CIBER-ASSETJAMENT i MORT A CANADÀ

AMB 15 ANYS

El vídeo d'una noia que es va suïcidar després de ser assetjada commociona internet

Amanda Todd relata la seva història després de ser víctima d'un pederasta i dels seus companys d'institut

Dijous, 18 d'octubre del 2012 - 11:40h.

AGÈNCIES / Vancouver

El suïcidi d'una noia canadenca que durant anys va ser assetjada a l'escola i a través d'internet ha commocionat la xarxa mentre el Parlament del seu país debat prendre mesures legislatives que protegeixin els menors.

Amanda Todd relata la seva història després de ser víctima d'un pederasta i dels seus companys d'institut. YOUTUBE

La tràgica mort d'Amanda Todd, de 15 anys d'edat, es va produir dimecres passat, un mes després que la jove estudiant pengés a Youtube un vídeo en què, sense pronunciar cap paraula, simplement amb targetes escrites, explica l'assetjament que vivia des de feia tres anys.

En el vídeo, de nou minuts i titulat 'La meva història: lluita, assetjament, suïcidi, mal', Amanda Todd explica que quan tenia 12 anys un desconegut que va conèixer a través de la xarxa la va convèncer perquè li ensenyés els pits.

Un any després, l'home va contactar amb ella a través de Facebook i li va demanar que es despullés davant de la càmera a canvi de no distribuir imatges de la seva primera trobada. Poc després, la policia es va presentar a la casa de la noia perquè les imatges havien estat distribuïdes als seus professors, amics i familiars.

ANSIETAT I DROGUES

Todd descriu en el vídeo l'ansietat, la depressió i el pànic que li va causar la distribució de la seva imatge despullada i com va caure en un cercle viciós de drogues i alcohol que van agreujar el seu patiment. Un any després, el desconegut va crear una pàgina de Facebook en què va utilitzar la imatge despullada d'Amanda com la seva foto del perfil. "Vaig perdre tots els amics i el respecte que la gent em tenia. M'insultaven i em jutjaven. No podré recuperar mai aquesta foto. Hi serà per sempre", va declarar.

El malson de Todd va continuar un altre any més malgrat que va canviar d'escola. La noia va conèixer un noi, que la va enganyar amb paraules d'amor i la va delatar davant les seves amistats. Com a càstig, mig centenar de joves la van esperar davant de la nova escola i la nòvia del seu suposat nòvio li va pegar mentre altres gravaven amb el mòbil l'agressió.

"Volia morir-me. Quan (el meu pare) em va portar a casa, vaig beure lleixiu. Em va matar per dins i creia que em moriria. L'ambulància va venir i em va portar a l'hospital i em van purgar", continua la jove canadenca en el vídeo. Al sortir de l'hospital, Todd va descobrir a Facebook múltiples missatges dient que es mereixia el que li passava i que s'hauria de morir.

ASSETJAMENT PER INTERNET

Amanda es va mudar a una altra ciutat i va canviar una altra vegada d'escola. Però l'assetjament va seguir a través d'internet per part d'aquests suposats 'amics' que van arribar a fer pàgines a Facebook en contra seu. "Estic contínuament plorant. Cada dia penso per què encara sóc aquí. Tinc una ansietat horrible. No he sortit en tot l'estiu. Tot pel meu passat. La vida no millora. No puc anar a l'escola ni reunir-me amb gent. M'estic tallant constantment. Estic molt deprimida", relatava.

El vídeo acaba amb dues targetes en què es llegeix "No tinc ningú. Necessito algú. El meu nom és Amanda Todd" i una foto del seu braç sagnant amb múltiples talls.

UN DE CADA SET NENS

Amanda va ser trobada morta a casa seva, a Port Coquitlam, a la província de Colúmbia Britànica, el 10 d'octubre passat. La Policia Muntada canadenca no ha revelat com va morir la noia però va dir que la seva mort no és fruit d'un acte delictiu.

Segons l'organització Bullying Canada, que es dedica a combatre l'assetjament escolar al país, un de cada set nens canadencs d'entre 11 i 16 anys d'edat són víctimes de l'assetjament escolar o per internet. Només als instituts del país es produeixen 282.000 casos d'assetjament escolar cada mes, segons la mateixa organització, que assenyala que mentre que els homes principalment són insultats o reben amenaces, les dones són víctimes d'assetjament sexual

Aquesta és la notícia. Trista. Tristíssima. Terrible. Desoladora. 

