adolescents rebels

Del diari Ara.cat, un nou reportatge sobre l'estimada adolescència!

Adolescents rebels: una guia d’ús

Ni nens, ni adults: són un volcà en erupció que demana a crits tenir límits

SELENA SORO Barcelona | Actualitzada el 26/05/2014 00:00

• 

“Recordes la teva adolescència? ¿Tota aquella energia amb la qual no sabies què fer? ¿El convenciment que ja ho sabies tot i que els altres no entenien res? ¿L’ànsia per deixar la infància i incorporar-te a l’anhelat món adult? Doncs aquest és el teu fill o filla en aquests moments. Un volcà en erupció amb un cervell en construcció: còctel Molotov a la vista!” Per guiar i orientar els pares, la psicòloga barcelonina Sònia Cervantes, membre de l’Associación Hermano Mayor i coordinadora de l’Escuela de Padres con Talento, ha escrit el llibre Viure amb un adolescent.

Recuperar l’autoritat

Cal acostumar-los a la idea que, al l larg de la vida, rebran molts “No”

“Tot va començar el dia que vas decidir negar-li alguna cosa i la seva resposta va ser desmesurada. Si va veure por als teus ulls, vas perdre tota l’autoritat”, afirma Cervantes. “A mi hi ha termes que em produeixen una certa urticària, són autoritarisme, adoctrinament i tirania, però beneïda sigui l’autoritat, altament beneficiosa per a l’educació”. Segons la psicòloga, els petits demanen a crits que els eduquem, que els diguem què poden fer i què no poden fer, perquè això els reconforta i els dóna la seguretat necessària per decidir lliurement en el futur. Per Cervantes, només així poden aprendre a regular la seva frustració. “Hi haurà ocasions en què sí que aconseguiran el que desitgen, però a la vida real hi ha massa cartells en què llegiran «No», i si no estan preparats per acceptar-ho, tot els serà més difícil”. De tant en tant hauríem de repetir, com un disc ratllat, l’afirmació següent: “Tens tot el dret del món a enfadar-te i entenc que no t’agradi acceptar algunes normes, però no consentiré que em faltis al respecte d’aquesta manera. Per aquest camí, et posis com et posis, no ho aconseguiràs. És la meva última paraula”.

Millorar la comunicació

Les relacions es deterioren quan no se sap discutir adequadament

“Si escoltem, escoltem. El que no es pot fer és endevinar o interpretar segons les nostres creences el que ens expliquen”, afirma Cervantes. I de vegades, encara més greu, anticipar o donar per feta alguna cosa que ni tan sols ens han explicat. “Com et contestarà, ell? -es pregunta la psicòloga-. Dirà: «Doncs t’equivoques, llesta…» I aquí ja no esperis que t’expliqui res més, perquè no ho farà. Si se sent atacat, agredeix o calla”. A més de saber escoltar, assenyala la psicòloga, cal saber discutir. “Les relacions interpersonals no es deterioren perquè les persones discuteixin, es deterioren quan les persones no saben discutir”, diu. Per discutir bé, recomana evitar diverses coses: interrompre mentre ens parlen, acusar, criticar, insultar, retreure conflictes passats o deixar la discussió a mitges i abandonar l’interlocutor. Com a estratègies a seguir, enumera: abordar sempre un problema, el que ens ocupa, i no divagar, fer un resum del que hem escoltat del nostre interlocutor per assegurar-nos que la informació ens ha arribat correctament, utilitzar un llenguatge positiu, concret i específic, centrar-nos en la solució i no en el problema, comprometre’s a canviar i arribar a acords.

Les tasques de casa

Cal ajudar-los perquè assumeixin responsabilitats per ells mateixos

Aprendre a conviure i respectar les normes d’una casa és sovint l’origen de molts maldecaps. “L’«ara mateix» s’entona a totes hores i l’«ara ho faig» s’eternitza”, diu Cervantes. El que cansa fins a l’extrem, afegeix, és haver de repetir cada dia el mateix: endreça’t l’habitació, neteja el lavabo, para taula, despara taula... I haver de sentir que pesat i insistent que ets, segons el teu fill, quan en realitat penses que el que demanes són els mínims necessaris perquè la casa estigui decent.

La clau és la col·laboració. “Es tracta de convèncer-lo perquè participi en les tasques de casa, no d’obligar o d’exigir que les faci”. El primer que es pot fer, comenta la psicòloga, és establir quines són les obligacions del fill a casa. “De vegades dónes per fet que ha de fer una sèrie de coses, t’agafes al pensament que diu que «ha de sortir d’ell», però no sempre partim d’ordres clares i concises. Així doncs, comença per fer que tots els membres de la família seguin a la taula, agafin paper i llapis i elaborin una llista de les coses que cada un d’ells hauria de fer. No les imposis, simplement planteja un «Quines tasques creus que hauries de fer?». Així li dónes autonomia i el portes a assumir responsabilitats per ell mateix. Elabora tu també una llista, en la qual redacteu el que considereu que hauria de fer el vostre fill. Després les compareu”. La consigna és pactar, negociar, arribar a un acord i adquirir un compromís. “A canvi, no hauràs de repetir al teu fill dia sí i dia també què és el que ha de fer, perquè ja ho sabrà. En cas que no ho faci, aplicaràs les conseqüències que tu consideris”.

Les conseqüències

No cal recompensar les activitats obligatòries, però sí elogiar-les

“Qualsevol acte del teu fill ha de tenir sempre dues conseqüències: un reforç si es fa i es fa bé, i un càstig o retirada de recompensa si no es fa, i no tant si no es fa bé. Si resulta que el teu fill ha d’ordenar la roba de l’armari però no la plega del tot bé, no et fixis només en això”. L’important, diu la psicòloga, és que ho ha fet, per la qual cosa serà molt més efectiu reforçar la realització de l’acció que no recriminar-ne la mala execució. “Canvia el «Fill, l’has plegat fatal» per un «Mira que bé que tens l’armari endreçat, i a més et quedaria perfecte si pleguessis la roba així», i li ensenyes com es fa perquè ell ho faci immediatament després de veure com ho fas tu”.

Ara bé, no tot s’ha de premiar ni tot mereix una retirada de reforç. Les activitats obligatòries no necessiten recompensa, però sí reforç i elogi, l’activitat extra es pot recompensar, l’incompliment voluntari comporta retirada de recompensa i reforç, i l’incompliment forçós no se sanciona. “Marco una clara diferència entre recompensa i reforç. No és el mateix dir de tant en tant al teu fill que bé que fa les tasques i que content que estàs de veure que té l’habitació endreçada, encara que sigui la seva obligació (de la mateixa manera que t’agrada que els teus superiors o companys de feina et diguin de tant en tant que bé que ho fas), que oferir-li cinc euros perquè s’ha fet el llit. En el primer cas reforces el seu comportament i promous que ho vulgui continuar fent, perquè se sent valorat. En el segon, li recompenses una obligació. De manera que, a la llarga, només ho farà si li pagues. Pagar-li diners perquè s’ha endreçat l’habitació o comprar-li una moto a final de curs per haver anat cada dia a classe… Error!”

Gestionar el WhatsApp

L’ordinador ha d’estar a la vista dels adults i el mòbil regulat

Segons Cervantes, és important educar els nostres fills en la gestió de la intimitat i la privacitat. “Només hauria de publicar allò que pugui ensenyar-te també a tu sense cap inconvenient”. Un altre aspecte clau és estar al dia dels elements que utilitza. Si vols entendre el teu fill i posar-te al seu lloc, has de saber quins són els seus codis i el seu llenguatge: si encara no saps que hi ha un servei de WhatsApp amb el qual pots fer desaparèixer la teva última hora de connexió o si ignores el fet que encara que apaguis la teva connexió a internet és possible enganxar el wifi del teu veí, el teu fill corre un gran perill”.

Alguns dels consells que dóna Cervantes a l’hora de gestionar internet són: establir uns horaris de connexió (“de la mateixa manera que no es posaria a endreçar l’habitació o a fer deures a la una de la matinada, tampoc ha d’estar connectat a aquestes hores”), tenir l’ordinador en un lloc d’ús comú o en un punt visible de la seva habitació (“i si pot ser, que no tingui càmera web”), conèixer les seves contrasenyes si són menors de 16 anys i tenir coneixement de quines amistats té a la xarxa (“que coneguis la gent amb qui es connecta és el mateix que fas quan t’interesses pels amics que té al marge de la xarxa”). Pel que fa als mòbils, no han d’estar encesos les 24 hores del dia, ni a taula quan dineu o sopeu.

Fa uns mesos, recorda la psicòloga, va córrer per les xarxes la carta d’una mare de Massachusetts, la senyora Hoffman. Era una llista de normes per a l’ús del mòbil que havia fet firmar al seu fill de 13 anys, i que deia coses com ara: “1. El telèfon és meu. L’he comprat jo. L’he pagat jo. I te’l deixo. Oi que sóc meravellosa? 3. Si sona, contesta. És un telèfon. Digues hola, sigues educat. No ignoris mai una trucada si a la pantalla hi diu «mama» o «papa». Mai. 13. No facis milions de fotos i vídeos. No cal documentar-ho tot. Viu les teves experiències. 17. Tingues els ulls ben oberts. Observa el món que t’envolta. Treu el cap per la finestra. Escolta els ocells. Surt a passejar. Pregunta a les persones sense necessitat de buscar a Google”. I l’últim, que avançava: “L’espifiaràs. Et confiscaré el telèfon. Seurem a parlar-ne. Tornarem a començar. Tu i jo aprendrem sense parar. Estic de part teva. Estem junts en aquesta aventura”.

NI-NI's CATALANS... CADA VEGADA N'HI HA MÉS!

