéchala.
La vida es belleza, admírala.
La vida es beatitud, saboréala.
La vida es un sueño, hazlo realidad.
La vida es un reto, afróntalo.
La vida es un deber, cúmplelo.
La vida es un juego, juégalo.
La vida es preciosa, cuídala.
La vida es riqueza, consérvala.
La vida es amor, gózala.
La vida es un misterio, desvélalo.
La vida es promesa, cúmplela.
La vida es tristeza, supérala.
La vida es un himno, cántalo.
La vida es un combate, acéptalo.
La vida es una tragedia, domínala.
La vida es una aventura, disfrútala.
La vida es felicidad, merécela.
La vida es la vida, defiéndela.
Madre Teresa de Calcuta.

dimarts, 5 de juliol del 2011

camins

De vegades es camina, camina, camina... i quan es gira el cap, hom se n'adona que no ha fet res, que gairebé s'està al punt de partida... que malgrat haver passat les mil i una no s'ha avançat... i això desanima i enfonsa.

dilluns, 23 de maig del 2011

Mort de Mossèn Martí

Un mossèn d'Arenys de Mar, Mossèn Martí i Amagat,  ha mort aquest cap de setmana. Li agradava escriure. M'ha arribat aquesta poesia-pregària que m'ha agradat:

SENYORA DEL MAR BLAU

Senyora del mar blau
i de la pau,
pregueu per tots nosaltres.
Senyora del matí
i del destí,
pregueu per tots nosaltres.
Senyora del migjorn
i del retorn,
pregueu per tots nosaltres.
Senyora del captard,
a dins la llar,
pregueu per tots nosaltres.
Senyora del Bon Port
i de la Mort,
pregueu per tots nosaltres.
Senyora dels Arenys,
avui almenys,
pregueu per tots nosaltres.
 

diumenge, 1 de maig del 2011

Adolescents i delinqüents

 

Cau una banda d'adolescents que atracaven escolars a Gràcia

Els Mossos han detingut set nois d'entre 14 i 17 anys acusats d'assaltar alumnes dels centres escolars i amenaçar-los verbalment o fins i tot utilitzant un ganivet. Els robaven el mòbil i el que duguessin al damunt
Són set, tenen entre 14 i 17 anys i es dedicaven a assaltar altres nois de la seva edat o més joves a la sortida de les escoles al districte de Gràcia. Els amenaçaven verbalment o amb violència física i en alguns casos havien arribat a utilitzar un ganivet per exigir el botí, que podia ser, simplement, el telèfon mòbil de la víctima.
Així és el grup de delinqüents juvenils que els Mossos d'Esquadra ha detingut aquesta setmana, segons les dades que n'ha facilitat la policia. Els detinguts, que són de nacionalitat espanyola -excepte una noia xilena de 16 anys- han passat a disposició de la fiscalia de menors i ja són a casa amb els seus pares o tutors, mentre s'instrueix el cas judicialment i esperen el judici.
La investigació va començar quan la policia va detectar una acumulació anormal de denúncies per aquest tipus d'atracaments juvenils, que van fer saltar l'alarma entre la comunitat escolar de la zona. 

Quin deu ser el mòbil de l'actuació? Entenent mòbil com el fet que els mou, no com telèfon...
Poden ser "quillos" , com sempre hi ha hagut al llarg de la història, i que es dediquen a atracar com a modus-vivendi... i els pares potser també eren quillos;  poden ser "pijos", amb uns pares malcriadors i consentidors, com els que van assassinar una indigent farà uns anys, en un caixer automàtic... 
No parlaré d'aquest cas en concret , però si que m'ha ajudat a pensar sobre fets semblants als de la notícia, però del meu voltant.
Aquesta notícia ha sortit en diversos diaris: La Vanguardia, El Punt, l'Avui, l'Ara... i les reaccions del lectors que ho comentaven eren sobretot viscerals. I ho entenc. També eren racistes... tenint en compte que només una persona, la noia, era de fora! Només un comentari, de la Vanguardia, es posava en el lloc dels pares, dels pobres pares... i de les pobres mares. 
Perquè pobres? Doncs, perquè , de vegades, la vida dóna moltes voltes, i els progenitors donen la millor educació en valors que poden a la seva descendència: no s'ha de pegar, robar és dolent, cal fer cas als grans, els infants han d'anar a escola, no calen tantes coses materials, cal ser responsable dels propis actes... i tot va bé fins que el fill o filla canvia, deixa de ser infant i esdevè un adolescent, i en alguns es creen aquelles crisi d'identitat, aquelles bretxes generacionals, aquelles rebeldies de dur la contrària per fotre i per autoafirmar-se, es creen aquelles necessitats de demostrar davant el grup que ells o elles també ho poden fer, es crea la necessitat de tenir diners, molts diners, per comprar el que vulguin,  per gastar-los sense el control dels adults. Es tornen materialistes,  egoistes, egocèntrics, amb sensació d'impunitat i d'immunitat, ... i poden entrar en el joc de la delinqüència: "robo un mòbil per vendre'l i tenir diners, ja que els meus vells no em donen pasta", " jo també puc ser un com vosaltres, mira li prenc la pasta a aquell niñato", "necessito peles per comprar herba". 
Evidentment, no tots (per sort), però si alguns. Qui ens diu que aquests pares no van ser d'aquells que van estimar i educar els seus fills i filles i després aquests fills s'han transformat,  com el Dr. Jeckill i Mr. Hyde? L'edat dels nois no permetrà que ingressin en cap Centre, almenys els de 14 anys. Els pares i mares hauran de pagar pels fets dels seus descendents, i els xavals podran seguir fent de les seves, ja que la potestat dels pares i mares és finita. No es tenen prou eines. A aquestes edats retenir-los a casa com a càstig encara pot ser pitjor si el nano vol sortir. Fins i tot pot arribar a agredir els pares! Hi ha molts pares i mares, demanant, suplicant ajut per evitar que els seus fillets i filletes, recent adolescents, no es tornin delinqüents. No hi ha prou recursos, ajuts, coneixements per aconseguir-ho. 
Tan sols espero que en créixer, a tots aquests nois i noies , se'ls passi la tonteria i es tornin bones persones i recuperin els valors que se'ls va ensenyar en la infància

divendres, 8 d’abril del 2011

la generalitat estudia suprimir la sisena hora

Quan ens la van implantar, els mestres no volíem la sisena hora. En el meu cas, em desconciliava la vida laboral i familiar, ja que tenia mitja hora de marge per anar a buscar les meves filles a l'escola, i al fer exactament el mateix horari, o anaven soles, o feien extraescolars. Poc a poc  ens la vam anar empassant, i ara ens hem acostumat. Vol dir que per anar al metge saps que tens una tarda lliure i no cal demanar permís a la feina, o per fer gestions en organismes oficials, saps que tens dues hores d'un matí. Els i les mestres som supervivents i ens adaptem a tot, i finalment, li trobem la gràcia i tot! Doncs ara que ja estem acostumades, canvia el govern i canvia l'horari: que a tots els centres, que només la treuran al Cicle Inicial, que a les escoles que vulguin... quin joc d'ous! No era tan i tan bona? No era per conciliar la vida laboral dels pares i mares dels alumnes? No era per millorar el rendiment? Aquestes "motos" són les que ens van vendre... Ara resulta que tanta meravella és cara de mantenir i que cal arrencar-la de la societat.  Un munt de mestres recol.locats (ens haurem de "col.locar" abans, hehehehe), interins a l'atur, etc. 
N 'estic fins al capdamunt de que en cada canvi de govern es canvïi el nostre Departament: ara passem d'Educació a Ensenyament, de "actituds, procediments i continguts" a "competències", d'objectius finals a referencials... El poc temps que tenim per fer una programació "com cal" és un temps perdut, sabem que en poc temps s'haurà de modificar per motius polítics, no per motius pedagògics. La nostra feina "invisible" (la visible és estar davant els alumnes) sabem que caducarà cada 4 anys i que les nostres reflexions seran en va.

Retallar en Educació i en Sanitat no pot ser bo per cap societat. 
Són les Conselleries bàsiques de serveis a les persones. 
Són la salut i el futur d'un poble.


