Del diari Ara.cat, un nou reportatge sobre l'estimada adolescència!
Adolescents rebels: una guia d’ús
Ni nens, ni adults: són un volcà en erupció que demana a crits tenir límits
SELENA SORO Barcelona |
“Recordes la teva adolescència? ¿Tota aquella energia
amb la qual no sabies què fer? ¿El convenciment que ja ho sabies tot i
que els altres no entenien res? ¿L’ànsia per deixar la infància i
incorporar-te a l’anhelat món adult? Doncs aquest és el teu fill o filla
en aquests moments. Un volcà en erupció amb un cervell en construcció:
còctel Molotov a la vista!” Per guiar i orientar els pares, la psicòloga
barcelonina Sònia Cervantes, membre de l’Associación Hermano Mayor i
coordinadora de l’Escuela de Padres con Talento, ha escrit el llibre Viure amb un adolescent.
Recuperar l’autoritat
Cal acostumar-los a la idea que, al l larg de la vida, rebran molts “No”
“Tot va començar el dia que vas decidir negar-li alguna cosa i la seva
resposta va ser desmesurada. Si va veure por als teus ulls, vas perdre
tota l’autoritat”, afirma Cervantes. “A mi hi ha termes que em
produeixen una certa urticària, són autoritarisme, adoctrinament i
tirania, però beneïda sigui l’autoritat, altament beneficiosa per a
l’educació”. Segons la psicòloga, els petits demanen a crits que els
eduquem, que els diguem què poden fer i què no poden fer, perquè això
els reconforta i els dóna la seguretat necessària per decidir lliurement
en el futur. Per Cervantes, només així poden aprendre a regular la seva
frustració. “Hi haurà ocasions en què sí que aconseguiran el que
desitgen, però a la vida real hi ha massa cartells en què llegiran «No»,
i si no estan preparats per acceptar-ho, tot els serà més difícil”. De
tant en tant hauríem de repetir, com un disc ratllat, l’afirmació
següent: “Tens tot el dret del món a enfadar-te i entenc que no t’agradi
acceptar algunes normes, però no consentiré que em faltis al respecte
d’aquesta manera. Per aquest camí, et posis com et posis, no ho
aconseguiràs. És la meva última paraula”.
Millorar la comunicació
Les relacions es deterioren quan no se sap discutir adequadament
“Si escoltem, escoltem. El que no es pot fer és endevinar o
interpretar segons les nostres creences el que ens expliquen”, afirma
Cervantes. I de vegades, encara més greu, anticipar o donar per feta
alguna cosa que ni tan sols ens han explicat. “Com et contestarà, ell?
-es pregunta la psicòloga-. Dirà: «Doncs t’equivoques, llesta…» I aquí
ja no esperis que t’expliqui res més, perquè no ho farà. Si se sent
atacat, agredeix o calla”. A més de saber escoltar, assenyala la
psicòloga, cal saber discutir. “Les relacions interpersonals no es
deterioren perquè les persones discuteixin, es deterioren quan les
persones no saben discutir”, diu. Per discutir bé, recomana evitar
diverses coses: interrompre mentre ens parlen, acusar, criticar,
insultar, retreure conflictes passats o deixar la discussió a mitges i
abandonar l’interlocutor. Com a estratègies a seguir, enumera: abordar
sempre un problema, el que ens ocupa, i no divagar, fer un resum del que
hem escoltat del nostre interlocutor per assegurar-nos que la
informació ens ha arribat correctament, utilitzar un llenguatge positiu,
concret i específic, centrar-nos en la solució i no en el problema,
comprometre’s a canviar i arribar a acords.
Les tasques de casa
Cal ajudar-los perquè assumeixin responsabilitats per ells mateixos
Aprendre a conviure i respectar les normes d’una casa és sovint
l’origen de molts maldecaps. “L’«ara mateix» s’entona a totes hores i
l’«ara ho faig» s’eternitza”, diu Cervantes. El que cansa fins a
l’extrem, afegeix, és haver de repetir cada dia el mateix: endreça’t
l’habitació, neteja el lavabo, para taula, despara taula... I haver de
sentir que pesat i insistent que ets, segons el teu fill, quan en
realitat penses que el que demanes són els mínims necessaris perquè la
casa estigui decent.
La clau és la col·laboració. “Es tracta de
convèncer-lo perquè participi en les tasques de casa, no d’obligar o
d’exigir que les faci”. El primer que es pot fer, comenta la psicòloga,
és establir quines són les obligacions del fill a casa. “De vegades
dónes per fet que ha de fer una sèrie de coses, t’agafes al pensament
que diu que «ha de sortir d’ell», però no sempre partim d’ordres clares i
concises. Així doncs, comença per fer que tots els membres de la
família seguin a la taula, agafin paper i llapis i elaborin una llista
de les coses que cada un d’ells hauria de fer. No les imposis,
simplement planteja un «Quines tasques creus que hauries de fer?». Així
li dónes autonomia i el portes a assumir responsabilitats per ell
mateix. Elabora tu també una llista, en la qual redacteu el que
considereu que hauria de fer el vostre fill. Després les compareu”. La
consigna és pactar, negociar, arribar a un acord i adquirir un
compromís. “A canvi, no hauràs de repetir al teu fill dia sí i dia també
què és el que ha de fer, perquè ja ho sabrà. En cas que no ho faci,
aplicaràs les conseqüències que tu consideris”.