DIARI ARA.CAT

Malauradament cada vegada hi ha més persones sense feina. i en el món del jovent, es junten els que no treballen i els que no estudien... una combinació letal!

EDUCACIÓ

La taxa de 'ni-ni' catalans ha crescut un 75% en 5 anys

Els analistes alerten que el fenomen s'està cronificant, amb la pèrdua de potencial humà que això suposa

SÒNIA SÁNCHEZ 

Barcelona | Actualitzada el 05/07/2013 00:00

AL CAPDAVANT D'EUROPA Catalunya és el tercer país d'Europa amb més ni-ni, només per darrere de Bulgària i Itàlia i per davant de Grècia i de la mitjana de l'estat espanyol. Fins a 132.917 joves d'entre 18 i 24 anys ni estudien ni treballen a Catalunya. GETTY

Catalunya és el tercer país de la Unió Europea amb una taxa més alta de joves que ni estudien ni treballen (un 21% de la població d'entre 15 i 24 anys), només per darrere de Bulgària i Itàlia, i per davant fins i tot de Grècia i de la mitjana de l'estat espanyol, que està al 18,8%. La mitjana europea és del 13,2%.

L'analista Miquel Àngel Alegre, autor d'un estudi sobre el fenomen ni-niper a l'Institut Català d'Avaluació de les Polítiques Públiques (Ivàlua), admet que les elevades taxes a Catalunya i a l'estat espanyol "s'expliquen en bona mesura" per la bombolla immobiliària -que en esclatar va deixar al carrer tots els joves que havien abandonat els estudis prematurament per treballar en la construcció-, "però també hi intervenen problemes atribuïbles al sistema educatiu, que no aconsegueix retenir aquests joves". Això i la crisi, que ha disparat l'atur juvenil més enllà del 50%, han incrementat enormement la taxa de ni-nia casa nostra, que ha crescut un 75% des del 2007. Del 14,5% de jovesni-ni que hi havia aquell any s'ha passat al 25,4%, si es calcula la taxa entre la població de 18 a 24 anys: 132.917 catalans d'aquesta edat són ni-ni . "Abans dels 18 anys les situacions són més volàtils, però a partir dels 18 qui està en aquesta situació és que realment és ni-ni ", argumenta Alegre, que remarca que, tot i així, les dades -extretes de l'Enquesta de Població Activa (EPA)- sempre són "aproximades" perquè el fenomen és complex.

La majoria no té estudis

Tot i que la crisi ha introduït els joves amb estudis universitaris al fenomen ni-ni , la majoria d'aquests joves -68% dels ni-ni - no tenen estudis postobligatoris i, fins i tot, alguns no tenen el graduat d'ESO. Es tracta del que els analistes d'Ivàlua defineixen com a ni-ni vulnerable, ja que a més de no estudiar ni treballar han deixat els estudis massa aviat. 90.011 catalans, un 17,2% dels joves de 18 a 24 anys, estan en aquesta situació, quan fa cinc anys eren el 9,3%.

Amb tot, la crisi ha aconseguit retenir més joves a les aules. La taxa d'abandonament escolar prematur (joves que no continuen estudiant després de l'ESO o que ho deixen abans) ha passat del 32% l'any 2008 al 24% l'últim curs. Això ha fet, segons Alegre, que "la taxa de ni-nis'estabilitzi en els últims tres anys", però tot i així "es manté encara en xifres molt altes i això indica que hi ha algun problema estructural al mercat laboral" català i estatal.

La taxa que més ha crescut, fins a multiplicar-se per 9, és la dels ni-ni de vulnerabilitat severa, que són els que, a més d'haver abandonat aviat els estudis, estan a l'atur o inactius des de fa molt temps (més del 25% del temps transcorregut des que van deixar d'estudiar). En concret, són 47.721 joves: el 9,1% dels catalans de 18 a 24 anys, quan el 2007 eren l'1,2%.

L'analista d'Ivàlua adverteix que els ni-ni s'exposen a "efectes scarringde llarga durada". Això vol dir que el perjudici d'haver estat ni-ni "els marcarà tota la joventut i serà una motxilla que els costarà de treure's" al llarg de la vida, apunta. De fet, l'estudi coordinat per Alegre conclou que en molts d'ells la situació com a ni-ni "tendeix a cronificar-se i a generar efectes nocius, tant individuals com col·lectius, a mitjà i llarg termini". I és que "el fenomen ni-ni representa una pèrdua de potencial humà i capacitat productiva que compromet el creixement econòmic i la sostenibilitat de l'estat del benestar", diu l'estudi.

Una cronificació que afecta especialment els ni-ni vulnerables, perquè la falta d'estudis, que sovint va acompanyada d'una situació socioeconòmica desfavorable en l'entorn familiar i un nivell baix d'estudis dels pares, "fa que els sigui molt més difícil sortir d'aquesta situació". De fet, els fills de pares sense estudis postobligatoris tenen més risc de caure en el fenomen, com demostren les dades estatals. Entre els fills de pares sense estudis postobligatoris hi ha un 13,8% de ni-ni , mentre que entre els fills amb almenys un progenitor amb estudis postobligatoris la taxa baixa al 3,6%.

En contra de la imatge estesa dels ni-ni com a joves sense cap interès per sortir d'aquesta situació, les dades indiquen que, del total de ni-nicatalans, el 68% són aturats, és a dir, que consten com a sol·licitants de feina, davant d'un 31,7% d'inactius. Tot i així, Alegre remarca que "inactiu tampoc no vol dir desmotivat ni estar tot el dia al sofà".

Programes que no funcionen

Per a tots aquests joves, les administracions públiques, també la catalana, porten a terme programes anomenats de segona oportunitat . Ivàlua ha avaluat específicament dos dels impulsats pel Govern: Suma't i Noves Cases per a Nous Oficis (NCNO). La conclusió que n'extreuen és que "per als joves d'entre 16 i 19 anys els programes d'inserció laboral no són efectius i cal centrar-se en la tornada als estudis", diu Alegre. Només per als majors de 22 anys s'aconsegueix alguna reinserció. El pla NCNO, diu l'estudi, "té impactes laborals negatius o nuls sobre tots els que l'inicien, que són encara més desfavorables entre els que l'acaben". El programa aquest any ja no s'ha renovat, abans i tot de conèixer els resultats d'aquest estudi.

9 MAIG. VAGA GENERAL A L'EDUCACIÓ

diari ARA.CAT del dimecres 8 de maig de 2013

Cinc moments clau que han portat la comunitat educativa a la #vaga9M

De les primeres retallades del departament d'Ensenyament a l'última polèmica per l'elecció dels professors, passant per les declaracions incendiàries del ministre Wert

AURI GARCIA MORERA

Barcelona | Actualitzada el 08/05/2013 19:50

Marea groga als carrers de Barcelona, el 22 de maig del 2012. / ACN

La comunitat educativa esta convocada a una vaga general aquest dijous, 9 de maig. Una crida que inclou professors, estudiants i famílies amb fills petits, des de l'ensenyament superior fins a les escoles bressol. Aquests són cinc moments clau que han portat el sector a fer aquesta vaga, que pot ser massiva:
1. A principis de l'any 2011, poques setmanes després d'arribar el càrrec, Irene Rigau va anunciar les primeres retallades del departament d'Ensenyament, que van provocar que els sindicats de mestres es comencessin a plantejar mobilitzacions. A partir de llavors, vindrien moltes més mesures amb els membres d'aquest col·lectiu com a damnificats, incloses les que afectaven tots els treballadors públics, i moltes protestes al carrer.
2. Un any més tard van arribar mesures que perjudicaven directament els estudiants universitaris i les famílies amb fills petits. La Generalitat va proposar un increment en el preu de les matrícules universitàries que va ser acceptat pel govern espanyol, i va propiciar també l'encariment de les escoles bressol públiques després de reduir la seva aportació econòmica.
3. La idea d'utilitzar les samarretes grogues com a símbol de la protesta va anar sumant adeptes en els diferents col·lectius de la comunitat educativa, amb un moment àlgid, el 22 de maig del 2012, quan una autèntica marea groga va sortir als carrers de Barcelona i altres ciutats del país. Aquest moviment de protesta també va ser el gran protagonista del dia d'inici de les classes d'aquest curs 2012-2013.
4. El ministre José Ignacio Wert ja s'havia guanyat crítiques amb un paquet de retallades que incloïa un augment del nombre d'alumnes per classe. A la tardor, la Lomce es va convertir en un altre motiu d'indignació, per la imposició en els continguts i pels atacs a la llengua. El ministre va encendre els ànims quan va dir explícitament: "El nostre interès és espanyolitzar els alumnes catalans" (ÀUDIO). Tot això, acompanyat de més clatellades judicials contra la immersió.
5. L'últim fet que ha encès les alarmes dels professors ha estat la intenció del departament d'Ensenyament que els directors de les escoles i instituts puguin escollir fins a la meitat de la plantilla de professors. Els sindicats creuen que es vol posar fi a "la democràcia als centres i amb la provisió de llocs de treball de manera objectiva i transparent", però Rigau ha assegurat aquesta mateixa setmana que "els nomenaments no seran mai a dit".

Millorar l'educació per millorar la societat

EDUCACIÓ A FINLÀNDIA

S'ha parlat i es parla molt de com a Finlàndia s'assoleixen uns nivells excel.lents en Educació. Que són capdavanters en competències lectores, matemàtiques i científiques...

La clau: "Els infants són el tresor d'una nació. Són els bons a 20 anys" "Ser mestre és un honor" Cal cuidar-los, ajudar-los a créixer.