Notícia publicada avui a La Vanguardia:

La Generalitat eliminará la sexta hora en Primaria

La medida fue implantada en los centros en el 2006, salvo en algunos casos muy limitados | La hora extra perderá su carácter general en la práctica totalidad de los centros, aunque se podrá mantener en casos contados en función del contexto sociocultural | Los docentes se destinarán al refuerzo de plantillas y la lucha contra el fracaso

La experiencia de la sexta hora en la escuela pública tiene los días contados. El Departament d’Ensenyament la eliminará de la mayoría de centros de primaria públicos el próximo curso. Su desaparición tendrá carácter general pero el Departament se muestra abierto a negociar y a contemplar fórmulas intermedias. Por ejemplo, suprimirla sólo en primer y segundo curso en los centros que así lo pidan; eliminarla completamente en todos los niveles, de primero a sexto; o mantenerla en todos los cursos de forma excepcional si la escuela se encuentra en un entorno sociocultural difícil y se demuestra indispensable para el éxito escolar.
La sexta hora de primaria en toda la escuela pública tendrá una vida corta. Su aplicación comenzó en el curso 2006-2007 para equiparar los horarios con los de la escuela concertada, donde se imparten seis horas de clase al día. Aquí son las familias las que pagan esta hora extra a través de las cuotas. El Pacte Nacional per l’Educació, que firmó el tripartito en el 2006 junto a 14 entidades del ámbito educativo, trajo como medida estrella la sexta hora de primaria, una iniciativa que debía acabar, según dijeron sus impulsores, con las desigualdades entre la red pública y la concertada e impulsar los resultados académicos de los alumnos. Una hora más de clase para la escuela pública y el final de las cuotas para la concertada. Ese fue el trato. La administración debía pagar a la patronal de la concertada esa hora de más a través de contratos programa, algo que finalmente nunca llegó a suceder.
La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, se ha mostrado en más de una ocasión partidaria de revisar la aplicación de la sexta hora. En una entrevista con este diario en enero afirmó que muchos docentes preferirían desdoblar grupos o tener dos profesores por aula para enseñar algunas materias antes que hacer seis horas al día de clase. “Se puede hacer lo mismo en cinco horas con los medios de los que disponemos”, afirmó entonces. En ese momento sólo apuntó su intención de suprimir la medida. Una intención que tomaba forma el miércoles pasado de la mano del president de la Generalitat, Artur Mas. En su discurso para valorar los primeros cien días de Govern habló de “liberar” maestros de la sexta hora para hacer frente a los cerca de 15.000 alumnos que se incorporarán al sistema educativo a partir de septiembre y para dedicarlos también al refuerzo escolar y la lucha contra el fracaso en la escuela. Pero la intención es una realidad, una decisión ya tomada, aseguraron ayer fuentes del Govern: la sexta hora desaparecerá de forma general.
El cuándo está claro –a partir del próximo curso–, pero no el cómo. Ensenyament debe establecer todavía los criterios por los cuales se considera que una escuela puede o no mantener 30 horas de clase a la semana y negociar con el sector educativo. De ahí que desconozcan aún cuántos docentes “saldrán” de la sexta hora. Según el Pacte Nacional per l’Educació y los datos del anterior Govern, la sexta hora y la reducción de docencia del profesorado han incorporado a 4.600 maestros más al sistema. Los alumnos pasaron a tener 175 horas más de clase al año, y por tanto 1.050 horas de más a lo largo de toda la primaria, lo que equivale a un curso entero. Pero, en paralelo, los maestros de infantil y primaria redujeron de 25 a 23 horas semanales las horas de docencia, siguiendo un acuerdo de la mesa sectorial del personal docente del 2005. Ahora es posible que los maestros tengan que volver a hacer más horas de docencia de nuevo. Ensenyament baraja la posibilidad de que los maestros que se obtengan de la eliminación de la sexta hora se queden en el mismo centro precisamente para reforzar la atención los grupos-clase y fomentar el aprendizaje de la lectura y escritura o trasladarlos a otras escuelas para que asuman el incremento de alumnado.
El objetivo principal de la sexta hora estaba claro: mejorar el aprendizaje. Sin embargo, los resultados de las pruebas de competencias básicas señalan que su introducción no ha tenido demasiada incidencia. La evaluación de sexto curso, que se introdujo en Catalunya hace tres cursos, indica que casi un tercio de los estudiantes pasan a la ESO sin saber lo mínimo. El curso 2008-2009, el primero en el que se realizaron las pruebas, un 24,2% de los estudiantes estaban por debajo del nivel mínimo en catalán y un 27,4% en castellano. Un año más tarde, el curso 2009-2010, la situación empeoraba ligeramente. Un 28,4% suspendía en catalán y un 29,8% en castellano. En matemáticas los resultados fueron prácticamente iguales –24% suspendía en el 2009 y el 23% en el 2003–.
La idea que dio a entender Rigau en enero es que incrementar las horas lectivas no tiene una incidencia directa en la mejora de los resultados académicos. Precisamente, el debate sobre cuántas horas deben pasar los alumnos en la escuela está abierto en varios países europeos, entre ellos Francia, y una de las medidas que proponía la Junta central de directores en su documento al Departament era precisamente la de introducir la jornada intensiva tanto en primaria como en secundaria, reducir el currículo y también el horario lectivo. Rendir más en menos tiempo.
Queda abierta la cuestión de si el Govern incumplirá el Pacte Nacional per l’Educació de suprimir la sexta hora con carácter general. CiU no firmó el Pacte y la LEC, en el artículo 54, no fija que la sexta hora sea obligatoria, sino que deja abierta la posibilidad a que cada Govern decida si aplicarla o no.

Pros y contras de la sexta hora

A favor
Más maestros y refuerzo del contenido
La mayoría de los centros aprovecha la sexta hora en primaria para reforzar contenidos ya aprendidos en clase, crear dinámicas de grupo alternativas o más participativas o hacer tutorías. Parte de los maestros defiende que ha contribuido a asentar contenidos. Una encuesta realizada tras el primer año de aplicación de la medida indicaba que el 88,7% de los centros utilizaba la sexta hora para desarrollar hábitos de lectura, mejorar en matemáticas y potenciar la sensibilidad artística. Un 45,5% aplicaba además contenidos para desarrollar métodos de aprendizaje transversales, un 34,6% realizaba tareas de refuerzo de las materias curriculares y un 25% la aplicaba con grupos reducidos o desdoblamientos.
Además del ámbito estrictamente educativo, la sexta hora en la escuela pública también ha tenido repercusiones a nivel laboral. Para ponerla en marcha se ha tenido que incrementar la plantilla docente de forma considerable. En total, se ha contratado a más de 5.000 maestros nuevos para cubrir el aumento de horas lectivas, 175 al año.
En contra
Efectos dudosos
Con la ampliación del horario escolar llegaron muchos más maestros a los centros y se redujeron las horas de docencia. Esto provocó problemas organizativos al principio, pero sobre todo hizo que los alumnos de primaria pasaran a tener hasta cuatro o cinco maestros diferentes a lo largo de la semana. Parte de los docentes afirma que esto ha tenido efectos negativos sobre el aprendizaje de los alumnos. La excesiva variedad de maestros a edades tempranas puede provocar una falta de referentes que acaba repercutiendo en el rendimiento académico, dicen. Un estudio del sindicato Ustec-Stes que comparaba escuelas rurales donde se había implantado la sexta hora con otras donde aún se impartían sólo cinco horas de clase constataba que los resultados académicos del primer grupo habían empeorado. Con todo, aún no se ha hecho ninguna evaluación oficial de si los efectos de la sexta hora han sido positivos o negativos. Muchos maestros afirman que tener una hora más al día “no aporta nada” porque los resultados académicos no han mejorado estos años.


La histórica reivindicación de igualar la escuela pública y la concertada cristalizó con la medida estrella del Pacte Nacional per l’Educació: la sexta hora en primaria. Esa es al menos la idea que se esforzaron por señalar sus impulsores. El énfasis se puso en que, con la ampliación de una hora más de clase en la escuela pública y la supuesta desaparición de las cuotas en la concertada, gran parte de la discriminación que una y otra denunciaban desaparecería.
Tras meses de negociación, la entonces Conselleria d’Educació, que dirigía Marta Cid (ERC), llegó a un acuerdo con 14 entidades del ámbito educativo el 13 de marzo del 2006. A partir de ese septiembre la sexta hora se empezó a desplegar progresivamente en Catalunya. Primero en las capitales de comarca y en los municipios de más de 10.000 habitantes, hasta llegar a los más pequeños. En realidad la sexta hora no se ha acabado de implantar en todas las escuelas hasta este curso –la mayoría, escuelas rurales–. El Pacte también contemplaba que los centros concertados que deseasen ser gratuitos se acogiesen a contratos programa que les permitiesen cubrir esa hora extra de primaria que siempre han impartido. Se supone que el curso que viene muchos centros concertados deberían ser ya gratuitos. Sin embargo, la administración no ha llegado a pagar esta hora a la escuela concertada.
Pese a la defensa política de la medida, el sindicato Ustec- Stes, precisamente el más cercano a ERC, cuestionó en su día que la sexta hora promueva la igualdad entre la red pública y la concertada. Para ellos, más que igualar horarios se debería reducir ratios, dotar de más recursos para hacer una atención individualizada y distribuir equitativamente al alumnado extranjero.


