NI-NI's CATALANS... CADA VEGADA N'HI HA MÉS!

DIARI ARA.CAT

Malauradament cada vegada hi ha més persones sense feina. i en el món del jovent, es junten els que no treballen i els que no estudien... una combinació letal!

EDUCACIÓ

La taxa de 'ni-ni' catalans ha crescut un 75% en 5 anys

Els analistes alerten que el fenomen s'està cronificant, amb la pèrdua de potencial humà que això suposa

SÒNIA SÁNCHEZ 

Barcelona | Actualitzada el 05/07/2013 00:00

AL CAPDAVANT D'EUROPA Catalunya és el tercer país d'Europa amb més ni-ni, només per darrere de Bulgària i Itàlia i per davant de Grècia i de la mitjana de l'estat espanyol. Fins a 132.917 joves d'entre 18 i 24 anys ni estudien ni treballen a Catalunya. GETTY

Catalunya és el tercer país de la Unió Europea amb una taxa més alta de joves que ni estudien ni treballen (un 21% de la població d'entre 15 i 24 anys), només per darrere de Bulgària i Itàlia, i per davant fins i tot de Grècia i de la mitjana de l'estat espanyol, que està al 18,8%. La mitjana europea és del 13,2%.

L'analista Miquel Àngel Alegre, autor d'un estudi sobre el fenomen ni-niper a l'Institut Català d'Avaluació de les Polítiques Públiques (Ivàlua), admet que les elevades taxes a Catalunya i a l'estat espanyol "s'expliquen en bona mesura" per la bombolla immobiliària -que en esclatar va deixar al carrer tots els joves que havien abandonat els estudis prematurament per treballar en la construcció-, "però també hi intervenen problemes atribuïbles al sistema educatiu, que no aconsegueix retenir aquests joves". Això i la crisi, que ha disparat l'atur juvenil més enllà del 50%, han incrementat enormement la taxa de ni-nia casa nostra, que ha crescut un 75% des del 2007. Del 14,5% de jovesni-ni que hi havia aquell any s'ha passat al 25,4%, si es calcula la taxa entre la població de 18 a 24 anys: 132.917 catalans d'aquesta edat són ni-ni . "Abans dels 18 anys les situacions són més volàtils, però a partir dels 18 qui està en aquesta situació és que realment és ni-ni ", argumenta Alegre, que remarca que, tot i així, les dades -extretes de l'Enquesta de Població Activa (EPA)- sempre són "aproximades" perquè el fenomen és complex.

La majoria no té estudis

Tot i que la crisi ha introduït els joves amb estudis universitaris al fenomen ni-ni , la majoria d'aquests joves -68% dels ni-ni - no tenen estudis postobligatoris i, fins i tot, alguns no tenen el graduat d'ESO. Es tracta del que els analistes d'Ivàlua defineixen com a ni-ni vulnerable, ja que a més de no estudiar ni treballar han deixat els estudis massa aviat. 90.011 catalans, un 17,2% dels joves de 18 a 24 anys, estan en aquesta situació, quan fa cinc anys eren el 9,3%.

Amb tot, la crisi ha aconseguit retenir més joves a les aules. La taxa d'abandonament escolar prematur (joves que no continuen estudiant després de l'ESO o que ho deixen abans) ha passat del 32% l'any 2008 al 24% l'últim curs. Això ha fet, segons Alegre, que "la taxa de ni-nis'estabilitzi en els últims tres anys", però tot i així "es manté encara en xifres molt altes i això indica que hi ha algun problema estructural al mercat laboral" català i estatal.

La taxa que més ha crescut, fins a multiplicar-se per 9, és la dels ni-ni de vulnerabilitat severa, que són els que, a més d'haver abandonat aviat els estudis, estan a l'atur o inactius des de fa molt temps (més del 25% del temps transcorregut des que van deixar d'estudiar). En concret, són 47.721 joves: el 9,1% dels catalans de 18 a 24 anys, quan el 2007 eren l'1,2%.