Una societat implicada en el creixement dels seus infants, un Estat conscienciat amb educació, cultura, família, mitjans per poder conciliar vida laboral i familiar, xarxa de bibilioteques, un 6% del PIB ( en front del nostre 3,9%) destinat a educació, un control desde Benestar social i salut per comprovar el benestar dels infants i les famílies, valorar les llengües com un tresor , com un bé que cal cuidar i aprendre, promoure la lectura, fins i tot subtitulant els programes de TV, unaescola amb servei d'orientació pedagògica, logopedes, psicòlegs, metges i dentistes!,  una exigència fortíssima al cos de mestres, la la seva formació inicial, contínua, un equip directiu excel.lent...

En aquest programa de TV3 ho deixen molt clar. Com, per què?

SINGULARS: millorar l'educació per millorar la societat

Pillats!

DEL DIARI ARA.CAT

Com han de reaccionar els pares que atrapen el seu fill/a adolescent amb la parella dins l'habitació?

Enxampats en plena feina!

GEMMA CASTANYER

| Actualitzada el 15/09/2012 00:02

Els pares arriben a casa per sorpresa perquè el cotxe se'ls ha avariat a la carretera. Havien de ser fora fins al vespre, però hauran de posposar l'excursió per a un altre dia. Obren la porta de casa, fan un "hola" genèric i en no rebre resposta es dirigeixen a l'habitació de la filla adolescent, que té 16 anys acabats de fer. Truquen tímidament a la porta i en entrar-hi la troben estirada al llit amb un noi a qui encara no havien vist mai. El pare queda mut i la mare demana que surtin tots dos immediatament. La parella es mira atònita: "Què hem de fer ara?"
Es tracta d'una escena imaginada, però no gaire allunyada de la realitat si tenim en compte l'opinió d'experts i professionals que mantenen contacte diari amb joves que comencen a descobrir i a experimentar amb la pròpia sexualitat. "Primer de tot, molta calma. Cal respirar fons i comptar fins a deu per no caure en l'error de fer qualsevol bestiesa", alerta el psicòleg i sexòleg Pere Font, que recomana uns instants de paciència i intentar evitar les clàssiques escenes de crits. "Una vegada tothom s'ha adonat del que ha passat, el més recomanable és donar cinc minuts als nois perquè surtin de l'habitació, acomiadar el quart membre -la parella en qüestió- i iniciar una conversa com més serena millor amb el fill o la filla", explica. Aquesta xerrada, segons Font, no ha de servir per sermonejar el jove, ni tampoc per adoptar una actitud de prohibicions -"No el veuràs més; s'ha acabat quedar-se sol/a a casa", etcètera-, sinó per expressar l'opinió dels pares i escoltar la versió del fill, en cas que la vulgui expressar: "Això no és un debat. És molt important que els pares diguin el que pensen perquè després el jove pugui navegar en aquests mateixos valors, malgrat que exteriorment no mostri acord amb l'opinió dels progenitors. Li hem deixat clar que el que ha passat és un fet important i que cal parlar-ne. I penso que, com sempre, cal convertir les situacions en oportunitats. Per tant, si aquest moment ens pot servir per parlar de sexe -d'una manera tranquil·la-, molt millor", apunta.
Edat i gènere
Presenciar una escena similar a la descrita anteriorment no és agradable per a ningú, però encara ho és menys quan s'acumulen alguns condicionants que poden arribar a trasbalsar -i molt- l'estat anímic dels pares. En aquest sentit, el sexòleg Pere Font n'assenyala uns quants. 1) L'edat: "És molt diferent que estiguem parlant d'un cas de 13-14 anys que d'un de 17-18. La xerrada posterior s'ha d'adaptar a cada edat, sense fer alarmisme en cap cas". 2) L'escena en particular: "Els nois es petonejaven vestits sobre el llit o bé s'havien tret la roba i eren a dins tots dos". 3) El gènere: "La reacció dels pares, malgrat que sembla que no hagi de ser així, probablement canviarà si el protagonista de la història és el fill o la filla. En aquest últim cas el sentiment de protecció -sobretot per part del pare- és molt més acusat". 4) La parella: "La nostra sorpresa serà més gran si mai no havíem vist el noi o noia que és a l'habitació amb el fill que no pas si ja ha vingut per casa unes quantes vegades i l'hem pogut conèixer. Durant la conversa posterior els pares intentaran esbrinar qui és aquell nouvingut".
Jaume Funes, psicòleg, educador i periodista, afegeix un últim factor a la llista: afirma que és important que els pares sàpiguen captar si allò forma part del descobriment natural de l'amor que els joves fan durant l'adolescència o si, per contra, es tracta d'un procés accelerat en el qual un dels dos no n'acaba d'estar convençut. "És evident que com a pares patim i patirem, però en aquests casos l'objectiu hauria de ser que els joves tinguin relacions sanes i satisfactòries. I per tant, obrir de tant en tant les portes de casa no és cap mala idea", explica.
A casa o al cotxe?
¿És positiu que hàgim enxampat el nostre fill/a in fraganti a casa? Doncs sí!, recorden els experts. D'una banda, els pares saben que són en un espai segur, els fills disposen d'un lloc íntim i que cap de les dues parts no tancarà els ulls a una realitat que, agradi més o menys, existeix. "Avui dia moltes parelles avisen els fills que marxen i, fins i tot, truquen abans d'arribar a casa perquè tot estigui controlat. És una manera subliminar d'obrir les portes però d'alertar que quan ells arriben les coses han de tornar a la normalitat", explica Pere Font. Segons el director de l'Institut d'Estudis de la Sexualitat i la Parella, l'actitud de molts pares en aquest sentit ha canviat respecte a fa uns anys. Ara, explica, són molt pocs els que deixen anar frases de l'estil "Això és casa meva i aquí hi ha coses que no les permeto" perquè, en el fons, tots saben que sexe i adolescència van de bracet i que "ningú, durant cap generació, ha demanat permís als pares per mantenir relacions sexuals", apunta.
Davant l'evidència dels fets, doncs, molts opten per oferir al fill un espai conegut, tranquil i protegit perquè si han de mantenir relacions ho facin amb bones condicions. "Si preguntéssim als adolescents on han tingut la seva primera relació sexual ens esgarrifaríem. La majoria ho han fet al cotxe o en un lavabo públic. Una habitació de casa és la millor opció davant aquestes alternatives", recorda Font.
Jaume Funes s'afegeix al mateix punt de vista i apunta que oferint "casa nostra es dóna entendre que els pares no vivim en un altre món i que, per tant, som conscients del que pot passar en un moment o altre". L'educador, expert en adolescència, afegeix que, fins i tot, avui dia és habitual que els pares reservin una habitació de casa per al fill i la seva parella, en cas que el convidin a passar uns dies, sobretot si parlem d'edats més madures, a partir dels 16-17 anys.
La por dels pares
L'actitud que adoptin uns pares que enxampen el seu fill per sorpresa a casa amb la parella dirà molt de l'educació rebuda, dels propis valors i les pròpies pors. La psicòloga Anna Salvia, educadora de tallers sobre salut sexual i reproductiva, ens convida a fer una reflexió personal: "En cas que ens hagi causat un daltabaix emocional, i intentant ser sincers, ens podríem preguntar què és exactament el que ens ha molestat, per què ens molesta tant i què té a veure amb el que ens van dir els nostres pares i educadors sobre aquesta qüestió", explica.
Per la seva banda, Pere Font incideix que la frustració més gran dels pares passa perquè s'adonen que "s'ha acabat la infància i que els fills s'han fet grans en un tres i no res". Després, continua, floreixen un conjunt de pors acumulades i de preguntes sense resposta: "I si li han fet mal? I si ha tingut relacions que no volia tenir? I si han començat massa d'hora i no són prou madurs? I si pren riscos imprudents amb perill de quedar-se embarassada o de contagiar-se d'alguna malaltia?", explica. Malgrat que el patiment és intrínsec al fet de tenir fills, Font conclou: "Cal estar preparats perquè algun dia els nostres fills, com nosaltres vam fer en el seu moment, mantindran relacions sexuals. I és bo aprofitar les situacions -que malgrat que siguin difícils de pair- ens permetin parlar i intimar una mica més sobre aquesta qüestió

1x1 segons vilaweb

L'Educat 1x1, radiografia d'un projecte

 web vilaweb i el projecte 1x1

Expliquem l'abast del programa d'introducció d'ordinadors a les aules, quin cost té, com es paga i què diuen les queixes

El programa Educat 1x1, impulsat per l'últim govern tripartit, s'aturarà. El departament vol revisar el programa de digitalització de les aules, durament críticat, sobretot per dificultats de connexió, i per més coses. Tot amb tot, la consellera Irene Rigau ha precisat que la introducció d'ordinadors portàtils a les aules continuaria als centres de secundària que ja l'hagin començada.

L'Educat 1x1 ja havia estat molt polèmic, especialment perquè no hi havia assegurada la connectivitat, però també per la compra de llicències, pel fet que només es podia usar un model d'ordinador o per la poca participació dels mestres en la definició del programa.

Heus ací els punts per a entendre què és l'Educat 1x1

A quants alumnes ha arribat l'ordinador?

Segons el programa Educat 1x1, impulsat pel govern Zapatero d'acord amb el govern català, a començament del curs 2010-2011, 98.813 alumnes d'ESO de 616 centres: públics (369) i concertats (244), del Principat tenien un ordinador. Segons el programa, a més de l'ordinador personal, el centre ha de tenir la infrastructura adequada (pissarres digitals...), la formació dels docents, bona connectivitat, un mercat de continguts digitals.

