CIBER-ASSETJAMENT i MORT A CANADÀ

AMB 15 ANYS

El vídeo d'una noia que es va suïcidar després de ser assetjada commociona internet

Amanda Todd relata la seva història després de ser víctima d'un pederasta i dels seus companys d'institut

Dijous, 18 d'octubre del 2012 - 11:40h.

AGÈNCIES / Vancouver

El suïcidi d'una noia canadenca que durant anys va ser assetjada a l'escola i a través d'internet ha commocionat la xarxa mentre el Parlament del seu país debat prendre mesures legislatives que protegeixin els menors.

Amanda Todd relata la seva història després de ser víctima d'un pederasta i dels seus companys d'institut. YOUTUBE

La tràgica mort d'Amanda Todd, de 15 anys d'edat, es va produir dimecres passat, un mes després que la jove estudiant pengés a Youtube un vídeo en què, sense pronunciar cap paraula, simplement amb targetes escrites, explica l'assetjament que vivia des de feia tres anys.

En el vídeo, de nou minuts i titulat 'La meva història: lluita, assetjament, suïcidi, mal', Amanda Todd explica que quan tenia 12 anys un desconegut que va conèixer a través de la xarxa la va convèncer perquè li ensenyés els pits.

Un any després, l'home va contactar amb ella a través de Facebook i li va demanar que es despullés davant de la càmera a canvi de no distribuir imatges de la seva primera trobada. Poc després, la policia es va presentar a la casa de la noia perquè les imatges havien estat distribuïdes als seus professors, amics i familiars.

ANSIETAT I DROGUES

Todd descriu en el vídeo l'ansietat, la depressió i el pànic que li va causar la distribució de la seva imatge despullada i com va caure en un cercle viciós de drogues i alcohol que van agreujar el seu patiment. Un any després, el desconegut va crear una pàgina de Facebook en què va utilitzar la imatge despullada d'Amanda com la seva foto del perfil. "Vaig perdre tots els amics i el respecte que la gent em tenia. M'insultaven i em jutjaven. No podré recuperar mai aquesta foto. Hi serà per sempre", va declarar.

El malson de Todd va continuar un altre any més malgrat que va canviar d'escola. La noia va conèixer un noi, que la va enganyar amb paraules d'amor i la va delatar davant les seves amistats. Com a càstig, mig centenar de joves la van esperar davant de la nova escola i la nòvia del seu suposat nòvio li va pegar mentre altres gravaven amb el mòbil l'agressió.

"Volia morir-me. Quan (el meu pare) em va portar a casa, vaig beure lleixiu. Em va matar per dins i creia que em moriria. L'ambulància va venir i em va portar a l'hospital i em van purgar", continua la jove canadenca en el vídeo. Al sortir de l'hospital, Todd va descobrir a Facebook múltiples missatges dient que es mereixia el que li passava i que s'hauria de morir.

ASSETJAMENT PER INTERNET

Amanda es va mudar a una altra ciutat i va canviar una altra vegada d'escola. Però l'assetjament va seguir a través d'internet per part d'aquests suposats 'amics' que van arribar a fer pàgines a Facebook en contra seu. "Estic contínuament plorant. Cada dia penso per què encara sóc aquí. Tinc una ansietat horrible. No he sortit en tot l'estiu. Tot pel meu passat. La vida no millora. No puc anar a l'escola ni reunir-me amb gent. M'estic tallant constantment. Estic molt deprimida", relatava.

El vídeo acaba amb dues targetes en què es llegeix "No tinc ningú. Necessito algú. El meu nom és Amanda Todd" i una foto del seu braç sagnant amb múltiples talls.

UN DE CADA SET NENS

Amanda va ser trobada morta a casa seva, a Port Coquitlam, a la província de Colúmbia Britànica, el 10 d'octubre passat. La Policia Muntada canadenca no ha revelat com va morir la noia però va dir que la seva mort no és fruit d'un acte delictiu.

Segons l'organització Bullying Canada, que es dedica a combatre l'assetjament escolar al país, un de cada set nens canadencs d'entre 11 i 16 anys d'edat són víctimes de l'assetjament escolar o per internet. Només als instituts del país es produeixen 282.000 casos d'assetjament escolar cada mes, segons la mateixa organització, que assenyala que mentre que els homes principalment són insultats o reben amenaces, les dones són víctimes d'assetjament sexual

Aquesta és la notícia. Trista. Tristíssima. Terrible. Desoladora. 