I SEGONS EL DIARI "ARA.CAT" 

La Generalitat eliminarà la sisena hora de classe a les escoles públiques

La supressió permetria recol·locar 4.600 mestres. Evitaria haver de contractar més docents per fer front a l'augment d'alumnat. La mesura la va implantar el tripartit el 2006 per equiparar l'horari de l'escola pública amb el de la concertada. Els sindicats s'hi van oposar
Des de l'any 1991 els mestres de tot l'estat es poden jubilar als 
60 anys. La mesura expira el 31 d'agost d'aquest any.  

La sisena hora es va implantar el 2006 als centres públics de primària FRANCESC MELCION
La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, eliminarà la sisena hora. Així ho avança aquest matí La Vanguardia. La mesura la va implantar el tripartit el curs 2006-2007 a les escoles públiques per equiparar l'horari escolar amb el dels centres concertats. La iniciativa va comptar amb l'oposició del professorat, que va arribar a convocar fins a sis vagues per protestar contra l'acció de l'aleshores conseller, Ernest Maragall. Rigau ja es va mostrat molt escèptica amb la sisena hora només entrar al Govern i ja va apuntar que la seva supressió podria ser una de les mesures per fer front a la crisi. Els mestres de més que van entrar al sistema arran de la sisena hora es podrien aprofitar per fer front a l'augment d'alumnat previst encara pels propers anys a l'última etapa de primària. L'eliminació, per tant, permetria afrontar millor aquest context de crisi.
Segons explica La Vanguardia, aquesta hora extra no lectiva perdrà el seu caràcter general en la pràctica totalitat de centres. Ensenyament estaria d'acord, però, a arribar a una fórmula intermitja. Per exemple, suprimir-la a primer i segon de primària en els centres que així ho demanin, eliminar-la completament a tots els nivells, de primer a sisè, o mantenir-la en tots els cursos de manera excepcional si l'escola es troba en un entorn sociocultural difícil i es demostra indispensable per a l'èxit escolar.
La sisena hora era una de les mesures estrella del Pacte Nacional per l'Educació, impulsat pel tripartit el 2006. La mesura unificava els horaris escolars de la pública i la privada. A la llarga, la Generalitat preveia pagar a la patronal de la concertada els diners d'aquesta hora de més que ara paguen els pares a través de diverses fórmules, sovint de manera encoberta. Aquest pagament no es va arribar a fer.
La sisena hora ha obligat a ampliar la plantilla de mestres. Fins a 4.600 docents més, per fer front a les 175 hores de classe de més per curs. La supressió suposarà un estalvi important i permetrà a Rigau afrontar amb millors condicions l'escenari de retallades pressupostàries.

Cirerers florits a Arenys de Munt

Dissabte, 9 d'abril de 2011  -  9 h matí
Agenda - Àrea de Serveis Generals - Promoció del Poble, Comerç i Turisme - doc4056Passejada pels cirerers florits
 
 
Cirerers Florits (març 2009) 
 
Aquest any la passejada pels cirerers florits d´Arenys de Munt es farà per la zona de Bellsolell el dissabte 9 d'abril. La sortida serà a 9 del matí des de la plaça de l´Església i durarà aproximadament dues hores. Es recomana portar esmorzar. Com a novetat, enguany, en unes parades de la passejada, es recitaran poemes de Joan Maragall en commemoració de l´Any Maragall.

No cal preinscripció, és una activitat gratuïta i per a més informació podeu trucar al telèfon de Promoció Econòmica (937937710) i dissabtes i diumenges al Punt d´Informació Turística, telèfon 931160030.

dimecres, 6 d’abril del 2011

galetes de la fortuna



Avui una amistat del facebook m'ha enviat una galeta de la fortuna, una aplicació  que diu frases per endevinar el futur... Això m'ha fet pensar en la primera (i darrera) vegada que vaig menjar una galeta d'aquestes, ara farà uns 15 dies:
La meva mare va donar-me a mi i a l'Eudald unes galetes que hi havia en una capsa. No vaig veure què hi posava. Vaig pensar "quina forma més curiosa" i vaig obrir-la i me la vaig menjar. Vaig trobar un missatge a dins. ... mentres l'Eudald ja havia obert l'embolcall i s'havia menjat la meitat... aleshores veig que fa una ganyota i em dóna l'altra meitat: "Té , tasta-la, està farcida..." Vaig suposar que no li havia agradat el farcit... , li ho pregunto i respon afirmativament. S'havia menjat el missatge!!!! Vaig estar rient una bona estona, hahahaha! Quan vagis al vàter, sabràs el futur...!

dimarts, 5 d’abril del 2011

estrès i salut mental

Avui el "recorta-y-pega" és de El Periódico de Catalunya... Un psiquiatre de Navarra ha publicat un llibre, potser d'aquests d'autoajuda? El plantejament és engrescador: a gaudir, a descansar... que no arribarem bé a vells!

CONSECUENCIAS DEL ESTILO DE VIDA

El estrés crónico desemboca en la depresión y en las adicciones

El psiquiatra de la Universidad de Navarra Fernando Sarráis presenta un libro en que enseña a prevenir el cansancio psíquico

EFE, Madrid

El modo de vida actual tiene un elevado riesgo de producir estrés crónico, que está en la raíz de muchos trastornos físicos y psíquicos, como la depresión, y también está relacionado con algunas de las adicciones más habituales, que se usan como vías de escape: alcohol, tabaco, drogas o pornografía.
Así se recoge en el libro Aprendiendo a vivir: el descanso, del psiquiatra de la Universidad de Navarra Fernando Sarráis, que se ha presentado este martes, y cuyo principal objetivo es "enseñar a prevenir el cansancio de origen psíquico", especialmente el que se va acumulando poco a poco, durante mucho tiempo y se convierte en crónico.
Este tipo de cansancio pasa inadvertido durante muchos años y es difícil de tratar, al contrario que el de tipo físico, fácil de percibir y resolver. El autor ha explicado que el libro trata de resumir algunas ideas básicas descubiertas por él después de 20 años dedicado a la psiquiatría y la psicología.

La manera de vivir

El cansancio psíquico crónico está relacionado con la manera de vivir, ha señalado el doctor Sarráis, quien ha recordado que hay muchas personas que ponen toda su atención en el mundo exterior: trabajo, familia, amigos, y procuran hacerlo muy bien, de modo oportuno, y agradando a todos. Sin embargo, apenas prestan atención a su mundo interior.
Al cabo de los años, cuando la resistencia al esfuerzo disminuye por la edad, empiezan a presentar signos y síntomas de cansancio crónico que, en muchos casos, derivan en patologías físicas como cefaleas, astenia, insomnio, dolores de espalda, molestias digestivas o hipertensión arterial. Entonces, se acude al médico de familia en busca de una solución para los síntomas pero no para las causas, por lo que el problema de fondo no se resuelve.
Con el paso del tiempo, el cansancio psíquico se complica con alteraciones psicológicas, especialmente con la depresión. "Después de la tensión viene la depresión", ha señalado el autor del libro. El cansancio crónico se da en personas de carácter o personalidad perfeccionista, hiperresponsables, muy autoexigentes, pendientes de logros o éxitos, con marcada propensión al activismo y a las obsesiones, con tendencia a sentirse culpables de las cosas que no van bien en su entorno, competitivas y voluntariosas.