El programa continuarà però només als centres que ja l'han començat

L'Educat 1x1 ha arribat aproximadament a la meitat de centres de secundària de Catalunya. El desenvolupament del programa 1x1 implicava la incorporació, al setembre, d'uns quaranta mil alumnes més, que finalment no tindran ordinador perquè el projecte s'ha aturat, com va anunciar la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau. El programa 1x1 continuarà als centres on ja s'havia introduït, per evitar que no tinguin ordinador els alumnes de primer d'ESO d'un institut on els alumnes de segon sí que en tindrien. Però el departament encara ha de decidir qui pagarà la continuïtat del projecte d'aquests centres i com.

L'ordinador: obligatòriament un Toshiba; el programari: Windows o Linux

L'ordinador personal és un Toshiba notebook de la sèrie 200, que, per cert, la companyia ha deixat de fabricar. Es lliura amb dos sistemes operatius, Windows i Linkat, una distribució pedagògica de Linux, i el centre pot triar l'un o l'altre. El Windows té data de caducitat i s'ha de pagar per renovar-lo.

Aventia SL, en col·laboració amb Abacus, gestiona el mercat de llibre digital

Els ordinadors es lliuren sense continguts, que s'han d'adquirir en format de llibre digital al mercat de continguts digitals que el departament ha desenvolupat específicament per a aquest programa i que s'anomena Àtria, que ofereix llibres digitals de trenta-nou editorials i de set llibreries. El centre tria els llibres que vol comprar d'aquest catàleg.

Aventia Iberia, SL, amb la col·laboració de la cooperativa Abacus, és l'empresa que ha dissenyat la plataforma –la desenvolupa i la gestiona. Aventia, una companyia poc coneguda, va obtenir una puntuació de 91/100 en el concurs d'adjudicació, més que no la UTE Corte Inglés-Telefónica, que va obtenir una puntuació de 86/100.

El pagament s'ha de fer per la Caixa

Les famílies tenen un compte personal virtual. El compte és un codi vinculat a la plataforma Àtria i el pagament es fa obligatòriament per la Caixa, amb qui Aventia té un acord: el concurs d'adjudicació requeria que l'empresa guanyadora tingués un acord amb una entitat financera. El compte personal es pot recarregar per vies diferents: mòbil, internet, transferència bancària, en efectiu a les oficines de la Caixa, via caixers automàtics o via web de l'entitat.

Cada ordinador 300 euros

La despesa en ordinadors (comprats a Toshiba) ha estat de 14.821.000 euros; i la despesa en llicències digitals, de 2.964.390 euros. El finançament ha estat de 300 euros per ordinador (que inclou les despeses de connexió), repartits a mitges entre els pares i l'administració. Els diners de l'administració provenen tant del ministeri com de la Generalitat.

La principal queixa: la connectivitat

Però hi ha hagut queixes sobre les dificultats de connexió de les aules, com les contingudes en l'informe del consell superior d'avaluació del sistema educatiu (pdf), del 2010. Les deficiències del programa van ser expressades pels directors dels centres i resumides així:

'Les infrastructures de xarxa i el funcionament dels serveis de telecomunicació concentren el gruix de les crítiques de directors dels centres públics. Setmanes senceres sense funcionament i moltes incidències han afectat l'activitat acadèmica, han perjudicat la tasca dels professors, han afeblit la imatge del projecte per als pares, han motivat les queixes dels alumnes, han originat despeses innecessàries i han implicat un desgast gratuït dels directors. De cara al futur, els directors  comparteixen la sensació d'incertesa, àdhuc d'escepticisme, sobre la possibilitat que les companyies involucrades siguin capaces de coordinar-se eficaçment, de superar la fragilitat de les solucions tècniques i de respondre als requeriments de més centres i de més alumnes participants en el projecte'.

Queixes sobre el tipus obligat d'ordinador i les llicències de Windows

També hi ha hagut crítiques sobre el fet que tots els ordinadors fossin de la mateixa marca i  que tots portessin incorporat el sistema Windows, que vol dir que els governs o les famílies pagaven a la multinacional americana una quantitat de llicències important.

Opinió Contundent de Ramon Barlam

'En el programa 1x1 ha pesat més l'aspecte de negoci'

El programa 1x1 ha estat molt mal pensat i s'ha precipitat, i no s'ha gestionat bé perquè, d'entrada, no han escoltat els experts, no han comptat amb els professors ni amb les experiències punteres. Ha pesat més l'aspecte de negoci que no el pedagògic, i han escoltat preferentment els sectors editorial i tecnològic implicats.

No pot ser que no s'hagi assegurat la connexió a internet; jo estic en un centre on s'aplica l'1x1 i hem tingut moltes dificultats. I no pot ser quan es ven un pla que no es pugui assegurar la connectivitat. Aquest programa es va fer malament perquè no van parlar amb els experts, sinó que van tirar pel dret, passant per sobre experiències professorals interessants. I es va generar l'àtria, que ha costat una fortuna; uns diners que s'haurien pogut destinar a moltes altres coses.

Aquí, el debat de com s'havia de fer la innovació i la digitalització a les aules, l'han fet les editorials i les empreses del sector. Quin paper hi han tingut els moviments de renovació pedagògica i les universitats? Les universitats ens han abandonat: no tenen res a dir sobre això, i són les germanes grans de les escoles. A mi, això em preocupa.

A més, no han incentivat els professors perquè hagin pogut preparar el material. De fet, afavorir el llibre digital tan descaradament no és innovació, sinó involució, perquè el concepte de llibre digital és obsolet des del moment que l'ànima del coneixement es basa a compartir aquest coneixement. I no dic que no hi hagi d'haver llibres, però han de ser de consulta i de lectura. No és incompatible l'ús dels ordinadors i el dels llibres.

Ara, la frenada del projecte no és gaire bona notícia per al sector educatiu, perquè és font de confusió, no tan solament dels professors, sinó també dels pares. Entenc que el nou govern fa poc que hi és, però hauria de parlar amb gent que fa molt que treballa en experiències d'aquesta mena. La gent de l'institut està decebuda, preocupada i desconcertada. Tenim la sensació d'abandonament i estem cansats de canvis constants. O hi ha un debat seriós sobre l'educació o no ens en sortirem.

Ramon Barlam

(Opinió recollida per la redacció de VilaWeb en una conversa telefònica.)

La consellera Rigau qüestiona els mètodes educatius "suaus" i anuncia canvis

Quina por!

Semblava que sortir de l'Ernest Maragall aniria bé per a l'ensenyament, però en plena època de retallades, realment retallem en Educació: pressupostos més baixos als IES, anul.lar el projecte 1x1, adéu a l'ortografia natural... I si es plantegen d'una vegada per totes els senyors polítics que cobren uns bons sous, que l'educació dels ciutadans és vital per un país, i que retallar-la és retallar el futur? Volen excel.lència? Doncs apuntin: més atenció dels EAPs als centres, no una hora setmanal! reducció de les ràtios o afavorir els desdoblaments a les aules, mantenir una estabilitat en legislació educativa... perquè em jugo algo que d'aquí poc ens canviaran la llei i les programacions, les graelles...

 

COMPAREIXENÇA PARLAMENTÀRIA

 web El Periódico

La consellera Rigau qüestiona els mètodes educatius "suaus" i anuncia canvis

La titular d'Ensenyament aposta per potenciar els valors de l'"esforç i el treball ben fet"

L'oposició l'acusa de "voler tornar a la llista dels reis gots"

Dijous, 17 de febrer del 2011  

RAFA JULVE / Barcelona

La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha remarcat aquesta tarda a la Comissió d'Ensenyament i Universitats del Parlament que la millora de l'èxit escolar serà el principal objectiu del seu departament durant aquesta legislatura. Per a això, Rigau ha insistit que "s'ha de recuperar la confiança en l'escola", cosa que haurà d'anar acompanyada "del respecte a la funció educadora".
La consellera també ha advocat per recuperar amb força "els valors cabdals de l'esforç i del treball bé fet", i ha posat en dubte els "mètodes suaus" d'ensenyament, i per això no ha dubtat a manifestar la seva intenció de canviar certs postulats. Per exemple, ha apostat per desterrar "mites" com l'ortografia natural perquè aquesta "no ho és".  S'ha d'acabar amb això de no corregir-li les faltes a un alumne "perquè està en la fase d'ortografia natural", ha vingut a dir. "Hem de reflexionar sobre alguns mètodes", ha afegit.
La màxima responsable d'Ensenyament ha advocat per acostar el nivell educatiu de Catalunya a la mitjana de la UE a partir de tres mesures, que són les següents:
Mesures de prevenció:
"¿Com podem tenir carències en la detecció precoç dels problemes d'aprenentatge?", s'ha preguntat Rigau. "(En l'etapa) de 0 a 6 anys hem de posar tots els esforços per detectar i prevenir possibles problemes. Necessitem un diagnòstic gratuït dels trastorns d'aprenentatge per evitar que es facin crònics. No es pot confiar sempre que el nen maduri, Hi ha molta feina feta però molta per fer", ha afegit.
També ha situat la competència lectora com a punt central de la lluita contra el fracàs escolar, potenciant la lectura "sistemàtica" al llarg de primària i d'ESO, sense oblidar els mecanismes de prelectura i preescriptura en segon cicle d'educació infantil la prelectura i la prelectura. A més, la consellera, que ha anunciat un pla conjunt amb el Departament de Cultura per reforçar la comprensió lectora dels joves, ha apostat per promoure "una participació més gran de les famílies", no només als consells escolars o les ampas.
Mesures d'intervenció:
Una de les primeres actuacions en aquest sentit és la d'ampliar els programes de qualificació professional inicial. "Volem que el ni-ni (joves que ni estudien ni treballen) desaparegui del nostre paisatge futur".
Implantar mesures de reforç escolar serà una altra prioritat, amb la recuperació dels exàmens de setembre en secundària i les mesures de diversificació curricular en l'última etapa d'aquest cicle.
Mesures compensatòries:
"La família té una importància capital en la formació però no podem exigir-los res si no els hem facilitat la informació pertinent", ha argumentat Rigau. "Reprendrem el programa Temps de Família amb l'ajuda dels mestres i crearem un espai a la web del departament Espai Família perquè puguin conèixer tot el que té que a veure amb l'escolarització dels seus fills.
Reforçar l'ajuda a les escoles amb més dificultats i efectuar un seguiment específic dels alumnes amb més problemes són altres de les anomenades "mesures compensatòries". El replantejament de les tutories i la intensificació de la lluita contra la droga en els entorns dels col·legis seran dues accions previstes més.
Respostes de l'oposició
En el seu torn d'intervenció, el diputat del PSC Daniel Font ha acusat a la consellera de "voler tornar a les Cartilles Palau i a la llista dels reis gots" i de no explicar cap mesura "concreta ni tangible". Per la seva part, Dolors Camats (ICV) també ha lamentat l'"aire d'antigalla" de parts del discurs i li ha recriminat que, en ple inici de la preinscripció escolar, hagi anunciat que alguns centres educatius es quedaran en barracons, el fre a la digitalització de les aules i altres mesures de retallada pressupostària.