Les conseqüències
No cal recompensar les activitats obligatòries, però sí elogiar-les
“Qualsevol acte del teu fill ha de tenir sempre dues conseqüències: un
reforç si es fa i es fa bé, i un càstig o retirada de recompensa si no
es fa, i no tant si no es fa bé. Si resulta que el teu fill ha d’ordenar
la roba de l’armari però no la plega del tot bé, no et fixis només en
això”. L’important, diu la psicòloga, és que ho ha fet, per la qual cosa
serà molt més efectiu reforçar la realització de l’acció que no
recriminar-ne la mala execució. “Canvia el «Fill, l’has plegat fatal»
per un «Mira que bé que tens l’armari endreçat, i a més et quedaria
perfecte si pleguessis la roba així», i li ensenyes com es fa perquè ell
ho faci immediatament després de veure com ho fas tu”.
Ara bé, no tot s’ha de premiar ni tot mereix una
retirada de reforç. Les activitats obligatòries no necessiten
recompensa, però sí reforç i elogi, l’activitat extra es pot
recompensar, l’incompliment voluntari comporta retirada de recompensa i
reforç, i l’incompliment forçós no se sanciona. “Marco una clara
diferència entre recompensa i reforç. No és el mateix dir de tant en
tant al teu fill que bé que fa les tasques i que content que estàs de
veure que té l’habitació endreçada, encara que sigui la seva obligació
(de la mateixa manera que t’agrada que els teus superiors o companys de
feina et diguin de tant en tant que bé que ho fas), que oferir-li cinc
euros perquè s’ha fet el llit. En el primer cas reforces el seu
comportament i promous que ho vulgui continuar fent, perquè se sent
valorat. En el segon, li recompenses una obligació. De manera que, a la
llarga, només ho farà si li pagues. Pagar-li diners perquè s’ha endreçat
l’habitació o comprar-li una moto a final de curs per haver anat cada
dia a classe… Error!”
Gestionar el WhatsApp
L’ordinador ha d’estar a la vista dels adults i el mòbil regulat
Segons Cervantes, és important educar els nostres fills en la gestió
de la intimitat i la privacitat. “Només hauria de publicar allò que
pugui ensenyar-te també a tu sense cap inconvenient”. Un altre aspecte
clau és estar al dia dels elements que utilitza. Si vols entendre el teu
fill i posar-te al seu lloc, has de saber quins són els seus codis i el
seu llenguatge: si encara no saps que hi ha un servei de WhatsApp amb
el qual pots fer desaparèixer la teva última hora de connexió o si
ignores el fet que encara que apaguis la teva connexió a internet és
possible enganxar el wifi del teu veí, el teu fill corre un gran
perill”.
Alguns dels consells que dóna Cervantes a l’hora de
gestionar internet són: establir uns horaris de connexió (“de la
mateixa manera que no es posaria a endreçar l’habitació o a fer deures a
la una de la matinada, tampoc ha d’estar connectat a aquestes hores”),
tenir l’ordinador en un lloc d’ús comú o en un punt visible de la seva
habitació (“i si pot ser, que no tingui càmera web”), conèixer les seves
contrasenyes si són menors de 16 anys i tenir coneixement de quines
amistats té a la xarxa (“que coneguis la gent amb qui es connecta és el
mateix que fas quan t’interesses pels amics que té al marge de la
xarxa”). Pel que fa als mòbils, no han d’estar encesos les 24 hores del
dia, ni a taula quan dineu o sopeu.
Fa uns mesos, recorda la psicòloga, va córrer per
les xarxes la carta d’una mare de Massachusetts, la senyora Hoffman. Era
una llista de normes per a l’ús del mòbil que havia fet firmar al seu
fill de 13 anys, i que deia coses com ara: “1. El telèfon és meu. L’he
comprat jo. L’he pagat jo. I te’l deixo. Oi que sóc meravellosa? 3. Si
sona, contesta. És un telèfon. Digues hola, sigues educat. No ignoris
mai una trucada si a la pantalla hi diu «mama» o «papa». Mai. 13. No
facis milions de fotos i vídeos. No cal documentar-ho tot. Viu les teves
experiències. 17. Tingues els ulls ben oberts. Observa el món que
t’envolta. Treu el cap per la finestra. Escolta els ocells. Surt a
passejar. Pregunta a les persones sense necessitat de buscar a Google”. I
l’últim, que avançava: “L’espifiaràs. Et confiscaré el telèfon. Seurem a
parlar-ne. Tornarem a començar. Tu i jo aprendrem sense parar. Estic de
part teva. Estem junts en aquesta aventura”.