L'analista d'Ivàlua adverteix que els ni-ni s'exposen a "efectes scarringde llarga durada". Això vol dir que el perjudici d'haver estat ni-ni "els marcarà tota la joventut i serà una motxilla que els costarà de treure's" al llarg de la vida, apunta. De fet, l'estudi coordinat per Alegre conclou que en molts d'ells la situació com a ni-ni "tendeix a cronificar-se i a generar efectes nocius, tant individuals com col·lectius, a mitjà i llarg termini". I és que "el fenomen ni-ni representa una pèrdua de potencial humà i capacitat productiva que compromet el creixement econòmic i la sostenibilitat de l'estat del benestar", diu l'estudi.

Una cronificació que afecta especialment els ni-ni vulnerables, perquè la falta d'estudis, que sovint va acompanyada d'una situació socioeconòmica desfavorable en l'entorn familiar i un nivell baix d'estudis dels pares, "fa que els sigui molt més difícil sortir d'aquesta situació". De fet, els fills de pares sense estudis postobligatoris tenen més risc de caure en el fenomen, com demostren les dades estatals. Entre els fills de pares sense estudis postobligatoris hi ha un 13,8% de ni-ni , mentre que entre els fills amb almenys un progenitor amb estudis postobligatoris la taxa baixa al 3,6%.

En contra de la imatge estesa dels ni-ni com a joves sense cap interès per sortir d'aquesta situació, les dades indiquen que, del total de ni-nicatalans, el 68% són aturats, és a dir, que consten com a sol·licitants de feina, davant d'un 31,7% d'inactius. Tot i així, Alegre remarca que "inactiu tampoc no vol dir desmotivat ni estar tot el dia al sofà".

Programes que no funcionen

Per a tots aquests joves, les administracions públiques, també la catalana, porten a terme programes anomenats de segona oportunitat . Ivàlua ha avaluat específicament dos dels impulsats pel Govern: Suma't i Noves Cases per a Nous Oficis (NCNO). La conclusió que n'extreuen és que "per als joves d'entre 16 i 19 anys els programes d'inserció laboral no són efectius i cal centrar-se en la tornada als estudis", diu Alegre. Només per als majors de 22 anys s'aconsegueix alguna reinserció. El pla NCNO, diu l'estudi, "té impactes laborals negatius o nuls sobre tots els que l'inicien, que són encara més desfavorables entre els que l'acaben". El programa aquest any ja no s'ha renovat, abans i tot de conèixer els resultats d'aquest estudi.

la gallina dels ous d'or

Comencen a tenir por de perdre la gallina dels ous d'or. Veuen que anem de debó amb voler la independència i que n'estem fins els nassos de pagar i rebre patades a canvi. Això va bé.


Diari ara.cat FINANCES PÚBLIQUES

Montoro canvia d'estratègia amb Catalunya

El ministre d'Hisenda creu ara que un gran ajust de la Generalitat aprofundiria la recessió a tot Espanya

JOAN FAUS

Madrid | Actualitzada el 24/03/2013 00:00

DISCURS MÉS CONCILIADOR. El ministre Montoro ha arribat a la conclusió que castigar econòmicament Catalunya és castigar Espanya. JUANJO MARTIN /EFE