La representant de ERC, Anna Simó, també ha insistit a demanar-li "que no canviï cada dia de polítiques educatives". "El senyor Mas va dir que l'educació seria una prioritat, però sembla que és una prioritat en les retallades", ha afirmat.

Avui la notícia és del diari ARA.cat

Sembla ser que el programa 1x1 perilla. El curs vinent la meva petita entra a 1r ESO i ja m'està demanant el portàtil! El director del seu IES no es va mullar sobre els netbooks... o sigui no ho tenen clar

Ensenyament frena la implantació dels portàtils a l'aula

La consellera Rigau anuncia que el curs que ve no s'incorporaran els 40.000 alumnes previstos. Des que es va crear, l'eduCat 1x1 arrossega molts problemes de connexió

ISAAC SALVATIERRA

Barcelona | Actualitzada el 14/02/2011 14:50

La crisi obliga a aturar la digitalització de les escoles. El departament d'Ensenyament ha anunciat que el proper curs no s'incorporaran al programa d'ús del portàtil a l'aula els 40.000 alumnes previstos. La consellera Irene Rigau no ha deixat clar fins a quin punt la retallada serà total o si hi haurà part d'aquests 40.000 alumnes que sí que podran arrencar el curs amb el portàtil.

Aquells instituts que ja estiguin implantant aquesta iniciativa ho continuaran fent, però els que s'hi hagin d'incorporar de nou potser no ho faran. Rigau també ha assegurat que estan estudiant, des del vessant pedagògic i econòmic, els resultats d'aquest programa. El sistema EduCat 1x1 està funcionant a uns 600 instituts catalans. El projecte, que va néixer el curs passat, arrossega molts problemes, especialment per la mala connexió d'internet dels centres educatius. El programa està finançat a parts iguals per la Generalitat i pel govern espanyol.

Rigau ha fet aquestes declaracions en la roda de premsa de presentació del procés de preinscripció escolar, que arrenca aquest dilluns.

IDEES DE LA CONSELLERA

M'ha agradat especialment quan s'indica : 

reforçar l'ensenyament primari per "detectar precoçment elements que generin tensions d'aprenentatge"

Vol dir, Senyora Consellera, que si els mestres detectem infants amb necessitats emocionals, socials, intel.lectuals... que afecten al rendiment de tot un grup classe, rebrem les ajudes abans? O seguirem encara amb els viacrucis de demandes a EAP, mestres NEE, ... que es poden allargar durant tot un curs?

 

ÍNDEXS DEL 32% EN ABANDONAMENT EDUCATIU

La Generalitat potenciarà la lectura en el seu pla de reducció del fracàs escolar

Pretén reforçar l'ensenyament primari per detectar precoçment trastorns d'aprenentatge

EL PERIÓDICO: Dimarts, 8 de febrer del 2011 

EFE/ Barcelona

La Generalitat impulsarà la lectura i l'ensenyament primari com a mesures per reduir el fracàs escolar. La consellera d'Educació, Irene Rigau, ha anunciat aquest dimarts un paquet de mesures per reduir aquesta problemàtica del 32% actual al 10% l'any 2020.

L'escriptura, l'expressió oral, les matemàtiques i les llengües estrangeres són els altres aspectes en què la Generalitat vol centrar-se per combatre el fracàs escolar.
El pla "tindrà com a referència central els indicadors que la Unió Europea ha marcat per a l'Europa del 2020", ha informat Rigau.
La consellera ha descrit el procés que seguirà el seu departament per desenvolupar el pla: "Aprofitar i difondre les bones pràctiques, donar suport als centres que s'ha demostrat que necessiten millorar els resultats i obrir un debat amb les universitats" per estudiar com formen els futurs professors en matèries com la lectura i l'escriptura.
Pla Nacional de lectura
Entre les mesures que contempla Rigau, hi ha impulsar un Pla nacional de la lectura per a nens i joves i convertir així la competència lectora "en un dels punts principals en aquesta lluita", ha declarat.
Totes aquestes mesures, que es podrien aplicar el pròxim curs passen especialment per reforçar l'ensenyament primari per "detectar precoçment elements que generin tensions d'aprenentatge", ha explicat la consellera.
Una de les taxes d'abandonament escolar més altes d'Europa
El 2009, un 31,9% dels joves catalans va abandonar l'educació de forma prematura, una de les taxes més altes d'Europa. Amb aquest pla la Generalitat espera col·locar la taxa de fracàs escolar a Catalunya entre les més baixes dels països de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE).

PROPOSTES DEL DEPARTAMENT D'ENSENYAMENT

http://www.racalacarta.com/audio/audios_elmon/110110_Irene_Rigau.mp3 Descarrega-te'l

Ensenyament obre la porta a concertar escoles que separen nens i nenes 10/01/2011

21:53 / 34:24

Segons Irene Rigau, nova consellera d’Ensenyament, “Si garanteixen l’èxit escolar, són constitucionals i estatutàries, no veig perquè no s’han de concertar”. És una antiga font de conflicte entre PSC i ICV en la darrera legislatura. De fet, va ser el motiu pel qual els ecosocialistes van quedar-se al marge del govern i van votar no a la LEC. Sobre les causes que expliquen el fracàs escolar i, en concret, els mals resultats dels nois respecte les noies, Rigau ha citat el consum de drogues. “Hem de debatre l’impacte del porro en el rendiment escolar”, ha afegit.

La consellera d’Ensenyament, en l’entrevista a El món a RAC1 també ha parlat de la setmana blanca, la sisena hora, la immersió lingüística i l’ús de portàtils a les aules:

- “L’endemà de reis volem que mantingui el caràcter festiu.”

- “El començament de curs, [...] el dia 7 [de setembre] és una bona data.”

- “La setmana blanca, en certa manera, hauríem de veure si és convenient en funció del rendiment escolar. Tenim els alumnes tan cansats que necessiten una pausa o els hem de cansar una mica més?”

- “Hem quedat entrebancats en la qüestió organitzativa.”

- “Com que aquesta va ser una idea que va entrar com el clau per la cabota, [...] es va haver de compensar la imposició [...] en dir ‘ja la pagarem’. [...] Obligats a gestionar l’austeritat, té sentit que ho haguem de pagar?”

- “Ens hem de gastar un milió d’euros [...] per ajudar parcialment a pagar aquesta setmana blanca quan no s’han establert uns criteris previs?”

- “A partir d’ara ens ho haurem de mirar tot amb lupa.”

- “Aquesta setmana ho tancarem, procurarem deixar-ho tancat perquè [la setmana blanca] no és el tema del sistema.”

- Sobre la sentència del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística: “Podem complir la llei i la complirem. La Llei d’Educació consagra que el català és la llengua vehicular i la immersió és una metodologia a fer servir quan els entorns lingüístics ho recomanen.”

- “Ens hem trobat una posició favorable a unes queixes de tres famílies [...] que qüestionaven si la proporció d’hores de català i castellà era adequada en el seu centre.”

- “La sentència del Suprem demostra que vol anar més enllà del que li pertocava anar.”

- “El nivell de la llengua ha de millorar aquí i a Burgos.”

- “Hi ha una qüestió molt perillosa: donar per fet que això [la immersió] pot canviar.”

- “Tindrem problemes [judicials], però els superarem.”

- “[La Llei d'Immersió Lingüística] no perilla.”

- “L’Estatut deixa clar que no es poden separar per raó de llengua els infants.”

- “Evident [la sentència del Tribunal Suprem era una sentència política].”

- “Sé que la batalla és als tribunals, sé que és una qüestió política, però hem de procurar donar missatges com el del professor Lecua. El fan president de la RAE i avala la immersió.”

- “La normativa s’ha de respectar, lògicament, però [...] no ha d’envair les competències.”

- “[Als alumnes], no els podem separar per aules ni per centres [per qüestió de llengua]. Si ho fas per aules, al pati juguen uns contra d’altres. Si ho fas per centres, no et vull dir com va la preinscripció, oi?”

- Sobre la setmana blanca: “Crec que hem de mirar quin és el problema que tenim a les famílies i en la societat amb els seus horaris. Fent-ho pagar tot a l’escola [...] ens equivocaríem.”

- “[Amb els ordinadors a les escoles], hi ha centres que els ha anat molt bé i centres que no. [...] Els centres que han començat [amb els ordinadors], hem de mirar quins problemes han tingut, i reforçar-los. I els altres, fer-ho amb més calma i amb progressivitat.”

