On són les joguines?
L’autor relata l’accidentat viatge d’una caravana solidària en una missió a l’Àfrica. Els nens del lloc donen alguna sorpresa als expedicionaris occidentals.
Els van avisar a la capital que la carretera de la selva estava en un estat pèssim, però tot i així van decidir seguir endavant. Els esperaven a Kogo i no era qüestió de renunciar a un viatge solidari amb ressò mediàtic. Jugava a favor seu el fet que formaven una caravana de vint flamants 4x4, amb l’única nota discordant d’un pick up brut en què viatjava un equip d’assistència contractat a la mateixa Guinea. Tots, excepte el pick up, perfectament equipats i conduïts per pilots experts. Al volant del 4x4 que obria la marxa hi anava ni més ni menys que un campió alemany de ral·lis («necessitem cares conegudes per tenir un plus de promoció», havia argumentat la cap de premsa) i un elenc de famosos televisius conduïa la resta de vehicles, amb l’excepció, és clar, del pick up, que pilotava un discret i canós guineà anomenat Modesto.
A la sortida de la ciutat la pista es va convertir en una llarga cicatriu, d’un intens color vermell, que s’obria pas entre dos alts murs d’exuberant vegetació. Els sots i els sotracs van anar augmentant a mesura que avançaven, alhora que es feia evident que les pluges recents havien format una infinitat de bassals i fangars que complicaven l’avanç. Al principi, els membres de la caravana somreien divertits davant l’exòtic escenari –fins i tot el fotògraf oficial i l’equip de televisió van parar per immortalitzar el moment–, però quan es va posar a ploure amb força els somriures van canviar per ganyotes de preocupació.
La caravana, malgrat tot, va continuar avançant enmig del diluvi, fins que el campió alemany es va quedar encallat en un revolt inundat de fang i aigua. Ho va provar tot per sortir del fang i del ridícul: arrencada suau, accelerades brusques, branques sota les rodes... però no ho va aconseguir. Quan ja havien passat un parell d’hores, Modesto, que s’estava en silenci al volant del seu pick up, va decidir actuar: es va obrir pas amb el seu vehicle, zigzaguejant pel costat de la pista que havia quedat lliure, i va arribar a l’altre costat del fang sense problemes. Després, davant la mirada atònita de la resta de participants, va treure una corda que va lligar al 4x4 del conductor estrella i el va arrossegar fins a la zona seca del camí. Després va fer el mateix amb els altres cotxes encallats.
–¡Són uns principiants! –va murmurar entre dents mentre recordava
els seus temps de pilot de camions carregats de fusta.
El següent incident va tenir lloc quan passaven per un poblat mínim de cases de fusta amb sostre de canya: va punxar un dels 4x4 i el cap de la caravana va ordenar una aturada que l’equip de televisió va decidir aprofitar per fer uns plans de farciment. Eren tres: un càmera ros d’ulls blaus a qui els nens del poblat van batejar com a Ulls de Nina, un tècnic de so de cabells castanys i un ajudant negre.
Van filmar els nens mentre jugaven a futbol amb una pilota de drap i, una vegada canviada la roda, van tornar tots als seus vehicles. Va ser quan els nens del poblat es van adonar que l’equip televisiu se n’anava sense deixar-los res que van engegar a córrer com a possessos darrere del cotxe.
–¿I on són les joguines? –va cridar un d’ells, desesperat.
–¿Quines joguines? –va preguntar Ulls de Nina.
–Llavors... –va dir el nen, sobtadament entristit–. ¿No sou els Reis
Mags?
Els televisius van trobar que l’anècdota era divertida i la van explicar, a través dels walkie-talkies, a la resta de la caravana. Tots van riure.
Al final van arribar a Kogo ja de nit, sis hores més tard del previst. Els hi esperaven l’alcalde i una banda de música que desafinava amb tenacitat. Mentre l’equip de televisió filmava l’entrega oficial de les tones de material solidari, Modesto es va fixar en uns nens despullats que havien agafat una ampolla de plàstic buida rebutjada per un dels expedicionaris, hi havien incorporat un parell d’eixos i quatre rodes fetes amb escorça d’arbre i, ignorant els discursos oficials, es divertien fent avançar el cotxe pel fang.
Uns minuts després, mentre el famós pilot alemany es feia unes fotos al davant de la caravana, Modesto va preguntar què era exactament el que portaven els 4x4.
–Joguines –li va respondre la cap de premsa.
–¿I per què no les reparteixen als
nens?
–De moment es queden en un magatzem. Les coses s’han de fer bé.
Modestó no va poder evitar un somriure amarg mentre es fixava en els nens que continuaven jugant amb el cotxe-ampolla. Va pensar que, amb sort, potser algun d’ells es convertiria en el futur en un bon conductor de camions carregats de fusta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada