LES QUATRE BARRES I MICROSOFT Article de El Periódico

23/3/2010 INSÒLITA COMPARACIÓ|BILL GATES FITXA GUIFRÉ EL PELÓS

Un executiu de Microsoft usa la llegenda de la creació de la senyera en les seves conferències tecnològiques

1. • Posa la marca de les quatre barres com a exemple d’exercici multitàctil
   

Icona. La pintura ‘Mort de Guifré el Pelós’, de Claudi Lorenzale i Sugrañes. Foto: ARXIU

MAURICIO BERNAL
BARCELONA

Als Estats Units, a Las Vegas, a l’Hotel Mandalay, al centre de conferències que acollia les tecnològiques jornades MIX: allà, a un milió d’anys llum de Catalunya, enmig de la cita que Microsoft organitza cada any per fer exhibició dels seus progressos, l’investigador en cap Bill Buxton –un dels cervells de l’empresa– es va permetre, fa una setmana, fer encara més llegenda la llegenda que als nens catalans els expliquen des de l’escola: la de Guifré el Pelós agonitzant, la de Carles el Calb untant-se amb la seva sang, la dels quatre dits arrossegant-se sobre l’escut daurat: la gènesi romàntica de lasenyera. Buxton no només coneixia la història, sinó que, davant d’un atent auditori de més de 3.000 persones, va dir el següent: que els dits del rei francès van protagonitzar el primer exercici tecnològic multitàctil de la història.
«Entre el públic hi havia uns quants catalans, que al final de la conferència s’hi van acostar... Vam estar rient una bona estona», diu Buxton per telèfon des de Redmond, on hi ha la seu de la divisió de recerca de la multinacional. Eren uns quants, els catalans, i segur que van intercanviar somriures quan a més van veure que Buxton ho havia preparat a consciència, i que mentre parlava apareixia a la pantalla una reproducció de l’escena llegendària, i que al cap d’una estona la superfície es tornava groga i de sobte hi van aparèixer quatre traços de color vermell; els altres, enginyers, dissenyadors, programadors, les 3.000 persones que integren l’elit dels ordinadors als EUA, no es van estranyar gaire: les metàfores de Buxton són famoses.
L’estil Fosbury
Dos dies més tard, de fet, la responsable de Tecnologia del Seattle Times va publicar un article en què feia una llista de la mitja dotzena de comparacions o metàfores més famoses de l’investigador canadenc, entre les quals, a més d’aquella en què utilitzava la figura de Dick Fosbury –l’home que va inventar l’estil de salt que porta el seu nom– com a paradigma d’innovació, la catalana era sens dubte la que cridava més l’atenció. «M’agrada donar referents quan parlo de tecnologia
–diu Buxton–i aquesta és una història que m’agrada, i que a més em serveix per il·lustrar una cosa en què crec: les persones que treballen en aquest sector consideren que tot el que fan és nou, però jo penso que és una reinterpretació de certes habilitats humanes. La llegenda de la senyera mostra que la tecnologia multitàctil no és nova, sinó que només és una nova manera de fer-ho».
¿Com s’explica que un canadenc amb una vida que gira al voltant de la tecnologia conegui una història pràcticament desconeguda fora de les fronteres catalanes? Hi conflueixen dues circumstàncies: que Buxton ha estat a Catalunya i que és un amant de la història. Va venir fa 10 anys, convidat per l’Institut d’Estudis Catalans, per fer una sèrie de conferències sobre cultura i tecnologia («bàsicament –diu– per ajudar a entendre com les tecnologies emergents podien ajudar a preservar la cultura catalana»), va ser integrant del consell assessor del programa de Nous Mitjans de la Universitat Pompeu Fabra i va arribar en algun moment a treballar amb Sergi Jordà, l’expert en informàtica musical que fa un parell d’anys es va fer famós al dissenyar la taula que Bjork ha utilitzat en alguns concerts.
«En aquella època, fa 10 anys, vaig estar unes cinc vegades a Barcelona», recorda. Llavors va conèixer la llegenda de la senyera, i li va semblar memorable la imatge del comte català agonitzant, ferit, i la del rei francès posant els dits a la ferida i pintant amb sang les quatre franges de la bandera. I per això, perquè li sembla memorable, va decidir utilitzar-la a Las Vegas, davant 3.000 persones, bojos de la tecnologia, en una conferència sobre disseny d’ordinadors. Perquè se’n recordessin.