On hem arribat les persones? Quin càstig, quines eines legals tenim els pares i les mares per poder aturar a aquests fills de la grandíssima mala bèstia que assetgen nenes de 12 anys?  Quina mena de societat malalta acusa i ataca a qui és assetjat en comptes de donar-li ajut? 

El pederasta , m'imagino que s'amagarà darrere d'IP ocultes, de personalitats falses... i una nena real, ha perdut la vida, ha patit tota la seva pubertat... Ho sento tan proper... 

El meu condol a la família. Amanda, sigues feliç allà al cel...
.

Pillats!

DEL DIARI ARA.CAT

Com han de reaccionar els pares que atrapen el seu fill/a adolescent amb la parella dins l'habitació?

Enxampats en plena feina!

GEMMA CASTANYER

| Actualitzada el 15/09/2012 00:02

Els pares arriben a casa per sorpresa perquè el cotxe se'ls ha avariat a la carretera. Havien de ser fora fins al vespre, però hauran de posposar l'excursió per a un altre dia. Obren la porta de casa, fan un "hola" genèric i en no rebre resposta es dirigeixen a l'habitació de la filla adolescent, que té 16 anys acabats de fer. Truquen tímidament a la porta i en entrar-hi la troben estirada al llit amb un noi a qui encara no havien vist mai. El pare queda mut i la mare demana que surtin tots dos immediatament. La parella es mira atònita: "Què hem de fer ara?"
Es tracta d'una escena imaginada, però no gaire allunyada de la realitat si tenim en compte l'opinió d'experts i professionals que mantenen contacte diari amb joves que comencen a descobrir i a experimentar amb la pròpia sexualitat. "Primer de tot, molta calma. Cal respirar fons i comptar fins a deu per no caure en l'error de fer qualsevol bestiesa", alerta el psicòleg i sexòleg Pere Font, que recomana uns instants de paciència i intentar evitar les clàssiques escenes de crits. "Una vegada tothom s'ha adonat del que ha passat, el més recomanable és donar cinc minuts als nois perquè surtin de l'habitació, acomiadar el quart membre -la parella en qüestió- i iniciar una conversa com més serena millor amb el fill o la filla", explica. Aquesta xerrada, segons Font, no ha de servir per sermonejar el jove, ni tampoc per adoptar una actitud de prohibicions -"No el veuràs més; s'ha acabat quedar-se sol/a a casa", etcètera-, sinó per expressar l'opinió dels pares i escoltar la versió del fill, en cas que la vulgui expressar: "Això no és un debat. És molt important que els pares diguin el que pensen perquè després el jove pugui navegar en aquests mateixos valors, malgrat que exteriorment no mostri acord amb l'opinió dels progenitors. Li hem deixat clar que el que ha passat és un fet important i que cal parlar-ne. I penso que, com sempre, cal convertir les situacions en oportunitats. Per tant, si aquest moment ens pot servir per parlar de sexe -d'una manera tranquil·la-, molt millor", apunta.
Edat i gènere
Presenciar una escena similar a la descrita anteriorment no és agradable per a ningú, però encara ho és menys quan s'acumulen alguns condicionants que poden arribar a trasbalsar -i molt- l'estat anímic dels pares. En aquest sentit, el sexòleg Pere Font n'assenyala uns quants. 1) L'edat: "És molt diferent que estiguem parlant d'un cas de 13-14 anys que d'un de 17-18. La xerrada posterior s'ha d'adaptar a cada edat, sense fer alarmisme en cap cas". 2) L'escena en particular: "Els nois es petonejaven vestits sobre el llit o bé s'havien tret la roba i eren a dins tots dos". 3) El gènere: "La reacció dels pares, malgrat que sembla que no hagi de ser així, probablement canviarà si el protagonista de la història és el fill o la filla. En aquest últim cas el sentiment de protecció -sobretot per part del pare- és molt més acusat". 4) La parella: "La nostra sorpresa serà més gran si mai no havíem vist el noi o noia que és a l'habitació amb el fill que no pas si ja ha vingut per casa unes quantes vegades i l'hem pogut conèixer. Durant la conversa posterior els pares intentaran esbrinar qui és aquell nouvingut".