Las obligaciones del mundo exterior

Estas personas están siempre en tensión, debido a la necesidad patológica de cumplir sus obligaciones con el mundo exterior, y abandonan los deberes respecto a sí mismas: el descanso, el disfrute y la relajación, ha señalado el autor. Sarráis recalca en su libro la importancia de evitar el estrés crónico mediante un modo de vida más sano, para lo que sugiere unas estrategias que evitan el estrés y otras que favorecen el relax e insiste en la necesidad de que se apliquen a diario.
"Todos los días debemos disfrutar porque todos los días sufrimos; todos los días debemos relajarnos porque todos los días nos ponemos tensos; todos los días debemos descansar porque todos los días nos cansamos". El doctor Sarráis ha subrayado que "las personas que están en tensión permanente y no saben tomarse el antídoto acaban rompiéndose, especialmente a partir de los cuarenta años".
El ejercicio físico, el disfrute de los sentidos, la música, el cine, la lectura, los juegos, la contemplación, la risa o la jardinería son algunos de los "antídotos" que se proponen en el libro. "Alcanzar un equilibro jerárquico entre la cabeza (inteligencia y voluntad) y la afectividad (sentimientos, emociones y estados de ánimo) lleva a la maduración psicológica, que favorece la salud mental y nos ayuda a ser felices".

dissabte, 2 d’abril del 2011

PIXAR

L'entrada d'avui fa referència al 25è aniversari de Pixar films animation. Les seves animacions són unes de les meves preferides. I són les úniques Disney que comprem... bé, i les de High School Musical... quin remei!
El vídeo, que és de Youtube, és un muntatge que recull les pelis que han fet. Per molts anys!!!

dilluns, 28 de març del 2011

La Consellera i la moda

Ara va d'uniformes... 
La Consellera Irenen Rigau proposa que els pares, mares i mestres pensem en la conveniència o no de l'uniforme escolar. Per una banda eliminaria la tonteria de les marques i ensenyar tanga o calçotets. Per una altra banda queda un xic elitista. Quan vaig anar d'intercanvi a England, a l'escola de la Wendy calia dur uniforme. No era gaire bonic, era un vestit verd i una jaqueta verd fosc... 
Caldria però que les escoles i els tallers tèxtils es possessin d'acord per no fer uns uniformes excessivament cars, ja que les famílies no ho podríen pagar... amb el que costa que duguin la bata! I sobretot, que vinguessin amb un espai ben gros per posar el nom de l'infant. Si ara es perden peces de roba, amb uniforme no m'ho vull ni imaginar!

DIARI ARA.CAT, 28 DE MARÇ

Rigau demana a les escoles que reflexionin sobre la possibilitat d'introduir uniformes

La consellera proposa obrir un debat sobre la conveniència de vestir de determinades maneres en l'àmbit educatiu. Deixa l'última paraula als centres educatius
La consellera Irene Rigau durant la visita a una aula d'informàtica del nou CEIP Parc de les Aigües de Figueres. La consellera Irene Rigau durant la visita a una aula d'informàtica del nou CEIP Parc de les Aigües de Figueres. ACN
Cal recuperar l'uniforme a l'escola o, si més no, establir unes normes de vestimenta més igualitàries? Aquesta és la pregunta que la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, trasllada als consells escolars de cada centre de Catalunya, amb la voluntat d'obrir un debat per "reflexionar sobre la conveniència de vestir de determinades maneres en un ambient de treball". En declaracions a l'agència ACN, Rigau s'ha mostrat preocupada per "l'obsessió dels alumnes de saber cada dia què es posen, de canviar, certa competència i vinculació immediata amb les modes". De moment, però, el Govern no té previst emetre cap norma relativa als codis de vestimenta dels escolars.
Rigau puntualitza que des d'Ensenyament els sembla "oportú" fer un debat tot i que l'última paraula "la tenen els centres". "No es tracta només de parlar de vel sí o vel no", matisa. I és que, des del seu punt de vista, cal discutir i posar sobre la taula "si és més recomanable o no una forma més pràctica de vestir, més igualitària, perquè de vegades les diferències són molt evidents". Unes diferències, posa d'evidència, que s'alleugen quan els alumnes es posen una bata o un uniforme.

La consellera creu adient que els alumnes vesteixin d'una manera que concordi amb un ambient de treball. "Quan fas esport vesteixes d'una manera, quan vas a una festa vesteixes d'una altra", posa com a exemple. I és que "hi ha qüestions que no són només estètiques", diu Rigau, que es mostra preocupada pel fet que hi hagi alumnes que entrin en competència en funció de la roba que portin o que segueixin la moda de forma extrema.
Una pràctica minoritària
Actualment, a Catalunya, la utilització dels uniformes és minoritària i s'usa només en centres privats, moltes vegades religiosos. Els defensors de l'uniforme al·leguen que fomenta valors d'igualtat i disciplina i que a més suposa un estalvi per a les famílies. Els seus detractors sostenen que els uniformes són conservadors.
El president de la Federació de Pares i Mares d'Escoles Lliures (Fapel), José Manuel Prats, s'ha mostrat favorable a poder estudiar la possibilitat que les escoles instaurin la utilització d'uniformes tot i que ha reconegut que no és prioritari. Prats considera que és "molt més pràctic" per als pares tenir un o dos uniformes per als seus fills i que tant progenitors com nens sàpiguen quina és la roba que han de dur els dies d'escola. També ha dit que a nivell econòmic també seria positiu, ja que la despesa de les famílies en roba per als escolars es reduiria.
La Federació d'Associacions de Pares i Mares de Catalunya (Fapac) no ha volgut valorar les declaracions de la consellera perquè considera que hi ha altres temes més importants que s'han de tractar.

dilluns, 21 de març del 2011

Dislèxia- Un reportatge de "EL PAÏS"

¿Tal vez tu hijo es disléxico y nadie lo sabe?

El trastorno es casi clandestino en muchos colegios - La dislexia puede alcanzar a casi el 10% de la población y está plenamente diagnosticada en EE UU y Reino Unido