L'escola fantasma. Article publicat a El Periodico, 12-3-2010

1. Quan els valors públics contradiuen les polítiques educatives, aquestes només serveixen per perdre temps i recursos
   

ARNAL BALLESTER

TONI MOLLÀ

Vaig ser mestre d’escola abans que se’n digués professors d’EGB i comencessin les reformes progressistes de l’ensenyament. El punter, el guix i alguna diapositiva van ser les úniques tecnologies en què vaig recolzar la meva activitat docent durant anys. Amb poca cosa més, vaig ensenyar a llegir i a escriure unes quantes desenes de xavals que, segons m’expliquen, encara recorden aquelles habilitats. En aquella escola, és clar, ens dedicàvem modestament a aquestes pràctiques elementals sense preocupar-nos de l’educació de la ciutadania –que els alumnes solien portar de casa–, del correcte ús del condó –que aprenien amb mètodes empírics homologats per les generacions anteriors–, ni de la metafísica religiosa, que, sense demanar permís a ningú, els reservàvem per a l’horari extraescolar. Tendeixo a pensar que va ser la meva etapa professional més gratificant. Però, és clar, a partir d’una certa edat i també d’un cert nivell de desencant biogràfic, la melancolia s’imposa sobre altres sentiments. En qualsevol cas, no sé si aquella escola ha mort, com ja assegurava llavors Everett Reimer, o si té alguna possibilitat de subsistència entre cables, xips i satèl·lits geoestacionaris.

Els resultats escolars actuals indiquen que la vella institució escolar fa més aigües que el Titanic. Davant d’aquest oceànic enfonsament, els polítics professionals no tenen cap altra ocurrència que promoure l’enèsima reforma legislativa sobre el tema, a diferència de França, per exemple, on el sistema educatiu s’assenta sobre objectius pedagògics i mètodes contrastats i inqüestionats Govern rere Govern. La necessitat hispànica de canvis permanents arriba fins a la mateixa universitat, on sense avís previ se’ns ha colat el discurs de la renovació pedagògica que ja vam patir a les escoles els que vam ser abans mestres que professors. Crec que la reforma inacabable en què naveguem sense rumb parteix d’un error de diagnòstic previ. Em refereixo, simplement, a l’establiment d’un estricte catàleg de les tasques que s’han d’encomanar als centres educatius i als seus professionals i quines han d’escometre altres
–velles o noves– institucions socials. Al mateix temps, per descomptat, que s’estableixen les imprescindibles sinergies entre elles en un món interdependent la màxima expressió i metàfora del qual és internet. Les famílies dels nois tampoc són les mateixes i els agents de la socialització extraescolar i extrafamiliar
–des del carrer fins al club esportiu o el grup escorta– no poden substituir els dèficits comunitaris que s’observen a les societats postmodernes i líquides. Li dono la raó a Ulrich Beck quan afirma que la institució escolar, entesa com fins ara, és una estació fantasma per on ja no para el tren.
La proposta d’un pacte transversal per l’educació és una solució recurrent. El ministre Ángel Gabilondo ha llançat una última croada en aquest sentit. S’acosten, doncs, més canvis normatius i organitzatius. Per una vegada, convindria treure’ns les ulleres dels (pre)judicis i establir un diagnòstic compartit sobre què entenem per escola, ensenyament i educació al segle XXI. Fa molt, per exemple, que sabem que els efectes pedagògics s’acceleren quan el mitjà social confirma i reforça l’activitat escolar. És el que Wallace Lambert va anomenar mitjà additiu. I al revés. Quan els valors públics contradiuen les polítiques escolars, aquestes només serveixen per perdre el temps i els recursos emprats. Seria desitjable que el legislador no ho oblidés encara que fos per desculpabilitzar l’esforçat exèrcit de professionals que sucumbeixen avui en les aigües tempestuoses de les aules. La pel·lícula Ça commence aujourd’hui, de Bertrand Tavernier, narra, precisament, el fracàs de l’escola pública –¡francesa!– com a únic element de l’educació i cohesió social en el món actual, tan fragmentat, complex i inestable. Certament, a Espanya com a França, l’escola del segle XXI ja no és l’escut de la República a què es referia Manuel Azaña. Els canvis estructurals de les últimes dècades l’han deixat en gran mesura fora de joc pel que fa al seu potencial educatiu i socialitzador. No ens enganyem amb discursos de bona voluntat. L’escola avui és una institució subsidiària respecte d’altres de molt més determinants, com el mercat, les corporacions empresarials o els fluxos digitals, que actuen sobre la ciutadania per terra, mar i aire. Deixem, doncs, d’utilitzar la vella institució com a antídot d’una societat que no li dedica els recursos –materials i de capital humà– que necessitaria per reinventar-se en el nou context econòmic, tecnològic i sociocultural.

Deixem també de sobrecarregar els seus professionals amb exigències tan diverses com les que assenyalàvem més amunt. No es tracta només de repensar l’escola, sinó de trencar la falsa dicotomia entre escola i entorn. El debat exigeix més complexitat en l’anàlisi que el fet de treure una setmana de més o de menys al calendari oficial. L’èxit de l’escola, com les altres institucions socials, depèn, en realitat, de l’«arrelament al medi» del qual ens parlava en la nostra joventut l’enyoradaMarta Mata. De l’adaptació al medi, deia, no a les versions idealistes de la societat, d’una certa pedagogia bleda i, finalment, d’un país més imaginat que viscut.

* Periodista.