- Sobre el canvi de nom a la Conselleria: “[El missatge és:] no ens delegueu a l’escola, l’educació dels vostres fills. Compartim-la, corresponsabilitzem-nos.”

- “Reforçar l’autoritat dels mestres a les escoles és reforçar l’autoritat de l’adult.”

- “Per anar a la disco et vesteixes igual que per anar a l’institut i per a anar a l’institut et vesteixes igual que per anar a la disco. Això no lliga.”

- Sobre les oposicions a secundària: “Ens haurem de sotmetre a les restriccions que, en el camp de la funció pública, quedin marcades en els pressupostos generals de l’estat.”

- “És possible que [la quantitat de places] vingui rebaixada la previsió [de secundària] perquè estarem afectats per les línies de previsió de l’estat.”

- Sobre eliminar la sisena hora: “N’estudiarem l’efectivitat i, en tot cas, l’eliminarem. Perquè no és una hora lectiva i perquè cal saber si la gran despesa que ha comportat s’ha traduït en millores reals.”

- “Si de la sisena hora se’n deriva que, un nen de primer ha de tenir de quatre a set mestres per setmana per complir les expectatives horàries, segurament, s’ha de canviar.”

- “El mandat que he rebut d’Artur Mas és procurar que amb dues legislatures poguem rebaixar a la meitat el fracàs escolar.”

- Sobre la concertació de les escoles que separin nens i nenes: “Si garanteix l’èxit escolar, és estatutari i constitucional, no veig per què no s’ha de concertar.”

- “El debat que tenim i que hem d’analitzar és per què a casa nostra els nois tenen un fracàs superior a les noies? No [tinc resposta]. Per això, el que faig és, arribar, i encarregar un estudi sobre això.”

- “Hi ha un altre element molt important que haurem de debatre, que és l’impacte del porro en el rendiment [escolar]. [...] L’aprenentatge és una funció neurològica.”

- “Vostè creu que no afecta en el rendiment dels joves que al cap de setmana beguin litres de cervesa? Si el cos és un!”

Educar para prevenir adicciones

Reportajes / Los reportajes de la semana

09/01/2011

LA VANGUARDIA

Ilustración de Santi sallés

Los consumos de sustancias adictivas suelen empezar en la adolescencia, así que es una buena idea hablar de ello con los niños antes. Los expertos recomiendan no mentir ni exagerar los aspectos negativos, sino más bien hacer hincapié en los beneficios del no consumo. Y es antes de la adolescencia cuando se deberá educar a los hijos para que puedan ser responsables
al tomar sus decisiones

“Mi hijo tiene 10 años. ¿Qué le contesto cuando me pregunta qué es un porro?”, inquiere un padre. Es una situación nada inusual. Adultos que fuman, las fiestas familiares en que se consume alcohol, los amigos del colegio con hermanos mayores, la televisión… el entorno cotidiano de un niño está repleto de referencias a sustancias adictivas. ¿Cómo abordar el riesgo de consumos abusivos y de adicciones con los niños antes de que lleguen a la adolescencia, etapa en la que se inician, en muchos casos, en el consumo de alcohol, tabaco y drogas?

Los profesionales que trabajan en pedagogía y en la prevención de adicciones aseguran que es preferible que los niños y niñas lleguen al instituto con información fiable recibida en la familia. De hecho, aconsejan aprovechar que es más fácil hablar con los chicos antes de que lleguen a la adolescencia, pues en esta etapa son más suspicaces y celosos de su intimidad.

Belén Pardo, responsable de prevención en Málaga de Proyecto Hombre, una entidad dedicada a la prevención, tratamiento y rehabilitación de drogodependientes desde hace 25 años, recomienda: “Antes de los 10 años no es conveniente hablar a los niños abiertamente de drogas, salvo si preguntan. Pero sí se puede tratar, por ejemplo, la diferencia entre comer golosinas de manera controlada y abusar, o hacerles ver que los medicamentos los prescribe el médico. En la preadolescencia, se puede hablar ya de las sustancias adictivas legales (alcohol y tabaco) y del cannabis –cuyo consumo suele iniciarse de manera temprana y que a menudo es transición hacia otras drogas ilegales–, y de que es mejor no consumirlas”.

No se puede controlar todo
Joan Montoriol, educador social que participa en la escuela de padres de la Federación de Asociaciones de Madres y Padres de Alumnos de Catalunya (Fapac), explica que cuando se dan charlas en colegios e institutos son ante una gran variedad de familias. “Hay padres que fuman porros y otros que no saben ni qué son. Pero, en general, hay mucha desorientación”, dice. En las charlas, a los padres se les ayuda a asumir que no pueden controlar ni prever todo, y que la adolescencia es una etapa de rebeldía, con lo que es probable que sus hijos prueben el alcohol o el cannabis en un momento u otro. “Lo mejor –agrega Montoriol– es educar a los hijos en la responsabilidad, para que sepan gestionar una situación de riesgo. Si no, se cae en dinámicas internas de la familia que no son sanas, como padres que, literalmente, espían a sus hijos”.
La información que den los padres a los hijos debe estar adaptada a su edad y a sus necesidades. Belén Pardo aconseja: “Hay que darles una información objetiva, sin exageraciones, sin mentiras y sin centrarse en los aspectos negativos, es mejor hacer hincapié en los beneficios del no consumo, resaltando aspectos sociales y psicológicos”.

El libro El diario amarillo de Carlota, de Gemma Lienas (editorial Destino), parte de la premisa de que antes de tomar cualquier decisión, sea sobre drogas, sexualidad o sobre las relaciones personales, es necesario tener cuanta más información mejor, para poder sopesar pros y contras. En el libro, Carlota es una estudiante de bachillerato que, cuando su hermano de 6.º de primaria le plantea sus dudas sobre si fumarse un porro, decide recopilar con él información fiable sobre las consecuencias de consumir alcohol, tabaco y drogas. Descubren por qué las drogas enganchan o qué efectos tienen cada una, y todo en el contexto social más cercano a la vida de un adolescente: instituto, fiestas, salidas del sábado por la noche…

Tanto desde Proyecto Hombre como en la información que se da a los padres y a los alumnos en charlas en institutos y escuelas, como en exposiciones –como una que organizó la Obra Social La Caixa, “Hablemos de drogas”–, se insiste en que la confianza se gana. Si los padres quieren recoger una cosecha de confianza mutua en la adolescencia, que es la edad en que no se quiere explicar todo, antes deben sembrar un ambiente de diálogo en la infancia. Si el niño se siente escuchado y comprendido, cuando de adolescente tenga una duda o un problema, acudirá a los padres, aseguran los profesionales.

Crearse una opinión
En la adolescencia, la opinión de los padres pierde parte de su valor y lo importante es sentirse igual o destacar en la pandilla de amigos. Por eso, para ayudar a los chicos y chicas a defender su opinión sin dejarse arrastrar por las de los demás ni las modas, hay que empezar antes de llegar a esta edad. Pardo asegura: “El esfuerzo de padres y madres tendrá que hacerse sobre todo antes, es importante entrenar a los niños a pensar, a emitir valoraciones (no siempre acertadas según nuestro criterio, pero suyas al fin y al cabo), a equivocarse en pequeñas decisiones. Todo ello hace que aprendan a ser responsables y se sientan valorados en lo que son. Esto les dará herramientas para que, a la hora de enfrentarse a la presión del grupo, sepan responder con mayor seguridad y desde su responsabilidad más que desde su necesidad de aceptación”.

El psicólogo y pedagogo Javier Urra, profesor de la Universidad Complutense de Madrid y autor de Fortalece a tu hijo (editorial Planeta), defiende: “Lo esencial es formar a un niño que sea sano, que practique deporte y que esté en contacto con la naturaleza, que entienda que no siempre se puede estar feliz, que se acepte como es. Los padres deben educar al niño en aceptar la frustración, en saber diferir las gratificaciones. Es importante supervisar con qué amigos va y vigilar que no sean mayores que él. Cuando fuera adolescente le diría: ‘Tienes un cerebro, dos pulmones, dos riñones y un hígado. Tú mismo’”.

Consejos

Recordar que el alcohol y el tabaco son sustancias adictivas también, y que distinguirlas de las drogas dificulta la prevención. Aunque el alcohol se pueda consumir responsablemente,
en la preadolescencia no es bueno dar ese mensaje de normalización.

Enseñar a los niños a ejercitar la asertividad (saber decir no, defender sus derechos y opiniones respetando las de los demás…) ya desde pequeños. No es coherente pedirle que obedezca sumisamente en casa y que sea capaz de defender su opinión en el grupo de amigos. Se puede hacer juegos de rol en que uno tiene el papel de individuo resistente a la persuasión del grupo.

Apoyar a los niños para que encuentren grupos de amigos y amigas en los que se sientan valorados, aceptados y queridos por lo que son. Si tienen varios grupos, es más fácil que
el niño pueda dejar a una pandilla que no le interesa y no se quede aislado, sino que tenga alternativas.

Dejar caer información, ideas y opiniones al ver una película o las noticias. Hacer hincapié en los problemas escolares que provoca el consumo de drogas. Y ser sincero si uno ha probado las sustancias adictivas. Decir la verdad da más credibilidad y permite hablar de casos reales.

Ayudar al niño a que cultive aficiones que le gusten y a que busque cosas nuevas que estimulen su curiosidad y que no sean nocivas para la salud. Los adolescentes que tienen intereses y ocupaciones tienen menor probabilidad de consumir drogas que los que se aburren, aseguran los expertos.