MARUXA RUIZ DEL ÁRBOL 13/03/2008

 
Si Bill Gates hubiera estado escolarizado en España el mundo tal vez no conocería Windows. Es disléxico. Y mientras el sistema escolar de EE UU detecta y cuida de manera precoz al 10% de personas que, de forma leve o severa padecen este trastorno, en España los profesores no reciben formación específica para aprender a guiarse frente a un alumno que no consigue plasmar en nuestro alfabeto las ideas, a lo mejor brillantes, que bullen en su cabeza.
El Brot de Barcelona es el único colegio especializado en dislexia de España
Einstein y Pablo Picasso fueron disléxicos. También Boris Izaguirre
Daniel Ottman pasó por tres depresiones antes de saber, a los 17, que era disléxico
En la Universidad de Oxford, 500 disléxicos reciben becas y ayudas
Las asociaciones, jóvenes y con escasa ayuda, dan la voz de alarma. Reconocen que la Ley Orgánica de Educación (LOE) fue la primera ley que, en 2006, desveló en un papel oficial la existencia de este mal silencioso. A pesar del avance, en el día a día de unos centros educativos gestionados por las comunidades autónomas, miles de niños no encuentran el apoyo necesario para adaptar el caos creativo de su cabeza a la rigidez de los planes escolares que están obligados a seguir. Sumidos en la clandestinidad de su enfermedad son fácil pasto del fracaso escolar y se les hace pasar por vagos e ignorantes.
No hay estudios fiables en España sobre el número de personas que padecen este trastorno de aprendizaje. La Federación Española de Disléxicos (FEDIS) basa sus cifras las de la Unión Europea, que estima en 38 millones los ciudadanos del Viejo Continente que sufren esta patología. Proyectando el cálculo, entre un 10% y un 15% de los españoles padecería en algún grado esta disfunción. Pero María Pàrraga, directora de la fundación que regenta el único colegio para disléxicos que hay en España, El Brot de Barcelona, hace una estimación distinta, calcula que el 3% de los fracasados escolares son disléxicos. La necesidad de recurrir a la cuenta de la vieja para hacer esta estimación es una buena prueba de la invisibilidad de los disléxicos en las aulas. "En todo caso son más de los que los colegios aciertan a reconocer" afirma el presidente de FEDIS, Iñaki Muñoz.
La logopeda Maribel Martín, del estudio Eduvoz, explica en lenguaje técnico las claves de la disfunción. La dislexia es "un trastorno neuronal en la lecto-escritura que dificulta en distintos grados la capacidad para distinguir y memorizar las letras o grupos de letras, el ritmo y orden de su colocación para formar las palabras y produce una mala estructuración de las frases, lo que afecta tanto a la lectura como a la escritura. Los disléxicos tienen dificultades para aprender a leer y a escribir, pero no padecen retraso mental ni carencias del entorno socioeducativo".
En el mundo de un disléxico, esta perorata científica se siente de otra manera: en la cabeza una mancha de color sangre y en la mano un lápiz inmóvil, incapaz de asociar el carmín con las letras R-O-J-O. Sucedió hace años, en la cabeza y en la mano de Alair, una niña que quiso escribir la dirección de su amiga María Rojo y no pudo. Fue sólo una anécdota más, un nuevo paso del torpe baile de imágenes, números y letras en el que vive. Para ella rojo (el color), rojo (el sonido) y rojo (la unión de letras y sílabas que describen en castellano la mancha bermellón que distingue en su cabeza), son conceptos separados. Le cuesta establecer la relación entre lo que ve, lo que pronuncia y lo que escribe. A veces no consigue asociarlos porque, aunque comprenda perfectamente el concepto, es incapaz de descifrar el lenguaje escrito. El mundo está codificado en un lenguaje que ella no puede entender.
Pàrraga dice que el mayor lastre de esta disfunción es su naturaleza introspectiva y silenciosa. "El disléxico no es un alumno espectacular. Tiene buen cociente intelectual y muchos son capaces de buscar recursos para salir adelante". Su discapacidad se esconde incluso a los ojos de quien la sufre porque la percepción de las cosas siempre ha sido igual. Para ellos es lo normal, el desorden de siempre. Ven las letras del revés, se les apelotonan ante la vista como una tormenta alfabética. Se concentran, pero no entienden. Se aburren, desconectan, se despistan, les regañan, se concentran, no entienden, se despistan, les regañan, no entienden...
Muchos personajes célebres han sido y son disléxicos: el que fue el primer ministro del Reino Unido, Winston Churchill, el pintor Pablo Picasso o Boris Izaguirre, el presentador de televisión que el año pasado quedó finalista al Premio Planeta...del mismísimo Albert Einstein sus profesores decían que "era lento mentalmente, poco sociable y divagaba constantemente en sus estúpidos sueños", según relató su hijo Hans Albert Einstein en una entrevista. Pero en la evolución de la vida del común de los disléxicos, la frontera entre el éxito y el fracaso es demasiado estrecha. Daniel Ottaman es Canario. Tiene 19 años, estudia biología y hace sólo tres le diagnosticaron dislexia. Aquella jornada fue la primera que oyó la palabra que daba una explicación a su calvario. "Había pasado por tres depresiones y por varios ataques de ansiedad y ese día entendí que todo lo que me sucedía tenía una explicación y que no era tonto", comenta.
María Pàrraga, afirma que los países anglosajones son un paraíso para las personas que sufren esta disfunción y un ejemplo para el resto. "Allí su tratamiento está normalizado hasta tal punto que los contenidos de las clases no sólo se guardan en libros sino también en soportes interactivos donde el conocimiento está explicado en clave de imagen". Tanto en Reino Unido como en EE UU la dislexia es considerada una discapacidad por lo que quienes la sufren tienen derecho a becas y ayudas. En la Universidad de Oxford, por ejemplo, hay 20.000 estudiantes. De ellos 1.020 son discapacitados, el 48% disléxicos. En cambio, en la Universidad Autónoma de Madrid tan sólo 115 de sus 28.000 estudiantes están registrados como minusválidos. Ninguno es disléxico porque en España no se contempla como discapacidad.
Igual que en las aulas, los disléxicos han sufrido las consecuencias de la clandestinidad de su dolencia en el marco legal español. La LOE reconoció por primera vez en 2006 la existencia de esta enfermedad silenciosa bajo el nombre de "Alumnado con necesidades educativas específicas". Las necesidades educativas especiales (niños discapacitados o con problemas de conducta) ya estaban recogidas en la anterior ley, la LOGSE.
Pero, según la FEDIS, los beneficios del reconocimiento no han llegado mucho más allá del papel. Uno de los redactores de la LOE, Juan López, subdirector general de Ordenación Académica del Ministerio Educación, defiende que la incorporación de la dislexia al ordenamiento ha sido un gran avance, aunque es consciente de que, desde 2006, no ha habido tiempo para recoger sus beneficios.
López remite a los artículos 71 y 72 donde se exige a las comunidades autónomas que dispongan de los medios y recursos necesarios "para que todo el alumnado alcance el máximo desarrollo personal, intelectual, social y emocional". La responsabilidad de su aplicación está transferida a las comunidades, pero, "en caso de que no se esté cumpliendo, los ciudadanos pueden poner una denuncia. Por ahora no hemos recibido ninguna".
A partir de la aprobación de la ley se ha establecido un sistema de detección distinto en primaria y en secundaria. Mientras en secundaria es obligatorio que haya un equipo de tres orientadores en cada centro, en primaria (el periodo donde se debería de detectar la dislexia) los llamados servicios de atención temprana, trabajan fuera del colegio. Visitan periódicamente "los 12 ó 13 centros de cada distrito". "Detectan los niños con necesidades especiales o específicas y, dependiendo sus características, la plantilla de profesores se refuerza con psicólogos, fisioterapeutas o logopedas".
Las islas son las autonomías pioneras en desarrollar los artículos 71 y 72. Baleares introdujo hace cuatro años, la Selectividad para disléxicos. Los alumnos tienen más tiempo para la prueba, los profesores leen las preguntas al alumno y en la corrección no cuentan la ortografía. De los 3.438 alumnos que se examinaron en 2007, ocho solicitaron esta prueba especial.
En Canarias, el 30 de enero se aprobó una resolución que exige este mismo tratamiento tanto en los exámenes de primaria como en los de secundaria. Además, pusieron en marcha hace un año cursos de formación en dislexia para cuarenta profesores en Las Palmas y otros tantos en Tenerife.
Dentro de la Península no existen normativas específicas. Desde la Consejería de Educación de la Comunidad de Madrid reconocen que no existe ninguna titulación que especialice al profesorado, pero matizan que 425 especialistas en educación y lenguaje trabajan en colegios públicos de la capital. En el País Vasco se está formando una comisión técnica para dar respuesta a la dislexia y a la disgrafía. La formarán representantes de la universidad, el departamento de Educación del Gobierno Vasco, la asociación de disléxicos Dislebi y miembros del Berritzegune, un órgano de asesores educativos.
El secretario general de la Federación de Enseñanza de CC OO, José Campo, manifiesta que, además, "es fundamental reducir el ratio alumno/profesor en las escuelas para garantizar la atención personalizada de este alumnado". En una clase donde hay un profesor y 30 alumnos "es difícil que el docente detecte y atienda los casos especiales".
Encarna Peyús, experta en dislexia del colegio Montserrat en el barrio de Orcasitas de Madrid, afirma que encontrar un colegio preparado para diagnosticar la disfunción es cuestión de suerte. "Si afirmamos que es crítico que el niño sea diagnosticado precozmente para poder ser tratado, su futuro queda supeditado a que la fortuna le permita ingresar en un colegio que disponga especialistas". Si no le toca esta lotería, sólo la sensibilidad y el dinero de sus padres pueden salvarle de un fracaso seguro.
Respecto al método a utilizar, Irene Herranz afirma que, "todos los niños disléxicos necesitan aprender a leer, pero cada uno a su ritmo, no hay que machacar más su debilidad sino enseñarles caminos alternativos para llegar al mismo sitio. Lo que necesitan es experimentar y manipular su entorno". Su inteligencia les aparta de los planes de educación especial, hace su problema invisible a los ojos de sus profesores y su incapacidad para leer en un sistema que se sostiene en la lectura les frustra y les margina. El silencio de la dislexia no perdona.

Por qué en China hay menos disléxicos

No es casualidad que en China el número de disléxicos sea mucho menor que en España. Muchos de sus ideogramas son fáciles de entender con un poco de intuición. Expresan imágenes y no letras, formas inventadas y vacías de contenido por sí mismas como nuestro alfabeto.
Cuando un niño chino ve (ideograma, ver PDF) es capaz de interpretar “hombre” si cualquier adulto le ha explicado antes que ese signo es la simplificación del dibujo de una persona. Un poco de imaginación basta. Ese hombrecito, combinado con otros, adquiere distintos significados.
Por ejemplo, (ideograma, ver PDF), dos hombres, será “todo el mundo”. Al contrario que un niño chino, si a uno español se le dice “la casa está en la montaña”, él, en su sintaxis, traducirá algo como esto: (ideograma, ver PDF)
¿¿¿???. En “está” se habrá perdido porque esta palabra no tiene significado palpable cercano o real. “Está” no existe en su imaginario.
En 2001 un equipo internacional de científicos afirmaba que en todos los casos la base neurológica es la misma, pero se manifiesta de modo distinto según la ambigüedad ortográfica del idioma. El estudio, realizado entre niños de 10 años mostró, que el porcentaje de disléxicos es el doble en Estados Unidos que en Italia. En inglés The pen is on the table se pronunciaría "De pen is on de teibol", o sea, su pronunciación no tiene nada que ver con la grafía. En italiano la misma frase La penna é sul tavolo se pronuncia igual que se escribe, igual que en español: "El boli está sobre la mesa".
A, b, z, ñ, q, n, s, l, c, y, r,f ,s. .. Son signos vacíos y difíciles de entender para las cabezas que funcionan por imágenes.