On hem arribat les persones? Quin càstig, quines eines legals tenim els pares i les mares per poder aturar a aquests fills de la grandíssima mala bèstia que assetgen nenes de 12 anys?  Quina mena de societat malalta acusa i ataca a qui és assetjat en comptes de donar-li ajut? 

El pederasta , m'imagino que s'amagarà darrere d'IP ocultes, de personalitats falses... i una nena real, ha perdut la vida, ha patit tota la seva pubertat... Ho sento tan proper... 

El meu condol a la família. Amanda, sigues feliç allà al cel...
.

Desencís

Una sèrie de problemes familiars, directament relacionats amb l'adolescència, m'estan fent reflexionar aquestes darreres setmanes.

A les mares i pares ens fa pànic pensar que algun dia les nostres dolces criatures esdevindran adolescents. Que aniran a l'institut i potser estaran en contacte amb les drogues.

I tenim raons de pes.

• Canvis en la manera d'aprendre, d'ensenyar, d'estudiar...i una difíccil adaptació a aquests canvis: -professors i professores! a primer d'ESO esteu treballant encara amb petits!!!! No els feu créixer tan ràpid, si us plau....
• Canvis en el centre: menys vigilància en els patis, però més banys tancats. Més llibertat però menys sistemes físics de control, la tanca no es pot pujar ni vigilar en la seva totalitat. Si un alumne s'escapa, la responsabilitat és dels pares i de l'infant. Mai del centre. Comunicats de disciplina per qulsevol cosa! Mare meva, si jo fes fora qui s'aixeca a classe... aniria de colònies amb el meu cotxe! Els alumnes conductuals, catalanets, de família estructurada no existeixen.
  

• El grup classe, que més o menys coneixiem, varia. I entren en acció altres elements: repetidors i repetidores experts en l'art de saltar-se les normes, canalla canalles, que trafiquen, profes desmotivats que volien ser filòlegs o científics i es guanyen les garrofes fent de mainaderes (o de pastors de cabres, o de policies antiavalots, tot això és fer de mestre...), noies viatjades, que han patit sitacions familiars desfavorables i ho comparteixen amb les companyes de taula.

• L'atracció pel"costat fosc", juntament amb el fet de dur la contrària als pares, els porta al desig de"ser dolents", provar amb el tabac, la cànnabis, els tripis...

• Baixar la guàrdia com a mares i pares. Tot anava tan bé! Ara caldrà agafar el toro per les banyes i tornar a "lluitar" per tornar les coses al seu lloc.

• Nens i nenes que passen drogues als companys, que els en vénen, nens i nenes amb nom i cognoms. No aquell adult anònim que dóna caramels a la sortida de l'escola en la nostra infantesa...

I entra en joc la violència física, per part de les dues parts, i els cossos de seguretat (policia local, mossos...). Mal rotllo. I entren en escena els Serveis Socials.

I ja que han entrat a la quotidianeïtat de la vida, se'ls demana ajut. I de vegades funciona. I localitzen la nostra estimada criatura, ara dormint en altres llits, ara caminant pels carrers a altes hores de la nit... Gràcies!!!!!

Però altres vegades les lleis els frenen: tenir cànnabis per consum propi és legal. Tinguis 45 anys o 13. No es pot"perseguir" o vigilar un menor per tràfic si no es tenen proves físiques (converses telefòniques o facebooks no ho són). I com a mare, no pots fer res per aturar a un petit traficant. La nostra criatura ens pot denunciar per una cleca al cul, però millor que nosaltres no ho fem fer queixalades o patades... és el pa de cada dia. Si se'ns escapoleix sovint, al final els esbroncats som els pares i mares, anem a buscar ajut i rebem una bronca per part dels Mossos, per no vigilar els nostres cadells (però tancar-los amb clau, lligar-los al radiador o implantar un xip és prohibit). Si s'escapen de l'escola, la Policia local només els recollirà si els veu.... no els aniran a buscar (segons quin poli toqui) tot i ser feina seva la detecció i control dels absentistes.

I aquí rau el meu desencís. La meva sensació d'impotència. La sensació de ser imbècil, de no saber fer les coses, de no saber controlar la meva filla, de no trobar la resposta que necessito, de no poder o voler actuar amb contundència per no ferir-me ni ferir-la. La por en criar una ni-ni. Un desencís que em treu energies, alegria i em frena per moltes tasques quotidianes. Una por a l'escapoliment, a la fugida de la meva filla. Una por a no trobar un ajut real, no només retrets per part dels familiars o dels Mossos. Em trobo, sovint, lligada de mans. I això fa mal al cor.

Els nostres menors tenen moooooolts drets. Massa. I poques obligacions. I poques o cap responsabilitat davant d'actes il.legals.