EDUCACIÓ A FINLÀNDIA
SINGULARS: millorar l'educació per millorar la societat
Totes? algunes... de les meves dèries i que potser poden agradar a la resta de la Humanitat.
Segons Irene Rigau, nova consellera d’Ensenyament, “Si garanteixen l’èxit escolar, són constitucionals i estatutàries, no veig perquè no s’han de concertar”. És una antiga font de conflicte entre PSC i ICV en la darrera legislatura. De fet, va ser el motiu pel qual els ecosocialistes van quedar-se al marge del govern i van votar no a la LEC. Sobre les causes que expliquen el fracàs escolar i, en concret, els mals resultats dels nois respecte les noies, Rigau ha citat el consum de drogues. “Hem de debatre l’impacte del porro en el rendiment escolar”, ha afegit.
La consellera d’Ensenyament, en l’entrevista a El món a RAC1 també ha parlat de la setmana blanca, la sisena hora, la immersió lingüística i l’ús de portàtils a les aules:
- “L’endemà de reis volem que mantingui el caràcter festiu.”
- “El començament de curs, [...] el dia 7 [de setembre] és una bona data.”
- “La setmana blanca, en certa manera, hauríem de veure si és convenient en funció del rendiment escolar. Tenim els alumnes tan cansats que necessiten una pausa o els hem de cansar una mica més?”
- “Hem quedat entrebancats en la qüestió organitzativa.”
- “Com que aquesta va ser una idea que va entrar com el clau per la cabota, [...] es va haver de compensar la imposició [...] en dir ‘ja la pagarem’. [...] Obligats a gestionar l’austeritat, té sentit que ho haguem de pagar?”
- “Ens hem de gastar un milió d’euros [...] per ajudar parcialment a pagar aquesta setmana blanca quan no s’han establert uns criteris previs?”
- “A partir d’ara ens ho haurem de mirar tot amb lupa.”
- “Aquesta setmana ho tancarem, procurarem deixar-ho tancat perquè [la setmana blanca] no és el tema del sistema.”
- Sobre la sentència del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística: “Podem complir la llei i la complirem. La Llei d’Educació consagra que el català és la llengua vehicular i la immersió és una metodologia a fer servir quan els entorns lingüístics ho recomanen.”
- “Ens hem trobat una posició favorable a unes queixes de tres famílies [...] que qüestionaven si la proporció d’hores de català i castellà era adequada en el seu centre.”
- “La sentència del Suprem demostra que vol anar més enllà del que li pertocava anar.”
- “El nivell de la llengua ha de millorar aquí i a Burgos.”
- “Hi ha una qüestió molt perillosa: donar per fet que això [la immersió] pot canviar.”
- “Tindrem problemes [judicials], però els superarem.”
- “[La Llei d'Immersió Lingüística] no perilla.”
- “L’Estatut deixa clar que no es poden separar per raó de llengua els infants.”
- “Evident [la sentència del Tribunal Suprem era una sentència política].”
- “Sé que la batalla és als tribunals, sé que és una qüestió política, però hem de procurar donar missatges com el del professor Lecua. El fan president de la RAE i avala la immersió.”
- “La normativa s’ha de respectar, lògicament, però [...] no ha d’envair les competències.”
- “[Als alumnes], no els podem separar per aules ni per centres [per qüestió de llengua]. Si ho fas per aules, al pati juguen uns contra d’altres. Si ho fas per centres, no et vull dir com va la preinscripció, oi?”
- Sobre la setmana blanca: “Crec que hem de mirar quin és el problema que tenim a les famílies i en la societat amb els seus horaris. Fent-ho pagar tot a l’escola [...] ens equivocaríem.”
- “[Amb els ordinadors a les escoles], hi ha centres que els ha anat molt bé i centres que no. [...] Els centres que han començat [amb els ordinadors], hem de mirar quins problemes han tingut, i reforçar-los. I els altres, fer-ho amb més calma i amb progressivitat.”
- Sobre el canvi de nom a la Conselleria: “[El missatge és:] no ens delegueu a l’escola, l’educació dels vostres fills. Compartim-la, corresponsabilitzem-nos.”
- “Reforçar l’autoritat dels mestres a les escoles és reforçar l’autoritat de l’adult.”
- “Per anar a la disco et vesteixes igual que per anar a l’institut i per a anar a l’institut et vesteixes igual que per anar a la disco. Això no lliga.”
- Sobre les oposicions a secundària: “Ens haurem de sotmetre a les restriccions que, en el camp de la funció pública, quedin marcades en els pressupostos generals de l’estat.”
- “És possible que [la quantitat de places] vingui rebaixada la previsió [de secundària] perquè estarem afectats per les línies de previsió de l’estat.”
- Sobre eliminar la sisena hora: “N’estudiarem l’efectivitat i, en tot cas, l’eliminarem. Perquè no és una hora lectiva i perquè cal saber si la gran despesa que ha comportat s’ha traduït en millores reals.”
- “Si de la sisena hora se’n deriva que, un nen de primer ha de tenir de quatre a set mestres per setmana per complir les expectatives horàries, segurament, s’ha de canviar.”
- “El mandat que he rebut d’Artur Mas és procurar que amb dues legislatures poguem rebaixar a la meitat el fracàs escolar.”
- Sobre la concertació de les escoles que separin nens i nenes: “Si garanteix l’èxit escolar, és estatutari i constitucional, no veig per què no s’ha de concertar.”
- “El debat que tenim i que hem d’analitzar és per què a casa nostra els nois tenen un fracàs superior a les noies? No [tinc resposta]. Per això, el que faig és, arribar, i encarregar un estudi sobre això.”