Cómo se diagnostica

“Imagínate un reguero de hormiguitas que va por su camino y se topan con una piedra. La fila se deshace, las hormiguitas se despistan y los insectos acaban desperdigados de manera desordenada por donde no debieran. Nosotros los disléxicos tenemos huecos sin información en el hardware”.
Alfonso Callejas, presidente de la asociación madrileña Disléxicos sin Barreras, con sede en Alcorcón, habla en clave de imagen de la causa primera de cualquier dislexia: una disfunción neuronal que sucede durante la formación del feto. La metáfora de las hormiguitas se refiere al viaje que hacen las neuronas durante la formación del feto desde el tubo neural, donde están las células madre, a la corteza cerebral. En ese proceso de migración siempre se producen errores y por ese motivo cada persona desarrolla algunas habilidades con destreza y otras con torpeza.
En el caso de los disléxicos se podría decir que no todas las neuronas se sitúan en el lugar adecuado y las células mal colocadas no forman conexiones. En esa red de cables las zonas afectadas quedan como un nudo, cada uno de ellos se llama ectopia y permanecerá para siempre en el mismo estado. “Por eso la dislexia se supera, pero no se cura”, afirma Callejas. Su asociación desarrolla en su web, www.dislexiasinbarreras.com, esta teoría con un artículo del doctor Franck Ramus, del Laboratorio de Ciencias Cognitivas y Psicolingüísticas de París.
Es, además, una enfermedad congénita. En muchos casos se transmite de padres a hijos. Entre los Callejas no es él el único disléxico. Uno de sus dos hijos, Alberto, de 13 años, también la sufre. Hay más familias de disléxicos entre los miembros de la asociación. José Luis tiene cinco hijos, tres de ellos han heredado de él la enfermedad del baile de las letras y los dos hijos de Charo la padecen también. “Mi marido se enteró de que lo era a los 40. Cuando se la diagnosticaron a mis hijos ató cabos y se dio cuenta de que él también lo era. Antes no se sabía ni lo que era y a mi marido le tocó ser, sencillamente ‘un vago de la clase”.
Las claves más visibles para diagnosticar la dislexia son: retraso en el lenguaje, confusión de las palabras que tienen una pronunciación similar, dificultades expresivas, problemas para identificar las letras y los sonidos asociados, historia familiar con problemas de lectoescritura, inconvenientes para descodificar palabras aisladas, dificultades más importantes para leer palabras raras, lectura lenta, con errores y muy laboriosa y dificultades ortográficas y apuros a la hora de nombrar figuras.

currículum adaptat als alumnes?

Avui el "retalla i enganxa" ve del diari EL PUNT. Una motxilla a la mida de cada alumne. Un currículum a la mida de cada alumne... les propostes que s'indiquen ja s'apliquen en nombroses escoles (almenys de primària). Agrupaments flexibles ( no és sinònim de fer els grups segons el seu nivell, és FLEXIBLE!),  treballs individuals, en petit grup i en gran grup... agrupar els alumnes segons diferents ritmes d'aprenentatges... 
Aquí arriba l'opinió dels experts:

Una motxilla a mida de cada alumne

Els experts asseguren que la clau contra el fracàs és personalitzar l'aprenentatge

Adverteixen del perill de confondre la flexibilització amb la segregació d'alumnes

gràfic Foto: C. C. / ARXIU.
Factors com ara el centre escolar; la relació del professor amb l'estudiant; el valor que la família atorga a l'educació; la classe social, i la condició d'immigrant incideixen en el risc de fracàs escolar d'un alumne. Així ho determina un informe del CTESC, el Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, que acompanya l'anàlisi de la situació amb una setantena de recomanacions per millorar el rendiment acadèmic a les escoles i els instituts.
Enmig de les diverses accions que es poden impulsar per pal·liar el fracàs a les aules, els experts consultats per aquest diari coincideixen que hi ha un concepte clau per millorar el sistema: personalitzar l'aprenentatge. Una de les fórmules és “combinar, a la mateixa aula, el treball individual i en grup per diferenciar alumnes de més i menys capacitats”, proposa Enric Roca, vicedegà de la Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador general d'Edu21. “Es tracta de treballar junts però amb ritmes diferents”, destaca.
Segons Raúl Manzano, president de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, és qüestió d'adequar l'educació a les necessitats de cada alumne. “És arribar a coneixements comuns per camins diferents”, subratlla. En aquest sentit, Rosa Sellarès, directora de la Fundació Presme (Pro Educació i Salut Mental), insisteix que cal vetllar perquè tot l'alumnat “tingui l'oportunitat d'accedir al coneixement i qui necessiti més suport, donar-li'n”.
L'informe del CTESC recull diverses recomanacions en aquest àmbit com “l'adaptació metodològica i curricular” a la diversitat de necessitats educatives a l'aula”, ja sigui per capacitats ja sigui per motivacions o interessos. També inclou una proposta perquè els criteris d'avaluació siguin “amplis” i s'adaptin “a les necessitats educatives diverses” de l'alumnat.
Des del Departament d'Ensenyament, el secretari de polítiques educatives, Lluís Font, explica que el pla contra el fracàs escolar –esbossat recentment per la consellera– té l'objectiu de “crear el context perquè cada alumne desenvolupi al màxim les seves capacitats”. Respecte al risc que una atenció individualitzada mal plantejada es tradueixi en la segregació de l'alumnat, Font considera que “la igualtat d'oportunitats és precisament afavorir que cadascú desenvolupi el potencial que té”.
Preservar l'equitat
Però hi ha experts que opinen que una de les mesures anunciades pel departament, com el quart d'ESO orientat a la formació professional, no afavoreixen l'equitat. “La flexibilització ha de ser en la manera d'acreditar el currículum, no en l'itinerari acadèmic”, assegura Jorge Calero, un dels ponents de l'informe del CTESC i expresident del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu.
“No fa falta que tothom aprengui el mateix però no cal separar l'alumne del grup de referència”, destaca Roca, que explica que ja hi ha centres que separen en diferents grups classe els estudiants en funció de les capacitats. “L'administració ha d'intervenir-hi”, insisteix.
Calero adverteix de les conseqüències de la segregació interna: “La interacció entre els alumnes és molt important en el sistema educatiu català i, per tant, hi ha més risc de fracàs si en l'entorn hi ha una alta proporció d'alumnes que corren el mateix perill”.
L'anomenat efecte company també es produeix quan la segregació és entre centres. “Aquí hi ha una col·lisió entre els drets dels pares d'escollir l'escola i l'obligació de l'administració de distribuir l'alumnat”, destaca Roca, que, no obstant això, considera que s'ha d'intervenir per evitar els desequilibris. En aquest sentit, Calero insisteix que “la política contra el fracàs implica la reducció de la segregació”.
Paral·lelament a incloure mesures que afavoreixen l'equitat i la integració, en les recomanacions consensuades pel CTESC també s'aposta per “estratègies a la secundària” perquè els menors de 16 anys puguin acostar-se a la vida laboral. En aquest sentit, Font destaca que el valor de l'informe del CTESC és que “ha arribat a posicions consensuades des de diferents perspectives”.
D'altra banda, un punt en què els experts no es posen d'acord és el cost de la lluita contra el fracàs escolar. Calero afirma que les bones polítiques “no són barates” i que els casos més difícils “són especialment cars”. En opinió de Roca, no és una qüestió de més recursos sinó de “distribuir-los de manera diferent”. Enmig s'hi situa Manzano, que considera que “una personalització de l'educació suposa recursos addicionals i buscar solucions diferents”.
L'informe del CTESC recull que la lluita contra els nivells actuals del risc de fracàs escolar “requereix un increment de recursos tant humans com materials”. En opinió del secretari de polítiques educatives, “l'abundància de recursos no garanteix la millora del rendiment”. No obstant això, afirma que el departament “combinarà els recursos econòmics, allà on siguin imprescindibles, amb els pedagògics”.
72 recomanacions
es proposen en l'informe sobre el fracàs escolar del Consell de Treball, Econòmic i Social (CTESC).
31,9
per cent
és la taxa de fracàs escolar a Catalunya, segons les dades del 2009. La mitjana europea és del 14,4%.
 
Què podem fer per reduir el fracàs escolar? El que està clar és que els polítics prometen combatre'l però sense posar gaires euros...
 

divendres, 18 de març del 2011

Hola holita, vecinito!!!

Hola!
Si voleu podeu opinar i deixar un missatge.

Hi!
If you want, you can write a message.

Hola!
Si quieres, puedes opinar y dejar un mensaje.