Jaume Funes, psicòleg, educador i periodista, afegeix un últim factor a la llista: afirma que és important que els pares sàpiguen captar si allò forma part del descobriment natural de l'amor que els joves fan durant l'adolescència o si, per contra, es tracta d'un procés accelerat en el qual un dels dos no n'acaba d'estar convençut. "És evident que com a pares patim i patirem, però en aquests casos l'objectiu hauria de ser que els joves tinguin relacions sanes i satisfactòries. I per tant, obrir de tant en tant les portes de casa no és cap mala idea", explica.
A casa o al cotxe?
¿És positiu que hàgim enxampat el nostre fill/a in fraganti a casa? Doncs sí!, recorden els experts. D'una banda, els pares saben que són en un espai segur, els fills disposen d'un lloc íntim i que cap de les dues parts no tancarà els ulls a una realitat que, agradi més o menys, existeix. "Avui dia moltes parelles avisen els fills que marxen i, fins i tot, truquen abans d'arribar a casa perquè tot estigui controlat. És una manera subliminar d'obrir les portes però d'alertar que quan ells arriben les coses han de tornar a la normalitat", explica Pere Font. Segons el director de l'Institut d'Estudis de la Sexualitat i la Parella, l'actitud de molts pares en aquest sentit ha canviat respecte a fa uns anys. Ara, explica, són molt pocs els que deixen anar frases de l'estil "Això és casa meva i aquí hi ha coses que no les permeto" perquè, en el fons, tots saben que sexe i adolescència van de bracet i que "ningú, durant cap generació, ha demanat permís als pares per mantenir relacions sexuals", apunta.
Davant l'evidència dels fets, doncs, molts opten per oferir al fill un espai conegut, tranquil i protegit perquè si han de mantenir relacions ho facin amb bones condicions. "Si preguntéssim als adolescents on han tingut la seva primera relació sexual ens esgarrifaríem. La majoria ho han fet al cotxe o en un lavabo públic. Una habitació de casa és la millor opció davant aquestes alternatives", recorda Font.
Jaume Funes s'afegeix al mateix punt de vista i apunta que oferint "casa nostra es dóna entendre que els pares no vivim en un altre món i que, per tant, som conscients del que pot passar en un moment o altre". L'educador, expert en adolescència, afegeix que, fins i tot, avui dia és habitual que els pares reservin una habitació de casa per al fill i la seva parella, en cas que el convidin a passar uns dies, sobretot si parlem d'edats més madures, a partir dels 16-17 anys.
La por dels pares
L'actitud que adoptin uns pares que enxampen el seu fill per sorpresa a casa amb la parella dirà molt de l'educació rebuda, dels propis valors i les pròpies pors. La psicòloga Anna Salvia, educadora de tallers sobre salut sexual i reproductiva, ens convida a fer una reflexió personal: "En cas que ens hagi causat un daltabaix emocional, i intentant ser sincers, ens podríem preguntar què és exactament el que ens ha molestat, per què ens molesta tant i què té a veure amb el que ens van dir els nostres pares i educadors sobre aquesta qüestió", explica.
Per la seva banda, Pere Font incideix que la frustració més gran dels pares passa perquè s'adonen que "s'ha acabat la infància i que els fills s'han fet grans en un tres i no res". Després, continua, floreixen un conjunt de pors acumulades i de preguntes sense resposta: "I si li han fet mal? I si ha tingut relacions que no volia tenir? I si han començat massa d'hora i no són prou madurs? I si pren riscos imprudents amb perill de quedar-se embarassada o de contagiar-se d'alguna malaltia?", explica. Malgrat que el patiment és intrínsec al fet de tenir fills, Font conclou: "Cal estar preparats perquè algun dia els nostres fills, com nosaltres vam fer en el seu moment, mantindran relacions sexuals. I és bo aprofitar les situacions -que malgrat que siguin difícils de pair- ens permetin parlar i intimar una mica més sobre aquesta qüestió

Diari ARA. Ikea vol fer cases i hotels

HABITATGE

L'empresa vol construir a Hamburg un barri com el de Londres

IKEA es llança als projectes immobiliaris i d'hostaleria

Ikea té en marxa la construcció de tot un barri a Londres i ara fa la mateixa pensada per a Hamburg. El gegant del moble vol edificar també residències per a estudiants i hotels de baix cost per Europa.