"Catalunya és el 20% de l'economia espanyola; si fa un ajust molt gran això repercuteix en el conjunt d'Espanya". La frase pronunciada aquesta setmana per un alt funcionari del ministeri d'Hisenda sintetitza perfectament el canvi de discurs del departament que dirigeix Cristóbal Montoro a favor d'una relaxació de l'aposta per l'austeritat a ultrança.
Després que fa tres setmanes anunciés la xifra de dèficit públic del 2012, Montoro ha anat advocant per no adoptar noves mesures que "aguditzin" la recessió econòmica. El ministre considera que després de la reducció significativa del dèficit l'any passat -va disminuir en 2,2 punts del PIB (1,6 de les comunitats autònomes)- fins al 6,7% del PIB (si s'exclou l'impacte de les ajudes a la banca), Espanya ja ha recuperat credibilitat exterior i, per tant, es pot permetre aixecar una mica el peu de l'accelerador. "Els mercats volen veure també que pots créixer", comenten a Hisenda.
Dèficits asimètrics
Un viratge de discurs i d'estratègia que en clau espanyola es tradueix a descartar nous ajustos i pujades d'impostos -més enllà dels aprovats l'any passat i que continuen en vigor-, i que en el vessant autonòmic suposarà establir objectius de dèficits asimètrics segons les comunitats. Els detalls d'aquest repartiment no es coneixeran fins al maig, un cop la Comissió Europea hagi donat més temps a Espanya per abaixar els seus números vermells per sota del 3% del PIB. Una flexibilització que, com va avançar l'ARA el 31 de gener, Hisenda compartirà amb les autonomies.
Però no amb totes. En el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) de dijous, Montoro va apostar perquè les onze comunitats que van rebaixar el 2012 el seu dèficit per sota de la meta de l'1,5% no tinguin un objectiu superior al seu dèficit de l'any passat, mentre que alguns dels sis territoris que no van fer prou els deures tinguin límits més alts que la resta. Segons els compromisos actuals, Espanya ha de rebaixar el 2013 el seu saldo negatiu fins al 4,5% del PIB (un 0,7% per a les autonomies). Per exemple, amb un nou objectiu del 5,7% -que és el que espera la Moncloa- s'establiria un nou límit per a les comunitats, que fos, posem per cas, de l'1,2%. La mitjana del dèficit autonòmic s'hauria de situar a finals d'any en aquell límit, però per primer cop els territoris tindrien metes individuals. És a dir, per exemple, Extremadura difícilment tindria un objectiu superior al 0,69% de dèficit que va registrar el 2012, el més baix de totes les comunitats. Mentre que a l'altre extrem, el País Valencià -amb el més alt del 2012 (3,45%)- tindria una meta per sobre de la hipotètica mitjana autonòmica de l'1,2%. El mateix passaria amb Catalunya, que va tancar l'any passat amb un dèficit de l'1,96% i que en el CPFF va demanar que l'objectiu suposi un terç del límit de tot Espanya, tenint en compte el pes de la despesa regional.
¿I què justifica aquest tracte diferenciat que ha enfurismat les comunitats complidores? Montoro al·lega que s'ha de traslladar a Espanya la filosofia europea que advoca per graduar l'ajust als territoris que han demostrat el seu compromís amb la reducció del dèficit i que tenen un pes important sobre l'economia i dificultats d'accés als mercats. Tres requisits que compleix Catalunya, que és la que més va retallar en termes nominals el 2012.
"Si les comunitats més grans pateixen, òbviament afecta la globalitat. És coherent buscar un equilibri entre ajust i creixement per no enfonsar l'economia", afirma Núria Álvarez, analista de Renta 4. Precisament, Castella-la Manxa, la comunitat que més va abaixar el seu dèficit el 2012, és la que va patir una caiguda més gran del seu PIB (-3%).
En canvi, Daniel Pingarrón, d'IG Markets, hi veu una raó "més política que tècnica", per acostar posicions entre la Moncloa i la Generalitat en ple debat sobiranista, cosa que Hisenda no nega: "Cal tenir mà esquerra, hi ha temes polítics de fons", comentava el mateix alt funcionari del ministeri.

Millorar l'educació per millorar la societat

EDUCACIÓ A FINLÀNDIA

S'ha parlat i es parla molt de com a Finlàndia s'assoleixen uns nivells excel.lents en Educació. Que són capdavanters en competències lectores, matemàtiques i científiques...

La clau: "Els infants són el tresor d'una nació. Són els bons a 20 anys" "Ser mestre és un honor" Cal cuidar-los, ajudar-los a créixer.

Una societat implicada en el creixement dels seus infants, un Estat conscienciat amb educació, cultura, família, mitjans per poder conciliar vida laboral i familiar, xarxa de bibilioteques, un 6% del PIB ( en front del nostre 3,9%) destinat a educació, un control desde Benestar social i salut per comprovar el benestar dels infants i les famílies, valorar les llengües com un tresor , com un bé que cal cuidar i aprendre, promoure la lectura, fins i tot subtitulant els programes de TV, unaescola amb servei d'orientació pedagògica, logopedes, psicòlegs, metges i dentistes!,  una exigència fortíssima al cos de mestres, la la seva formació inicial, contínua, un equip directiu excel.lent...

En aquest programa de TV3 ho deixen molt clar. Com, per què?