こんにちは
あなたメッセージを残しておく場合

Bonjour!
Si vous voulez laisser un message.

dimecres, 16 de març del 2011

1000 grues

1000 grues
Segons una llegenda japonesa per fer realitat un desig cal que et regalin 1000 grues (grulla en castellano, no grues de la construcció)
N'hi ha una noia japonesa resident a Madrid que ha engegat un projecte per recollir 1000 figuretes de grua fetes d'origami, però virtuals, enviades per internet. Possiblement també necessitin 1000 grues de construcció, però això no ho diu.
Dóna les instruccions de com fer-ne una, però jo, que sóc negada per a la papiroflèxia i sóc incapaç de recordar com es fa la famosa "pajarita", n'he trobat una web on s' allotja un vídeo per a inútils com jo.
Deixo l'enllaç de tot... tant de bo Japó superi el desastre nuclear que se li acosta... Hiroshima, Nagashaki, Fukushima... no pinta gens bé! 
El tsunami amb terratrèmol inclós és cosa de la geologia, el nostre planeta, Gaia, és un sistema viu. I els vius es mouen... a sant de què tindríem els Pirineus? o la zona volcànica de la Garrotxa? I crec, que, si no hagués estat pel desastre de les centrals nuclears, ho haguéssin arreglat ràpid. En això els japonesos són uns cracs.

L'enllaç de la noia japonesa...

L'enllaç del tutorial per megatorpes... ;)

diumenge, 13 de març del 2011

Japan - Japó

There are people that visit this page from Japan. I know it, becase the stadístics of blogger saw those numbers. 4 visits this week!  This message is for those japanese visitors. I'm with you. Cheers! I'm feeling sad about the earthquake and the atomic factory. Sorry about my english (my japanese is worse!)

Hi ha persones que visiten aquesta plana des del Japó. Ho sé perquè així ho diuen les estadístiques del blogger. Quatre visitants d'aquell país aquesta setmana. Aquest missatge és per aquests visitants japonesos. Estic amb vosaltres. Ànims! Estic trista pel terratrèmol i per la central nuclear. Perdoneu pel meu anglès (el meu japonès és pitjor!)

dimarts, 8 de març del 2011

Més declaracions de la Consellera

Diari ARA, 8 de març 2011
EDUCACIÓ

Rigau proposa modernitzar les sancions als alumnes

"Però si els expulses tres dies i encara te'n demanen més", diu la consellera. La titular d'Ensenyament demana als professors que facin valer la seva autoritat i diu que hi ha una gran alarma perquè treure bones notes "no està de moda"
La conseller d'Ensenyament, Irene Rigau, ha pronunciat a Tribuna de Girona la conferència 'Per una tercera renovació pedagògica' Rigau, a Tribuna de Girona TAPIA, TANIA.
La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha fet una crida als professors i mestres perquè facin valer la seva autoritat a les aules i retornin l'alumnat a la "cultura de l'esforç". Per Rigau, cal exigir més als alumnes i no avaluar-los per la situació personal que viuen a casa o les dificultats que tenen per aprendre sinó pels resultats que obtinguin. "S'ha de tenir en compte el punt d'arribada i no tant el punt de sortida", ha manifestat en una conferència a Tribuna de Girona. Davant la pregunta d'un oient sobre com aixecar la moral del professorat, Rigau ha respost que, en un país amb 600.000 aturats, els mestres i professors "haurien de somriure 24 hores perquè tenen la feina assegurada". La consellera d'Ensenyament ha pronunciat la conferència "Per una tercera renovació pedagògica" al cicle que Tribuna de Girona dedica a l'ensenyament. Rigau ha iniciat el discurs amb la premissa que cal "canviar insatisfacció per satisfacció" i, per tant, ha demanat als mestres i professors que facin una lectura "serena i positiva" de la professió. Moltes de les idees del discurs de Rigau han anat dirigides a l'objectiu de reduir a la meitat el fracàs escolar en els pròxims vuit anys.

Davant el moment complicat que viu la societat i que, per tant, repercuteix en l'ensenyament, Rigau ha demanat "autocrítica" i també ha incitat als professors a obrir un debat "obert i sense tabús" del paper que han de tenir els ensenyants dins les aules. "Cal un diàleg pedagògic franc, lliure de censures i d'autojustificacions", ha declarat Rigau.

Per la consellera, el debat entorn l'autoritat que han de tenir mestres i professors és un dels problemes de l'ensenyament actual. Diferenciar nítidament la frontera entre escola i família és un dels reptes que la consellera ha posat sobre la taula. "La societat no ha d'esperar tant de l'escola, l'aula no és un perllongament de la família", ha manifestat Rigau que també ha demanat a les famílies que respectin les decisions que el professorat pren sobre els seus fills. "Que cadascú es cuidi del que li toca", ha demanat.

Exigència als alumnes


Bona part del discurs de la titular d'Ensenyament ha girat entorn l'exigència que s'ha de tenir també amb els alumnes. Sobre això, Rigau ha demanat que s'ha de trobar "el punt d'equilibri entre el punt de sortida i el punt d'arribada". Segons la consellera, actualment repercuteixen aspectes de la vida privada de l'alumne -com si els pares estan en atur o la mare és soltera, ha dit- o d'altres condicionats a l'hora d'avaluar els alumnes i que fan que se l'aprovi malgrat que no hagi assolit els objectius que s'havien marcat "en el punt d'arribada".

La consellera ha dit que existeix "una gran alarma" i és que, segons Rigau, treure bones notes "no està de moda". "Alguns alumnes per no ser diferents o no perdre els companys no s'esforcen tot el que podrien", ha explicat Rigau. Per això, creu que el professorat ha d'aconseguir motivar els alumnes per tal que l'esforç, el treball i la consecució d'objectius sigui un valor positiu entre els joves. És per això que ha defensat una mesura com els exàmens de setembre que el nou Govern ha tornat a introduir. D'aquesta manera, Rigau entén que els alumnes que no s'hagin esforçat prou durant el curs passaran l'estiu condicionats per les famílies.

Entorn als càstigs que han de tenir els alumnes que no es comporten als centres, Rigau aposta per "modernitzar les sancions". Per això, la consellera no veu amb bons ulls que un alumne conflictiu sigui penalitzat amb expulsions que comporten dies sense classes. "Però si els expulses tres dies i encara te'n demanen més!", ha lamentat.

diumenge, 6 de març del 2011

LA MÀQUINA O JO

Un joc del New York Times: pedra, paper o tisores... intenta demostrar que la màquina aprén dels nostres moviments i acaba gunayant.. o no.
L'enllaç aquí sota:
pedra-paper-tisores

La rebotiga de les xarxes socials

La rebotiga de les xarxes socials

PUBLICADA A EL PERIÓDICO EL 27 DE FEBRER | Connectats a la globalitat i a la individualitat

http://www.elperiodico.cat 

Facebook i altres webs socials són un colossal torrent de dades personals que cobegen els departaments de màrqueting de les empreses. `La xarxa social', que avui competeix als Oscars, mostra la gènesi del gegant de Zuckerberg.

Mark Zuckerberg va crear Facebook el 2004 amb la intenció que els estudiants de Harvard pengessin el seu perfil i airegessin la seva situació sentimental. L'invent ha acabat enganxant 600 milions de persones, ha proporcionat a Zuckerberg una fortuna superior als 5.000 milions d'euros, ha encès la revolució als països àrabs i ha donat peu a una pel·lícula, La xarxa social, de David Fincher, que parteix amb vuit nominacions en la carrera als Oscars en la sempre glamurosa cerimònia que se celebrarà aquesta nit al Teatre Kodak de Los Angeles.