ISAAC LLUCH

BERLÍN | Actualitzada el 26/08/2012 00:00

IKEA es llança als projectes immobiliaris i d'hostaleria P. VIRGILI

Ingvar Kamprad no va poder anar a l'escola i va guanyar les seves primeres corones sueques amb la venda de mistos. Als 17 anys va fundar Ikea com una empresa de mobles que, a poc a poc, va consolidar-se com a multinacional. Ara, amb 87 anys i convertit en l'home més ric d'Europa, amb un patrimoni de 30.100 milions d'euros -segons la revista suïssa Bilan- , vol que la seva empresa continuï expandint-se. I la idea que projecta ara és que els conceptes mobiliaris i immobiliaris no són tan diferents. A més de distribuir mobles d'una manera ràpida i econòmica, Ikea aspira a construir barris sencers en les grans metròpolis europees.
¿Un barri anomenat, per exemple, Billy, en homenatge a les famoses prestatgeries? No. En el pla ideat pel hòlding LandProp, vinculat a Ikea, la qüestió és teòricament més profunda. "Volem integrar els edificis nous en la vida de les ciutats i no fer cap habitatge elitista. No volem produir res per als superrics", va avançar aquesta setmana el manager de LandProp, Harald Müller, al diari Hamburger Abendblatt .
A Hamburg, on es requereixen efectivament noves llars, Ikea projecta una mena d'Ikea City, per bé que "no hi ha cap planificació concreta", es va afanyar a matisar Kristian Sjöholm, el portaveu de finances de la filial d'Ikea, Inter Ikea.
El que té en ment, però, és construir un barri totalment nou amb apartaments, oficines, botigues i negocis diversos per a milers de persones. "Volem fer una nova barriada de la qual es pugui aprofitar Hamburg", va dir Müller al Hamburger Abendblatt . Segons aquest diari, la filial d'Ikea ja està buscant un terreny d'un mínim de cinc hectàrees.
Encara no s'ha produït cap conversa amb l'Ajuntament d'Hamburg, però el mànager de LandProp s'ha vantat que el consorci d'Ikea vol construir barris sencers en grans ciutats, a més d'un mínim de 100 residències per a estudiants i d'hotels de baix cost per tot Europa: "Volem sacsejar el mercat".
Ikea té "un munt de projectes immobiliaris", va admetre Sjöholm. Inter Ikea va adquirir fa uns mesos els drets sobre la marca registrada per Kamprad i ara es llança a idear projectes rendibles a llarg termini. El barri que suposadament es vol edificar a Hamburg seguiria la línia del ja dissenyat a Londres. Els pròxims anys el barri de Strand East, el prototip d'una Ikea City, comptarà amb 1.200 habitatges. A més, entre els carrers dissenyats per a vianants i ciclistes, s'erigiran cafès, restaurants, botigues, oficines i un hotel de 250 habitacions.
L'èxit de les cases prefabricades
La megalomania d'Ikea no és cap sorpresa. L'imperi del moble també ven cases prefabricades. Són les anomenades Boklok que, si bé han tingut èxit ja a Suècia, Dinamarca i el Regne Unit, han fracassat per exemple a Alemanya. És precisament a Alemanya on s'inauguraran els primers hotels del consorci Ikea el 2014. També n'hi ha de planejats a Bèlgica, Holanda, Escandinàvia, el Regne Unit i Polònia. A Espanya no hi ha cap projecte immobiliari d'Ikea previst.

FOTOS

Fotos

Ara m'ha entrat la dèria de les fotos. Bé, de les xarxes socials de fotos. N'hi ha l'Instagram però com no em va gaire bé al meu mòbil, faig servir una altra, l' STREAMZOO que cap  conegut, excepte la Mireieta , fa servir.

Les fotos que he  penjat fins ara:

http://streamzoo.com/ss/u/AnnabetAntnez

Se suposa que si es clica es veuen totes!!!

ARAN

Merda de polítics!!!!