EDUCAR LES EMOCIONS. LA VANGUARDIA

Educar las emociones

Vida | 01/01/2011 - 01:01h

Mayte Rius

Les enseñamos a montar en bicicleta y a comer con cubiertos... Nos preocupamos por su destreza matemática y su nivel de inglés... ¿Y de sus emociones? ¿Nos ocupamos de que los niños distingan si están tristes o enfadados, de que puedan expresar su rabia o su rechazo sin dañar a otros?

Portada del suplemento Estilos de Vida del sábado 1 de enero de 2011

“Los padres nos preocupamos como nunca de que nuestros hijos estén preparados para una sociedad competitiva: controlamos que el sistema educativo les proporcione un buen desarrollo cognitivo y los apuntamos a todo tipo de extraescolares y de actividades complementarias para conseguir que los niños sean más inteligentes, más eficaces; en cambio, damos muy poca importancia a su aprendizaje emocional y este es fundamental, porque sin equilibrio emocional nuestro hijo no será feliz, ni le veremos triunfar en su vida, por muy preparado que esté”. La reflexión es de Purificación Sierra, profesora de Psicología del Desarrollo de la Uned, pero resume bien el sentir de muchos psicólogos, pedagogos, maestros y educadores en general, que con frecuencia expresan su inquietud por la escasa atención que se presta en muchas familias a la educación emocional de los niños.

Cristina Gutiérrez ha visto pasar por la granja escuela que dirige en Santa Maria de Palautordera (Barcelona) a más de 10.000 niños y niñas de todas las edades, y asegura que le preocupa ver que cada vez llegan más con evidentes problemas emocionales. “Nos llegan muchos niños con poca autoestima, que sienten que sus vidas no les pertenecen, fruto de la sobreprotección de sus familias, y también vemos muchos con problemas emocionales y de relación porque en casa viven incomunicados, volcados en la consola y el ordenador, esperando a que lleguen sus padres de trabajar para cenar delante del televisor y regresar a su isla”, comenta. Y apunta que estos problemas se concretan en niños de 8 y 9 años que no saben bajar escaleras, o en malos hábitos alimentarios, como una niña que llegó con siete fuets en la mochila para pasar el fin de semana de colonias porque no le gusta ni come nada más. “Con su sobreprotección, los padres dejan a sus hijos desprotegidos para afrontar la vida, con unas carencias emocionales muy importantes”, asegura Gutiérrez, que hace cuatro años decidió reorientar todas las actividades de la granja escuela en aras de la educación emocional: desde enseñar a los niños a identificar y verbalizar sus emociones, hasta aprender a controlar sus miedos, a canalizar sus enfados o a relacionarse con otros.

Cabría pensar que las emociones se aprenden solas, a fuerza de sentirlas, pero parece que no siempre es así, y que el equilibrio emocional requiere algunas enseñanzas y, sobre todo, mucho entrenamiento. “El conocimiento de las emociones se aprende a través de las experiencias de la vida: si hay una tormenta o siente una amenaza, el niño tiene miedo; si sufre una pérdida, está triste; pero cada uno reacciona emocionalmente de forma distinta, porque no nos emociona lo que ocurre sino cómo interpretamos lo que ocurre”, explica Antonio Vallés, profesor de Psicología de la Salud de la Universidad de Alicante y autor de La inteligencia emocional de los hijos. Cómo desarrollarla (EOS Gabinete de Orientación Psicológica) y La inteligencia emocional de los padres y de los hijos (Pirámide), entre otros libros. Y es en esa interpretación de lo que ocurre, de lo que sentimos y de cómo reaccionamos ante ello en la que los padres tienen mucho que hacer con miras a la formación emocional de sus hijos. "A medida que los niños van desarrollando las emociones no saben lo que les pasa; pueden aprenderlo de forma natural, por experiencia, pero también podemos ayudarles y alentar ese desarrollo etiquetando sus emociones, enseñándoles a distinguir cuando están enfadados de cuando están tristes; y está demostrado que si los padres ayudan, los niños se relacionan mejor y entienden mejor lo que les pasa", asegura Purificación Sierra.

Etiquetar los sentimientos Porque el primer paso en el aprendizaje emocional es lo que los expertos llaman conciencia emocional: saber identificar las emociones en uno mismo y en los demás y ser capaz de expresar lo que se está sintiendo con palabras.Yeso, en el caso de los niños, significa enseñarles a comprender qué emociones tienen en cada situación, si son adecuadas para relacionarse con los demás y para sentirse bien, pero también dotarlos de vocabulario suficiente para expresarlas. Las seis emociones básicas, que se reconocen fácilmente por su expresión facial –alegría, tristeza, miedo, enfado, sorpresa e ira–, han de ir completándose, a medida que los niños crecen, con otras etiquetas emocionales que permitan definir con exactitud qué emoción, sentimiento o estado de ánimo tienen. Felicidad, satisfacción, optimismo, tranquilidad, calma, buen humor, euforia o júbilo pueden permitir expresar diferentes grados y percepciones de la alegría; como molestia, irritación, celos o furia pueden expresar enfado; o preocupación, temor, nerviosismo, horror y pánico pueden servir para concretar el miedo.

Y no menos importante que enseñar a los hijos a poner nombre a lo que sienten es dejarles que lo expresen, que en casa puedan llorar si están tristes o contar que alguien les cae mal sin que se les censure y sin que se reste importancia a aquello que les pasa. “Si se sienten incomprendidos, si les decimos que no pasa nada, que lo que les ocurre es una tontería, no lo expresarán más”, advierte Sierra.

Controlar y socializar las emociones Pero que no haya que censurar al niño porque está enfadado o triste, que no haya que negar las emociones, no quiere decir que haya que dejar que las exprese de cualquier manera. “No se trata de decir al niño que expresa su ira dando una patada que no tiene que enfadarse; hay que explicarle, cuando se calme, que enfadarse es normal, que nos pasa a todos, pero que ha de controlar su impulsividad y buscar otras vías de expresar su rabia sin dañar a otros”, afirman los expertos consultados. Cristina Gutiérrez explica que, en La Granja, los animan a liberarse de la rabia yendo a correr o a chillar al patio, dando patadas al balón o golpes a un saco de boxeo.

La psicóloga Purificación Sierra enfatiza que el comportamiento emocional tiene mucho de social y por eso hay que enseñar a los hijos a regularlo. “Se acepta que un niño llore al dejarlo en la guardería o en su primer día de colegio, pero no que lo haga cada día con cinco años; también admitimos que de pequeños expresen su desagrado si un regalo no les gusta, pero si crecen diciendo siempre lo que piensan y sienten, resultarán conflictivos; por eso hay que desarrollar su empatía y enseñarles a regular sus comentarios para que no hagan daño a quien les regala con ilusión”, ejemplifica. Antonio Vallés da algunas pautas para enseñar a regular las emociones negativas de enfado, miedo y tristeza: “Expresar el enfado de manera inteligente y socialmente adecuada exige controlar las rabietas y respuestas agresivas sustituyéndolas por conductas verbales que expresen el estado de ánimo pero sin alterarse demasiado y respetando a los demás; las respuestas de miedo y enfado deben regularse mediante la relajación, la respiración y el cambio de pensamiento; si aprendemos a relajarnos, a darnos cuenta de cuándo empezamos a enfadar nos o a asustarnos y respiramos profundamente, nos autohablamos (debo tranquilizarme, es mejor que me calme, etcétera), estamos gobernando nuestras emociones y evitaremos que nos alteren y descontrolen”.

Rafael Bisquerra, director del máster en Educación Emocional de la Universitat de Barcelona (UB), considera que la clave de la regulación emocional es encontrar el equilibrio entre el descontrol propio de la impulsividad del organismo (una emoción es una respuesta neurofisiológica) y la represión. Y advierte que encontrar ese punto intermedio no es fácil, requiere entrenamiento y, sobre todo, un buen equilibrio emocional de los padres. “No puedes pedir a tu hijo que controle su ira gritándole; que él esté descontrolado, que grite, no nos autoriza a descontrolarnos nosotros; y eso, que es fácil de decir y entender, esmuydifícil de aplicar, porque para tolerar sus gritos con cierta impasibilidad hay que tener autonomía emocional, no dejarnos arrastrar por las emociones de los otros o del entorno, y ser capaz de relacionarnos de forma positiva”, explica Bisquerra. En su opinión, desarrollar las competencias emocionales propias y de los hijos es cuestión de entrenamiento, como tocar en una orquesta o jugar en un equipo de fútbol, y resulta fundamental para poder relacionarse con los hijos, especialmente durante la adolescencia. “Los padres con hijos adolescentes se enfrentan a una tensión continua donde el chaval tiene una gracia especial para decir todo aquello que provoca una reacción visceral en los padres, y estos han de poder regularse para no ponerse al mismo nivel, para mantener los límites con cariño y responder a los ataques iracundos con el amor y no con más ira”, relata.

También el profesor Vallés cree que los padres han de prestar especial atención a los estados de ánimo de los hijos adolescentes porque los cambios psicológicos, biológicos y sociales que viven en esas etapas les producen nuevas emociones que deben aprender a identificar, expresar y regular. “Los padres deben mostrarse especialmente comunicativos, dispuestos a escuchar sin censurar y a ayudar, porque eso contribuye a disminuir la intensidad de un estado de tristeza, desánimo, temor o inquietud; hay que afrontar sus conductas de descontrol y sus respuestas irascibles con una actitud empática, enseñándoles calma, sosiego y haciéndoles comprender que lo que piensan cuando están enfadados es diferente de lo que pensarían en una situación de calma y tranquilidad”, indica.