Per sobre de l'èxit, la revolta i l'al-fombra vermella, Facebook ha canviat la forma de relacionar-nos. Mentre que als portals (Yahoo, Terra) i els buscadors (Google) entràvem de manera anònima, Facebook va obrir la comporta als stripteases en tota regla. Vam començar a ventilar amb embadaliment gustos, emocions, ocupació i amistats. Una fórmula d'autopropaganda que també anima altres xarxes socials com Twitter, Tuenti o Linkedin, i que ha anat desbancant les més discretes MySpace i Fotobloc. En l'últim any i mig, Espanya s'ha convertit en el segon país del món, després del Brasil, que més utilitza les xarxes socials, amb 13 dels 17,8 milions d'internautes connectats. Els analistes ofereixen una palmària explicació d'això: ens encanta socialitzar i ens va el morbo.
1.¿Són socials les xarxes socials?
Les xarxes socials han democratitzat la veu dels ciutadans, transformant la comunicació, sí. Però la festa de l'intercanvi d'informació i coneixements té la seva rebotiga. Javier Celaya, fundador de l'observatori de tendències Dosdoce i membre de l'Associació Espanyola de l'Economia Digital, adverteix que es venen com a promotores de socialització però la immensa majoria d'usuaris són «belles dorments», gent que s'ha donat d'alta per ser-hi però que no aporta cap contingut d'interès. «Només l'1% dels continguts que circulen a les xarxes socials són originals -diu-, la resta és un retalla i enganxa, una borsa d'intercanvi de senyals cap a continguts fabricats fora de la xarxa social».
Els amants de les teories conspiratòries veuen en aquest entreteniment global un experiment de manipulació impulsat per la CIA. Més científic, Celaya està convençut que estem enmig d'un tsunami digital que ho arrossega tot i que s'emportarà allò que no aporti valor. Al final, vaticina, Facebook serà irrellevant per al sector cultural i Twitter, un proveïdor de fonts.
Mentrestant, les xarxes socials són excel·lents xarxes comercials. I no només perquè, a través del sistema «fes-te fan de», marques com Maltesers, Nike i la cadena de botigues de moda Blanco han pujat al podi dels anunciants de Facebook a Espanya, segons un informe de Socialbakers.com, sinó perquè en aquest febril acte de penjar fotografies i mis satges de tota mena a les xarxes, els usuaris cedeixen una impressionant quantitat de dades personals cobejades per les empreses. Juan Varela, que és director de Mediathink Consultores i autor del bloc Periodistas 21, afirma que «en les dades dels usuaris està el bé més buscat per part de la publicitat i el comerç electrònic per atrapar i seguir els clients i el públic el que pot arribar a través de les seves relacions». La filosofia seria: sigues lliure per dir el que vulguis, sempre que no t'importi ser bombardejat per publicitat.
Això que ja passava en l'innocent Hotmail -quan acceptes les condicions generals, estàs firmant un document de 16 pàgines que explica que permets registrar, emmagatzemar i veure els correus personals durant 18 mesos-, ha cobrat vigor en les xarxes socials i les webs unides als mòbils i a la ubiqüitat de la banda ampla. «Assumim que Hisenda ho sàpiga tot de nosaltres perquè el garant és l¿Estat, però la cosa canvia quan són les empreses privades les que tenen coneixement de les teves inquietuds, els teus gustos o les teves inclinacions sexuals», apunta Celaya. A això Varela afegeix: «Significa que la gestió dels comptes, continguts i dades dels usuaris no té control social». És realment inquietant però no il·lícit, «perquè la tecnologia va per davant de les lleis».
2. ¿Algú ens està espiant?
¿Per què interessen tant aquestes dades? Perquè els anunciants ja no volen pagar per aparèixer a les pàgines web, sinó per arribar directament a les persones. I l'única manera d'aconseguir-ho és saber què volen exactament. Segons una investigació portada a terme pel Wall Street Journal, l'espionatge als internautes marxa a tota màquina. Va començar als 90 amb l¿enviament de cookies que es limitaven a recordar foteses com el contingut dels carros de la compra a les botigues virtuals, però avui existeixen sofisticades aplicacions que pentinen la xarxa en temps real i són capaces de detectar la localització, ingressos, interessos de compra i fins i tot l'expedient mèdic dels usuaris. S¿etiqueta la informació amb un codi numèric i es ven a les companyies interessades en una espècie de mercat de valors paral·lel. L'empresa Lotame Solutions Inc. de Nova York, per exemple, usa una peça de software que reconeix què tecleja el navegant a la seva pantalla, ja sigui una sèrie de televisió, un aperitiu, un destí turístic o qualsevol altra dada impagable per proposar una oferta publicitària a mida.

El diari ha estudiat les 50 webs més visitades dels EUA -que representen el 40% del total de les consultes -i ha observat que s'havien introduït 3.180 arxius de rastreig, dels quals 2.224 van ser instal·lats per 131 empreses, moltes de les quals buscaven crear bases de dades de perfils de consumidors. Naturalment, ningú consulta l'incaut que navega sol a casa. A més, el diari va poder identificar 100 companyies intermediàries, entre empreses de rastreig, processadors de dades i consultors de publicitat. Un exemple il·luminador és el del Dictionary.com: cada visita al diccionari on line suposa la descàrrega de més de 259 arxius de rastreig.

La cosa empitjora si es fan servir dispositius mòbils -telèfons i tauletes- on els tallafoc i els sistemes d'eliminació de rastrejadors no funcionen com al PC. Estem vigilats i la nova economia assegura, no sense cert desvergonyiment, que «si un anunci es dirigeix de manera apropiada, deixa de ser anunci per ser una informació».
3. ¿Negociaran amb les emocions?
 La cosa no sembla que s'hagi d'aturar aquí, ja que els analistes de tendències alerten que els nostres perfils s'aniran afinant cada vegada més. D'aquí al 2020, creixeran les tecnologies sensorials. Els mòbils i tauletes incorporaran sensors que detectaran el nostre estat d'ànim i la seva relació amb el consum. «Depenent de si estem tristos, alegres o cansats, el sistema de recomanació de la nostra plataforma ens suggerirà veure un tipus de pel·lícula, escoltar una cançó o llegir un poema», anuncia Celaya.
La filosofia de la nova societat 3.0, aquella que ens comunicarà amb màquines i objectes, és entendre el nostre comportament i «evitar que perdem el temps en tedioses recerques». Com la tecnologia detectarà el que hem llegit, subratllat, vist, guardat i reutilitzat, la previsió per a aquesta dècada és que l'usuari s'acostumi ràpidament a no anar als continguts sinó que els continguts vagin a ell. Una versió depurada del Gran Germà orwel·lià que en certa mesura aprimarà, de passada, allò que els anglesos anomenen serendipity, el descobriment fortuït d'alguna cosa bella o interessant.
4. ¿Ens podem protegir?
La recomanació dels experts és que s¿ha d¿estar present a les xarxes, però no en totes i a qualsevol preu. «Quan les fronteres entre la privacitat i el que és públic es difuminen, és imprescindible ser conscient de què es publica, què es comparteix i fins on deixem entrar els robots que burxen en la nostra identitat i comportament», diu Varela. De moment, sembla que les dones s¿han avançat a la receptada prudència. «Si es tecleja a Google Imatges la paraula ceo (chief executive officer, president), els deu primers resultats en femení mostren imatges de Barbie -explica Celaya-. Això vol dir que la gran majoria de dones són geloses de la seva intimitat i no pengen alegrement les seves fotos, mentre que els homes solen aparèixer al costat del seu cotxe, el seu gos o la seva televisió de plasma».

Aquesta presa de consciència digital no serà la tònica general i tindrà conseqüències. «Si la moneda de canvi en el món digital són les dades personals, hi haurà una part de la societat amb poder adquisitiu que accedirà a la cultura i al coneixement salvaguardant la seva intimitat i evitant la publicitat, mentre que un nombre molt ampli de persones pagaran car l¿accés a continguts de manera gratuïta», adverteix Celaya. Es crearà una nova bretxa, diferent de la que ja exiteix ara entre els natius i immigrants digitals (els que van néixer en l'època del paper i s'han adaptat), i els analfabets digitals.

I després hi ha el problema del monopoli de la informació i de l¿oferta de continguts. En l¿actualitat Google, Apple, Amazon i Facebook es reparteixen el pastís, cosa que va simbolitzar el sopar que Obama va oferir als seus líders a la Casa Blanca. «Actualment en xarxa només hi ha lloc per a un: per a un portal (Google), per a una xarxa social (Facebook), per a una llibreria (Amazon) i aquest monopoli serà difícil de desfer», alerta Celaya, preocupat pel fet que el 99% dels espa­nyols entrin per la mateixa porta, Google, que dóna una sèrie de resultats ordenats amb uns criteris que no qüestiona ningú. A més a més, «l'estadística diu que només un 8% dels espanyols passen a la segona pàgina del buscador», afegeix l'analista.

¿Quines conseqüències té això? En el món analògic, el ciutadà construïa el seu criteri llegint entre línies la informació que li arribava des de diferents capçaleres de premsa, i de la ràdio i la televisió. Sabia quina ideologia hi havia al dar­rere de cadascuna d'elles i qui firmava cadascuna de les informacions. Ara entrem per les mateixes portes, consultem les mateixes fonts i ens agrupem al voltant de persones amb les nostres mateixes afinitats. Davant d'això, «a les escoles s'hauria d'ensenyar als nens a no donar per vàlid res del que aparegui en els primers 10 resultats d'un buscador, de la mateixa manera que abans els explicàvem que no s¿havien de creure tot el que deien a la tele», diu Celaya. «S'ha d'educar per qüestionar-ho tot i enfortir l'esperit crític».
5. ¿Qui controlarà el Far West digital?

La gran assignatura d¿aquest intens primer quart del segle XXI serà moderar els atropellaments de tots els que s'escudin en el dret a la llibertat d'expressió per enriquir-se. Però, ¿qui? «L'Estat, per més que s'entestin a dir que ja no té sentit en la societat global, ha de jugar un paper en la regulació del Far West d'internet i garantir unes regles de mercat i competència», acaba dient Javier Celaya. El que és local torna a cobrar sentit.