Estem indignades i fins els nassos, ara ens apujaran l'IVA dels productes bàsics... i encara que diuen que no, ens abaixaran, d'alguna manera el sou.

Entre els del PP i els de CIU (els "millors" segons ells) estem arreglades.

Per internete corre aquest missatge, ja sigui al facebook, a la pàgina de El Jueves  o per email. Doncs ara, també al meu blog:

Este mensajito no es ni de derechas ni de centro ni de izquierdas. Es un mensaje del 99,5% de "paganinis" (maestros, bomberos, médicos, polis,etc.) , contra el 0,5% de "listillos-políticos"(no se salva ni el tato)...Así que leelo y pasalo. Resulta que, por fin, se sabe el número de políticos que pululan por nuestra España. Y, como era de esperar, tenemos más políticos viviendo de los presupuestos que ningún país de Europa.Resulta que tenemos EL DOBLE que el segundo país con más políticos de Europa (Italia).

Resulta que tenemos 300.000 osea,más que Alemania, ¡con la mitad de población! Además, Alemania, está mucho más descentralizada que España. Alemania cuenta con 6 niveles administrativos (Estado - Länder - Regiones Administrativas - Distritos - Mancomunidadades - Municipios) y, España, sólo con 4 (Estado - Comunidad Autónoma - Provincia - Municipio).Resulta que tenemos 445.568 políticos. (Año 2011) 165.967 médicos 154.000 policías 19.854 bomberos ¡Tenemos más políticos que médicos, policías y bomberos...juntos! ¡¡¡ VENGA YAAAAAAAAA !!! ¡¡¡ A ESTOS SON A LOS QUE HAY QUE HACERLES UN ERE, Y A ROBAR A LA LUNA !! 

Maestro: 1.400 € por prepararte para la vida. 

Policía: 1.600 € por arriesgar por ti su vida. 

Bombero: 1.800 € por salvar tu vida. 

Médico: 2.200 € por mantenerte con vida. 

Diputado: 30.000 € por joderte la vida, y los 30.000 son..., ¡para toda la vida!. 

 Sólo falta por añadir que para trabajar como: 

- Policía: tener el Bachillerato Superior y hacer una Oposición. - Bombero: tener el Bachillerato Superior y hacer una Oposición. - Maestro: tener el Bachillerato Superior, Título Universitario (cuatro años) y una Oposición. 

- Médico: tener el Bachillerato Superior, la nota media mas alta en la selectividad. Título Universitario (seis años), Oposición a MIR. Especialidad (obligatorio 4 años para medicina general o cinco años para el resto de especialidades) Oposición. Total once años en el mejor  de los casos. 

- Diputado: NINGUN REQUERIMIENTO, ni titulación ni oposición, solo el dedo. ¡Y, que no hablen de elección popular, que son listas cerradas.! 

Ahora vas, y lo pasas... o no. Tú eliges.

Una explicació clara i entenedora de per què a Catalunya estem fotuts - fotudes econòmicament i que cal marxar el més aviat possible de l'Espanya corrupta, malgastadora i anticatalana.

 

Almenys, independència fiscal

Publicat al diari ARA.CAT, el 19 de maig de 2012

 