SINGULARS: millorar l'educació per millorar la societat

Una explicació clara i entenedora de per què a Catalunya estem fotuts - fotudes econòmicament i que cal marxar el més aviat possible de l'Espanya corrupta, malgastadora i anticatalana.

 

Almenys, independència fiscal

Publicat al diari ARA.CAT, el 19 de maig de 2012

 

NÚRIA BOSCH

| Actualitzada el 19/05/2012 00:00

Almenys, independència fiscal

El govern de Catalunya ha fet la tercera retallada en la despesa des que és al poder. La primera es va fer el 2011. De fet, un dels objectius principals d'aquest govern des que va assolir el poder ha estat reduir el dèficit pressupostari de la Generalitat. S'ha passat del 4,28% del PIB del 2010 al 3,72% del 2011. Aquest últim seria inferior, del 3,29%, si el govern central hagués pagat els 759 milions de la disposició addicional tercera que deu a la Generalitat. Per al 2012 Madrid torna a centrifugar el dèficit cap a les autonomies i els imposa un objectiu força baix, de l'1,5% del PIB. Per tant, el Govern es va veure obligat a fer una segona retallada en el pressupost d'enguany. No obstant, la delicada situació econòmica i financera d'Espanya ha portat el govern central a obligar les autonomies a fer encara un altre esforç de retallada en la despesa. Els plans de l'ajust -llevat del cas d'Astúries- es van aprovar dijous.
El govern de Catalunya és un alumne aplicat de les polítiques que imposa la UE i que, en última instància, exigeixen els mercats. Vol presentar-se com un govern responsable, que no segueix les polítiques de poca austeritat que han portat els països del sud d'Europa. Aquesta no és una política populista, sinó que té uns costos alts per la insatisfacció que crea sobre els ciutadans. Ara bé, més que aquest cost polític, al Govern li deuen pesar principalment dues qüestions.
La primera és que la Generalitat ha de fer uns ajustos en la seva despesa que no es corresponen amb el nivell d'impostos que paguem els catalans. Catalunya és un territori ric dins d'Espanya i, fins i tot, de la mateixa UE. Se situa un 21% sobre la mitjana del PIB per càpita de la UE en termes de poder de paritat de compra. Conseqüència d'això és que Catalunya genera un volum important d'ingressos impositius, però el sistema de finançament actual de la Generalitat no permet que se'n beneficiï degudament, sinó que aquests impostos pagats pels catalans van cap a altres autonomies i, per tant, els catalans es veuen sotmesos a uns sacrificis que en altres circumstàncies serien menys.
La segona qüestió que ha de pesar al govern de Catalunya és que estem navegant dins d'un vaixell que és diu Espanya. I aquest vaixell és evident que té un capità que no l'està portant a bon port. El govern estatal no genera confiança. Sembla que cada divendres en el consell de ministres es tregui de la màniga una mesura per veure si hi ha sort i s'aconsegueix un efecte positiu sobre els mercats. És un govern que fa recaure l'esforç per l'ajust bàsicament sobre les autonomies i els governs locals, sabent que molts no podran complir l'objectiu de dèficit fixat. D'aquesta manera es complirà el seu principal missatge, que la culpa de l'excés del dèficit públic el tenen els governs subcentrals, cosa que justifica poder intervenir les autonomies i recentralitzar. El pitjor de tot és que aquest missatge ja ha començat a calar a la UE i als mateixos mercats, i no sabem si aquest vaixell s'enfonsarà.
¿Podem imaginar quina seria la situació econòmica catalana si no naveguéssim dins d'aquest vaixell que es diu Espanya? Quina seria la situació econòmica si tinguéssim el nostre propi vaixell? Segurament tindríem problemes, perquè navegaríem dins d'aquest mar que es diu Europa, i estaríem sotmesos als problemes associats a l'euro com la resta de països de la UE, però crec que a aquestes altures ningú pot argumentar amb seriositat econòmica que estaríem pitjor.
Deixar el vaixell Espanya no és una tasca senzilla. No es pot fer d'avui per demà. Necessitem que una gran majoria de catalans ho vulguin. L'única solució a curt termini és que Catalunya s'independitzi d'Espanya fiscalment, cosa que té una majoria a favor. Això és el que denominem pacte fiscal, que implica tenir una Hisenda pròpia, com tenen els bascos i navarresos. Els impostos que paguem els catalans han de quedar-se a Catalunya, encara que una part es traspassin a l'Estat per contribuir a les seves despeses generals i a altres autonomies per motius de solidaritat. Tenir aquesta Hisenda pròpia és el que a curt termini pot salvar Catalunya.
Seria molt important que totes les forces polítiques catalanistes se sumessin a la demanda del pacte fiscal, però aquest objectiu no ha d'aigualir-lo. Alguns diuen que hauríem de plantejar una demanda que fos factible, en el sentit que el govern central la pogués assumir, i que se situés dins de la Lofca. Però això voldria dir no canviar res. Voldria dir uns quants milions més sobre el paper per a Catalunya, i donada la falta de lleialtat institucional del govern central es demostra que aquests acords al final resulten paper mullat.
Anar cap a aquesta Hisenda pròpia implica un camí ple d'obstacles. Primer per la negativa que s'espera del govern central, i segon perquè es farà una campanya per fer por als ciutadans advertint-los de possibles conseqüències negatives d'aquesta Hisenda pròpia. Per això és molt important fer una campanya per explicar als ciutadans amb claredat quins són els números, per explicar que cada dia cada català paga sis euros al govern central a fons perdut, i per desmentir els arguments que els contraris utilitzaran. En definitiva, davant la incertesa econòmica actual, els catalans almenys hem de poder aconseguir la independència fiscal.

