Desencís

Una sèrie de problemes familiars, directament relacionats amb l'adolescència, m'estan fent reflexionar aquestes darreres setmanes.

A les mares i pares ens fa pànic pensar que algun dia les nostres dolces criatures esdevindran adolescents. Que aniran a l'institut i potser estaran en contacte amb les drogues.

I tenim raons de pes.

• Canvis en la manera d'aprendre, d'ensenyar, d'estudiar...i una difíccil adaptació a aquests canvis: -professors i professores! a primer d'ESO esteu treballant encara amb petits!!!! No els feu créixer tan ràpid, si us plau....
• Canvis en el centre: menys vigilància en els patis, però més banys tancats. Més llibertat però menys sistemes físics de control, la tanca no es pot pujar ni vigilar en la seva totalitat. Si un alumne s'escapa, la responsabilitat és dels pares i de l'infant. Mai del centre. Comunicats de disciplina per qulsevol cosa! Mare meva, si jo fes fora qui s'aixeca a classe... aniria de colònies amb el meu cotxe! Els alumnes conductuals, catalanets, de família estructurada no existeixen.
  

• El grup classe, que més o menys coneixiem, varia. I entren en acció altres elements: repetidors i repetidores experts en l'art de saltar-se les normes, canalla canalles, que trafiquen, profes desmotivats que volien ser filòlegs o científics i es guanyen les garrofes fent de mainaderes (o de pastors de cabres, o de policies antiavalots, tot això és fer de mestre...), noies viatjades, que han patit sitacions familiars desfavorables i ho comparteixen amb les companyes de taula.

• L'atracció pel"costat fosc", juntament amb el fet de dur la contrària als pares, els porta al desig de"ser dolents", provar amb el tabac, la cànnabis, els tripis...

• Baixar la guàrdia com a mares i pares. Tot anava tan bé! Ara caldrà agafar el toro per les banyes i tornar a "lluitar" per tornar les coses al seu lloc.

• Nens i nenes que passen drogues als companys, que els en vénen, nens i nenes amb nom i cognoms. No aquell adult anònim que dóna caramels a la sortida de l'escola en la nostra infantesa...

I entra en joc la violència física, per part de les dues parts, i els cossos de seguretat (policia local, mossos...). Mal rotllo. I entren en escena els Serveis Socials.

I ja que han entrat a la quotidianeïtat de la vida, se'ls demana ajut. I de vegades funciona. I localitzen la nostra estimada criatura, ara dormint en altres llits, ara caminant pels carrers a altes hores de la nit... Gràcies!!!!!

Però altres vegades les lleis els frenen: tenir cànnabis per consum propi és legal. Tinguis 45 anys o 13. No es pot"perseguir" o vigilar un menor per tràfic si no es tenen proves físiques (converses telefòniques o facebooks no ho són). I com a mare, no pots fer res per aturar a un petit traficant. La nostra criatura ens pot denunciar per una cleca al cul, però millor que nosaltres no ho fem fer queixalades o patades... és el pa de cada dia. Si se'ns escapoleix sovint, al final els esbroncats som els pares i mares, anem a buscar ajut i rebem una bronca per part dels Mossos, per no vigilar els nostres cadells (però tancar-los amb clau, lligar-los al radiador o implantar un xip és prohibit). Si s'escapen de l'escola, la Policia local només els recollirà si els veu.... no els aniran a buscar (segons quin poli toqui) tot i ser feina seva la detecció i control dels absentistes.

I aquí rau el meu desencís. La meva sensació d'impotència. La sensació de ser imbècil, de no saber fer les coses, de no saber controlar la meva filla, de no trobar la resposta que necessito, de no poder o voler actuar amb contundència per no ferir-me ni ferir-la. La por en criar una ni-ni. Un desencís que em treu energies, alegria i em frena per moltes tasques quotidianes. Una por a l'escapoliment, a la fugida de la meva filla. Una por a no trobar un ajut real, no només retrets per part dels familiars o dels Mossos. Em trobo, sovint, lligada de mans. I això fa mal al cor.

Els nostres menors tenen moooooolts drets. Massa. I poques obligacions. I poques o cap responsabilitat davant d'actes il.legals.