Claro que, para poder actuar así, los padres han de saber regular bien su ansiedad y su ira. “Está claro que no es fácil, pero las consecuencias de no preocuparse por la formación emocional son tan graves, que vale la pena intentarlo”, remarcan los especialistas consultados. Bisquerra apunta que la falta de formación emocional se traduce en una impulsividad descontrolada y en una baja tolerancia a la frustración, “unas condiciones que, cuando coinciden con una inteligencia media baja, dan lugar a unas relaciones explosivas entre padres e hijos –sobre todo en la adolescencia–, y predisponen a actitudes de riesgo como el consumo de drogas, embarazos no deseados, conducción temeraria, violencia de género, depresión...”Como modificar el nivel de inteligencia es complicado, el director del máster en Educación Emocional de la UB considera que la mejor forma de prevenir todos esos problemas es desarrollar competencias emocionales para controlar la impulsividad y aumentar la tolerancia a la frustración.

Antonio Vallés cree que el esfuerzo de los padres para mejorar el comportamiento de los hijos acostumbra a centrarse en las normas de conducta y la disciplina “y, sin embargo, el conocimiento de las emociones y sentimientos de los hijos puede ayudar mucho a la comprensión de uno mismo y también a entender las causas de sus conductas”.

sobreviure amb adolescents... les regles del joc

Enllaços sobre disciplina, relacions familiars, lluita amb adolescents... sé del què em parlo i em sento reflectida - o retratada?- en alguns casos...

http://www.magazinedigital.com/salud/psicologia/reportaje/cnt_id/4456/pageID/1

http://www.magazinedigital.com/salud/psicologia/reportaje/cnt_id/4489

Som permissius? Somsobreprotectors? Dialogants? Autoritaris? Crec que una barreja de tot plegat... estem medicalitzant la situació, ja que no trobem altres tipus d'eines... vull veure la llum al final del túnel

TDAH

Avui la Vanguardia, publica en el seu magazine un article sobre aquest transtorn.

Convivir con la hiperactividad

Texto de ànnia Monreal

Ilustraciones de Miguel Gallardo

El déficit de atención e hiperactividad (TDAH) es un trastorno extendido entre los niños y que persiste en muchos casos en la edad adulta; así que cada día más se trabaja en recursos psicológicos u otros, desde el deporte a programas que utilizan las nuevas tecnologías, para ayudar a sobrellevar la alteración que comporta en aprendizajes y conductas.

“Al comenzar el bachillerato empecé a ir mal y me hicieron repetir curso, pero nada mejoró. En el colegio nadie hizo nada, sólo decían que era perezosa”, cuenta Laura, una joven de 23 años que a los 17 ganó un apellido: TDAH (trastorno por déficit de atención e hiperactividad). Normalmente, este trastorno se diagnostica a edades más tempranas: “En general, el diagnóstico se establece a partir de los seis años”, indica Anna Sans, neuropediatra del hospital Sant Joan de Déu (Esplugues de Llobregat). Es el trastorno que se estima que hoy tiene mayor incidencia entre la población infantil (lo sufrirían el 5-6% de los menores españoles), con posibilidad de persistir en la edad adulta (2-4% en adultos).

“El TDAH constituye un conjunto de síntomas que afectan al funcionamiento y el desarrollo de la vida del niño”, señala Eva Lucena, psicóloga infantojuvenil del centro de psicología barcelonés Eine. “Es un trastorno de oportunidades –resume Josep Antoni Ramos-Quiroga, psiquiatra y coordinador del programa integral del déficit de atención en el adulto en el hospital Vall d’Hebron de Barcelona–. Se inicia muy pronto y sabemos que conlleva muchos riesgos si no se maneja bien.”

Pese a que en los últimos años ha ganado visibilidad social, “en mi opinión, la soledad de los padres con hijos afectados continúa”, apunta Beatriz Mena, directora de la Fundación Adana, quien asegura que “no hay ­sobrediagnosis”.

Hiperactividad y falta de atención están en boca de muchos. Que si los niños no atienden, que si no callan, que si no paran. Pero estas características no bastan para diagnosticar. El espectro del trastorno es más complejo y abarca “la dificultad para mantener la atención, la hiperactividad y la impulsividad, tanto cognitiva como conductual”, recoge la guía práctica para educadores del alumno con TDAH, editada por Adana.

En un 80% de los casos, parece que los genes son los responsables del TDAH. Los últimos estudios en neuroimagen evidencian “alteraciones en las zonas del cerebro que controlan la atención, la actividad motora y la impulsividad: los lóbulos prefrontales, el cingular anterior, los núcleos de la base del cerebro y el cerebelo”, detalla Ramos-Quiroga. “Falla el mecanismo para filtrar los estímulos importantes. Esto motiva que estén atentos a todos los estímulos que les envuelven, lo que origina problemas de concentración en una tarea concreta. No se procesan bien los datos ni se codifican bien los mensajes. También existe una afectación sobre el control de los impulsos”, añade Lucena.

Investigadores de la Universitat Autònoma de Barcelona, en colaboración con Vall d’Hebron, han detectado en los afectados anomalías en la estructura cerebral del sistema de recompensa, relacionado con los circuitos neuronales de motivación y gratificación.

“De pequeña siempre decían que era muy movida”, recuerda Laura. Su día a día no ha sido complicado en exceso, dice, aunque para conocer el diagnóstico “mis padres me llevaron de psiquiatra en psiquiatra y de psicólogo en psicólogo hasta que uno acertó”. Junto a la predisposición genética, se ha apuntado que el riesgo de crecer a la sombra del TDAH pueden alimentarlo desde el consumo de tabaco y alcohol durante el embarazo, hasta la falta de oxígeno en el parto, nacer prematuramente o con bajo peso y una situación económica deprimida que crea estrés en el cerebro, enumeran los médicos.

Los expertos subrayan la necesidad de un buen diagnóstico temprano. Para facilitar la adquisición de hábitos que ayuden a los afectados a convivir con el trastorno, desde el mes de febrero, Adana dispone de un programa específico para niños de entre tres y seis años. “Es un proyecto pionero en España de reeducación para el prediagnóstico de TDAH”, explica la directora de la fundación.

Un día a la semana seis preescolares pasan la mañana en las instalaciones de la entidad bajo la supervisión de una maestra: “Tratamos de generalizar su conducta. Que sepan cómo actuar y cuándo”.

“El deporte es una buena vía para canalizar la hiperactividad de estos niños”, añade Ramos-Quiroga. Se ha señalado que estrellas como Michael Jordan o Michael Phelps padecen TDAH. Consciente de las bondades de la actividad deportiva, Adana, en colaboración con la Fundación Johan Cruyff, fomenta también la práctica deportiva entre los pequeños afectados. “Descargan, canalizándolas bien, sus energías y aprenden nuevas actitudes y comportamientos con relación a los demás”, se explica en Adana.

Para garantizar un desarrollo sin excesivos altibajos, es fundamental seguir el tratamiento adecuado. “Cada mañana me tomo la medicación y sigo unas pautas de comportamiento”, cuenta Laura. Su caso responde al estándar: combinación de tratamiento farmacológico y terapia cognitivo-conductual. Núria Terribas, directora del Instituto Borja de Bioética, resalta la importancia de “recibir un diagnóstico y un tratamiento adecuados, así como de fomentar la participación del menor en la toma de decisiones”.

Aunque el tratamiento es caro –algunos fármacos cuestan 120 euros y se ha calculado que la terapia en conjunto ronda los 12.000 euros al año, reconoce el psiquiatra de Vall d’Hebron–, cuando es necesario, evitarlo pone al afectado al borde del abismo a medida que crece.

“Como máximo siguen el tratamiento un 10% de los adultos con TDAH, aunque es muy eficaz”, alerta el doctor. Eludir la evaluación y la terapéutica exponen al adulto a “numerosos problemas, tanto en el trabajo como en la familia”, prosigue el especialista. Olvidos, retrasos, distracciones, interrupciones en exceso, jornadas laborales que se alargan por la dificultad de prestar atención a la tarea o aprietos para marcar límites a los hijos son algunas dificultades.

Además, “las disfunciones en la personalidad favorecen que las personas con TDAH puedan desarrollar trastornos de ansiedad y depresión, síndrome de Tourette y conductas adictivas”, advierte el médico. “Los afectados sufren, por ejemplo, el doble de accidentes de tráfico que la población general, y su riesgo de suicidio también es superior”, concluye.

Una falta de recursos públicos
La red pública de salud no da abasto para atender a las personas con TDAH. En toda España, la cobertura es desigual. En Cataluña, por ejemplo, sólo existe una unidad dedicada a adultos, la que dirige Ramos-Quiroga, se lamenta este mismo médico. Así, cobran especial importancia entidades como Adana u otras, que se erigen como puntos de apoyo para afectados, familiares y docentes.

Adana acaba de estrenar el primer posgrado sobre TDAH.La atención psicológica es uno de los puntos débiles de la sanidad pública, y las familias afectadas deben recurrir a menudo a recursos como el centro psicoeducativo barcelonés Eine, donde el TDAH se enfoca desde la aproximación cognitivo-conductual. Ofrece “terapia psicológica con el paciente, reeducación psicopedagógica con el niño o adolescente, coordinación con el colegio y psicoeducación a los padres”, explica Eva Lucena. En caso necesario, también recomiendan tratamiento farmacológico.

Juegos para ayudar
Las nuevas tecnologías pueden ser un valioso aliado para las personas con TDAH porque facilitan la organización de tareas y recordar obligaciones. Un ejemplo es Baobab Planet, un juego on line y para Wii, DS e iPhone, un pasatiempo para “potenciar las habilidades de los niños de entre seis y 12 años”, que estimula la atención, según Sergio Moraga, director de comunicación del proyecto. Los pequeños tienen acceso a nuevas aventuras a medida que demuestran sus aptitudes. “Se recogerán estos datos de progresión y enviarán a los padres, para que puedan seguir el desarrollo de sus hijos”, indica Moraga.