Núria Bosch

Un correu que m'ha arribat... m'he quedat gelada!!

CARTA DE UN EMPLEADO PÚBLICO A SU BANCO:

Muy señores míos:

Por la presente lamento comunicarles que he decidido pagar un 5% menos en el recibo mensual de la hipoteca que tengo con su banco. Ha sido una decisión difícil pero me es imprescindible recortar gastos para salvar mi economía particular y reducir mi déficit.

En situaciones como ésta es cuando todos debemos arrimar el hombro por lo que les pido comprensión y solidaridad.

Al fin y al cabo yo, como el resto de ciudadanos, colaboré en su día en la inyección de liquidez que recibieron ustedes para salvar el sistema financiero.

En realidad me he visto forzado a tomar esta decisión porque mis padres, al ver el saldo de mi cuenta corriente, temen verse en la obligación de dejarme dinero y ustedes, como banqueros que son, saben mejor que nadie que no tiene sentido poner capital si no es para conseguir pingües beneficios.

Me he informado y sé que es lícito tomar este tipo de decisiones de forma unilateral y sin previa negociación (Hay precedentes, ver declaraciones del Presidente del Gobierno en el parlamento el pasado 12 de mayo).

Aprovecho la ocasión para comunicarles que ya dispongo de suficientes sartenes y no necesito que me regalen ninguna más.

Atentamente,

Un funcionario hipotecado.

Carta als Reis Pedagogs

Un article de "El Periòdico" per reflexionar-hi...

És del 5 de gener de 2010

Carta als reis pedagogs

1. • Ha passat l’època de donar al nen tot el que demani; ara se li ha de demanar tot el que pugui donar
   

LEONARD BEARD

FABRICIO CAIVANO

S’anuncia un pacte sobre l’educació després de 40 anys de reformes educatives i de decennis de renovacions pedagògiques frustrades per les inèrcies polítiques. Els diagnòstics del sistema no són bons. Hem arribat fins al finis terrae d’un capitalisme salvatge amb la seva insana epidèmia del tenir més per ser més i les bombolles de mediocritat i anèmia moral. I ara ballem el narcòtic vals de la prosperitat il·limitada a només una onada del naufragi total; i l’ordre d’enrere a tota màquina consisteix a «canviar el model productiu». Seria d’agrair que expliquessin què volen dir amb aquesta expressió, en què canviarà la vida quotidiana i qui pagarà els plats trencats. Com l’alcalde de Villar del Río, aquell poble que esperava el miracle de Míster Marshall, ens deuen una explicació i l’explicació que ens deuen ens l’hauran de donar. El temps s’esgota i la paciència és una virtut que s’erosiona amb la fam.