NÚRIA BOSCH

| Actualitzada el 19/05/2012 00:00

Almenys, independència fiscal

El govern de Catalunya ha fet la tercera retallada en la despesa des que és al poder. La primera es va fer el 2011. De fet, un dels objectius principals d'aquest govern des que va assolir el poder ha estat reduir el dèficit pressupostari de la Generalitat. S'ha passat del 4,28% del PIB del 2010 al 3,72% del 2011. Aquest últim seria inferior, del 3,29%, si el govern central hagués pagat els 759 milions de la disposició addicional tercera que deu a la Generalitat. Per al 2012 Madrid torna a centrifugar el dèficit cap a les autonomies i els imposa un objectiu força baix, de l'1,5% del PIB. Per tant, el Govern es va veure obligat a fer una segona retallada en el pressupost d'enguany. No obstant, la delicada situació econòmica i financera d'Espanya ha portat el govern central a obligar les autonomies a fer encara un altre esforç de retallada en la despesa. Els plans de l'ajust -llevat del cas d'Astúries- es van aprovar dijous.
El govern de Catalunya és un alumne aplicat de les polítiques que imposa la UE i que, en última instància, exigeixen els mercats. Vol presentar-se com un govern responsable, que no segueix les polítiques de poca austeritat que han portat els països del sud d'Europa. Aquesta no és una política populista, sinó que té uns costos alts per la insatisfacció que crea sobre els ciutadans. Ara bé, més que aquest cost polític, al Govern li deuen pesar principalment dues qüestions.
La primera és que la Generalitat ha de fer uns ajustos en la seva despesa que no es corresponen amb el nivell d'impostos que paguem els catalans. Catalunya és un territori ric dins d'Espanya i, fins i tot, de la mateixa UE. Se situa un 21% sobre la mitjana del PIB per càpita de la UE en termes de poder de paritat de compra. Conseqüència d'això és que Catalunya genera un volum important d'ingressos impositius, però el sistema de finançament actual de la Generalitat no permet que se'n beneficiï degudament, sinó que aquests impostos pagats pels catalans van cap a altres autonomies i, per tant, els catalans es veuen sotmesos a uns sacrificis que en altres circumstàncies serien menys.
La segona qüestió que ha de pesar al govern de Catalunya és que estem navegant dins d'un vaixell que és diu Espanya. I aquest vaixell és evident que té un capità que no l'està portant a bon port. El govern estatal no genera confiança. Sembla que cada divendres en el consell de ministres es tregui de la màniga una mesura per veure si hi ha sort i s'aconsegueix un efecte positiu sobre els mercats. És un govern que fa recaure l'esforç per l'ajust bàsicament sobre les autonomies i els governs locals, sabent que molts no podran complir l'objectiu de dèficit fixat. D'aquesta manera es complirà el seu principal missatge, que la culpa de l'excés del dèficit públic el tenen els governs subcentrals, cosa que justifica poder intervenir les autonomies i recentralitzar. El pitjor de tot és que aquest missatge ja ha començat a calar a la UE i als mateixos mercats, i no sabem si aquest vaixell s'enfonsarà.
¿Podem imaginar quina seria la situació econòmica catalana si no naveguéssim dins d'aquest vaixell que es diu Espanya? Quina seria la situació econòmica si tinguéssim el nostre propi vaixell? Segurament tindríem problemes, perquè navegaríem dins d'aquest mar que es diu Europa, i estaríem sotmesos als problemes associats a l'euro com la resta de països de la UE, però crec que a aquestes altures ningú pot argumentar amb seriositat econòmica que estaríem pitjor.
Deixar el vaixell Espanya no és una tasca senzilla. No es pot fer d'avui per demà. Necessitem que una gran majoria de catalans ho vulguin. L'única solució a curt termini és que Catalunya s'independitzi d'Espanya fiscalment, cosa que té una majoria a favor. Això és el que denominem pacte fiscal, que implica tenir una Hisenda pròpia, com tenen els bascos i navarresos. Els impostos que paguem els catalans han de quedar-se a Catalunya, encara que una part es traspassin a l'Estat per contribuir a les seves despeses generals i a altres autonomies per motius de solidaritat. Tenir aquesta Hisenda pròpia és el que a curt termini pot salvar Catalunya.
Seria molt important que totes les forces polítiques catalanistes se sumessin a la demanda del pacte fiscal, però aquest objectiu no ha d'aigualir-lo. Alguns diuen que hauríem de plantejar una demanda que fos factible, en el sentit que el govern central la pogués assumir, i que se situés dins de la Lofca. Però això voldria dir no canviar res. Voldria dir uns quants milions més sobre el paper per a Catalunya, i donada la falta de lleialtat institucional del govern central es demostra que aquests acords al final resulten paper mullat.
Anar cap a aquesta Hisenda pròpia implica un camí ple d'obstacles. Primer per la negativa que s'espera del govern central, i segon perquè es farà una campanya per fer por als ciutadans advertint-los de possibles conseqüències negatives d'aquesta Hisenda pròpia. Per això és molt important fer una campanya per explicar als ciutadans amb claredat quins són els números, per explicar que cada dia cada català paga sis euros al govern central a fons perdut, i per desmentir els arguments que els contraris utilitzaran. En definitiva, davant la incertesa econòmica actual, els catalans almenys hem de poder aconseguir la independència fiscal.

Núria Bosch