- “Hi ha un altre element molt important que haurem de debatre, que és l’impacte del porro en el rendiment [escolar]. [...] L’aprenentatge és una funció neurològica.”
- “Vostè creu que no afecta en el rendiment dels joves que al cap de setmana beguin litres de cervesa? Si el cos és un!”
Vaig ser mestre d’escola abans que se’n digués professors d’EGB i comencessin les reformes progressistes de l’ensenyament. El punter, el guix i alguna diapositiva van ser les úniques tecnologies en què vaig recolzar la meva activitat docent durant anys. Amb poca cosa més, vaig ensenyar a llegir i a escriure unes quantes desenes de xavals que, segons m’expliquen, encara recorden aquelles habilitats. En aquella escola, és clar, ens dedicàvem modestament a aquestes pràctiques elementals sense preocupar-nos de l’educació de la ciutadania –que els alumnes solien portar de casa–, del correcte ús del condó –que aprenien amb mètodes empírics homologats per les generacions anteriors–, ni de la metafísica religiosa, que, sense demanar permís a ningú, els reservàvem per a l’horari extraescolar. Tendeixo a pensar que va ser la meva etapa professional més gratificant. Però, és clar, a partir d’una certa edat i també d’un cert nivell de desencant biogràfic, la melancolia s’imposa sobre altres sentiments. En qualsevol cas, no sé si aquella escola ha mort, com ja assegurava llavors Everett Reimer, o si té alguna possibilitat de subsistència entre cables, xips i satèl·lits geoestacionaris.
Els resultats escolars actuals indiquen que la vella institució escolar fa més aigües que el Titanic. Davant d’aquest oceànic enfonsament, els polítics professionals no tenen cap altra ocurrència que promoure l’enèsima reforma legislativa sobre el tema, a diferència de França, per exemple, on el sistema educatiu s’assenta sobre objectius pedagògics i mètodes contrastats i inqüestionats Govern rere Govern. La necessitat hispànica de canvis permanents arriba fins a la mateixa universitat, on sense avís previ se’ns ha colat el discurs de la renovació pedagògica que ja vam patir a les escoles els que vam ser abans mestres que professors. Crec que la reforma inacabable en què naveguem sense rumb parteix d’un error de diagnòstic previ. Em refereixo, simplement, a l’establiment d’un estricte catàleg de les tasques que s’han d’encomanar als centres educatius i als seus professionals i quines han d’escometre altres
–velles o noves– institucions socials. Al mateix temps, per descomptat, que s’estableixen les imprescindibles sinergies entre elles en un món interdependent la màxima expressió i metàfora del qual és internet. Les famílies dels nois tampoc són les mateixes i els agents de la socialització extraescolar i extrafamiliar
–des del carrer fins al club esportiu o el grup escorta– no poden substituir els dèficits comunitaris que s’observen a les societats postmodernes i líquides. Li dono la raó a Ulrich Beck quan afirma que la institució escolar, entesa com fins ara, és una estació fantasma per on ja no para el tren.
La proposta d’un pacte transversal per l’educació és una solució recurrent. El ministre Ángel Gabilondo ha llançat una última croada en aquest sentit. S’acosten, doncs, més canvis normatius i organitzatius. Per una vegada, convindria treure’ns les ulleres dels (pre)judicis i establir un diagnòstic compartit sobre què entenem per escola, ensenyament i educació al segle XXI. Fa molt, per exemple, que sabem que els efectes pedagògics s’acceleren quan el mitjà social confirma i reforça l’activitat escolar. És el que Wallace Lambert va anomenar mitjà additiu. I al revés. Quan els valors públics contradiuen les polítiques escolars, aquestes només serveixen per perdre el temps i els recursos emprats. Seria desitjable que el legislador no ho oblidés encara que fos per desculpabilitzar l’esforçat exèrcit de professionals que sucumbeixen avui en les aigües tempestuoses de les aules. La pel·lícula Ça commence aujourd’hui, de Bertrand Tavernier, narra, precisament, el fracàs de l’escola pública –¡francesa!– com a únic element de l’educació i cohesió social en el món actual, tan fragmentat, complex i inestable. Certament, a Espanya com a França, l’escola del segle XXI ja no és l’escut de la República a què es referia Manuel Azaña. Els canvis estructurals de les últimes dècades l’han deixat en gran mesura fora de joc pel que fa al seu potencial educatiu i socialitzador. No ens enganyem amb discursos de bona voluntat. L’escola avui és una institució subsidiària respecte d’altres de molt més determinants, com el mercat, les corporacions empresarials o els fluxos digitals, que actuen sobre la ciutadania per terra, mar i aire. Deixem, doncs, d’utilitzar la vella institució com a antídot d’una societat que no li dedica els recursos –materials i de capital humà– que necessitaria per reinventar-se en el nou context econòmic, tecnològic i sociocultural.
Deixem també de sobrecarregar els seus professionals amb exigències tan diverses com les que assenyalàvem més amunt. No es tracta només de repensar l’escola, sinó de trencar la falsa dicotomia entre escola i entorn. El debat exigeix més complexitat en l’anàlisi que el fet de treure una setmana de més o de menys al calendari oficial. L’èxit de l’escola, com les altres institucions socials, depèn, en realitat, de l’«arrelament al medi» del qual ens parlava en la nostra joventut l’enyoradaMarta Mata. De l’adaptació al medi, deia, no a les versions idealistes de la societat, d’una certa pedagogia bleda i, finalment, d’un país més imaginat que viscut.
* Periodista.