Però aquesta conjuntura de crisi sistèmica és una gran oportunitat per a l’educació. També ha explotat la bombolla formativa i s’ha de canviar el model tradicional d’ensenyament transmissiu. No s’espantin: els canvis són tan de fons que gairebé ni s’han de notar en les formes. Primer avís: l’educació continua sent un dret, però el seu exercici ara va carregat de deures nous. El més urgent, i el més antic, és el d’esforçar-se cadascú a impulsar en el seu àmbit d’acció educadora un canvi d’hàbits i de mentalitat pedagògica. És el final de la llarga era de la concepció bancària(l’expressió és de Paulo Freire) d’una escola que concentra, empaqueta i transmet, gradualment i universalment, continguts, concedeix hipoteques cognitives, expedeix certificacions acadèmiques i, al final, col·loca tot fill en la feina que li correspon per a tota la vida. Aquest conte s’ha acabat malament: temporalitat, precarietat i un malbaratament de valor afegit generacional insostenible. La joventut, manipulada en els seus desitjos per un lent rentat de cervell, digereix malament l’ablació escolar de la seva impetuosa curiositat i el desig de saber; i no sol invertir-los malament: s’atreveix a saber, pensa i passa de la papilla made in Google.

Augusto Monterroso deia que a les biblioteques pobres només hi ha llibres bons. A les bones escoles només hi hauria d’haver bons mestres i múltiples coses divertidament serioses a fer amb els altres. El mestre, el primer i el millor ciutadà, punt ineludible i costós. Caldrà encertar-la a l’hora d’elogiar la saviesa profunda d’allò que es pren per inútil a curt termini; seleccionar continguts sàviament i, sense funcionalismes mercantils miops ni corporativismes minifundistes; tornar a les poques, quatre o cinc com a màxim, competències bàsiques; i barrejar-les joiosament amb les mil i una habilitats digitals i àgores virtuals per a les quals la nostra infància està predisposada gairebé genèticament. I confiar en les bones iniciatives de tanta gent honrada castrada per una burocràcia premoderna. Per començar: formació del professorat, autonomia dels centres, responsabilitat social i avaluació pública de resultats.

El futur va començar fa 2.010 anys. És hora d’alçar la vista de la sordidesa del dia a dia i de mirar cap endavant amb esforç i sota l’exigència autoritzada dels millors mestres, siguin mestres morts –clàssics que ens parlen amb la seva paraula intemporal– o docents vius, mestres artesans que, com exigeix Richard Sennet, estiguin forjats de professionalitat i compromís. Conciliació laboral i de responsabilitats educatives: famílies sense temps que malcrien els seus fills i exigeixen al docent que els els fabriqui a la mesura de les seves frustracions; final dels absents del voler i dels funcionaris del saber. Ha passat l’època de donar al nen tot el que demani; ara se li ha de demanar tot el que pugui donar. I això és molt més del que suposem, sempre que alimentem els seus talents i predisposicions amb la fertilitat inesgotable de les velles tecnologies del saber: la conversa, el pensament i la compassió. Saber mirar, escoltar, parlar i escriure; saber discriminar, raonar, dissentir i assentir; fer seu el dolor i el plaer dels altres. Afegim-hi una cosa més en aquesta ingènua carta als reis: el ciutadà d’esperit crític. Entre tots l’hem matat i ell solet s’ha mort: consumisme, publicitat, hipoteques de temps i atordiments mediàtics.

Que moralista i antic sona tot això, ¿oi? I, no obstant, quina poderosa càrrega de futur comporta, precisament perquè mira cap enrere amb reconeixement i cap endavant sense ira. Posar rumb a un sistema educatiu lent i flexible, generós i exigent amb cadascú, capaç de fer de cada escola el centre del món, i del seu temps, la mesura exacta de la maduració íntegra de cada subjecte. Aquesta és la característica substantiva del que és públic: que, sent de tots, cadascú s’ho fa seu, ho sent com a propi i ho defensa pel que té de comú. El que és públic és global a escala reduïda, i viceversa. Els reis pedagogs vénen ben carregats; a veure què fem ara els ciutadans del regne.

* Periodista.